RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

diumenge, de juliol 15, 2012

Trans Cesko-Slovakia, failure...


Trans Cesko-Slovakia, failure...
by David


 Doncs si, contra tot pronòstic, desprès de tot els preparatius i les il·lusions posades vaig haver de dir adéu de manera precipitada a les 1000 milles. Patiment, Impotència i ràbia per culpa d’unes punxades al genoll dret que mai havia patit.


El primer dia va tocar fer turisme per la ciutat de Praga i ultimar els preparatius de cara a la cursa, buscar tren per anar cap al inici de la cursa, deixar part de l’equipatge empaquetat a l’alberg per quan tornes, etc... Tot el segon dia va servir per anar fins Hranice, 2 trens i 6 hores mes tard van ser suficients per arribar a un poble de mala mort al extrem oest de la Republica Txeca. A mig camí ja em vaig trobar amb una petita comitiva participants que també anaven cap allà. Desprès de dormir en una pensió de lo més estrafolària  va arribar el dia esperat, lo que jo me’l havia imaginat sense pluja... El briefing en txec amb traducció simultània per tres suissos i jo, i a les 14:00h tret de sortida!!! Uns 120 tius sortint desbocats sota la pluja i carregats coma burros. Al principi tot molt fàcil, pistes rapides amb poc desnivell i seguint el gps, de cop... ostia!!! Que m’he passat de llarg!!! Però a on??? Si no hi havia cap cruïlla!!! Gires cua uns metres i veus que entre mig d’un camp d’herbes que arriben fins el manillar sembla que algunes bicis s’han obert camí, mires muntanya a munt i si, una rata fila de bicis pedalant prat a munt!!! A partir d’aquí va ser una constant de pistes, prats empapats d’aigua i fins i tot el green d’un camp de golf!!! Al·lucinant la cara que posaven aquella gent m’entres empenyien el carretó dels pals.



Amb tota l’emoció del primer dia la gent no parava així que la primera parada va als 80km!!! I per que vaig atrapar a un grupet de 5 tius i un d’ells parlava angles. Vist que costava trobar gent que parles angles vaig decidir no perdre de vista aquell nano.  Desprès de fer una xispita al super d’un poble que vam creuar vam continuar pedalant sota la pluja. Cap el km 100 i ja de nit vam començar a buscar un aixoplug on passar la nit. El problema era que cada vegada que trobàvem alguna cosa que ens tapes la pluja hi havia dos tius amb bicis que ens deien que no hi cabíem. Al final vam trobar una para d’autobús feta d’obra. Tot xop menys el sac (per sort), menjar dos galetes i a dormir. A les 5 del matí ja es feia de dia, dos galetes més i a pedalar com boixos altre vegada. Sense ploure i amb corriols més salvatges seguia intentant aguantar el tipus seguint aquella gent excessivament motivada. Al final cadascú acaba pedalant a la seva tot i que sempre vas més o menys amb la mateixa gent. Una parada per dinar un plat tipic da la zona, una espècie d’estofat, i apa, tornem-hi!! Per sort meva, per la tarda la gent va començar a baixar el ritme i jo cada cop em sentia millor. Ja estava, desprès d’un dia i mig ja havia superat el rodatge i començava a disfrutar!!! Sense donar-nos compte el dia començava a fer-se fosc, i de cop i volta el cel va caure sobre nostre amb, llamps i trons acompanyats d’un diluvi, just quan començava a tindre la roba seca. Per sort en 20 minuts vaig arribar a una casa que col·laborava amb l’organització cedint un magatzem per dormir, el dia va acabar amb 150 km i novament calat fins els ossos...


Al tercer dia va començar a les 5 del matí, i també va començar el drama, el GPS no volia funcionar i el genoll va començar a fer de les seves amb forma de punxadetes a les pujades fortes. Com que el GPS no volia funcionar em va tocar aguantar les punxades una bona estona fins que vaig aconseguir fer funcionar el GPS, a les hores em vaig dedicar a evitar patiment al genoll... les pujades fortes les havia de fer a peu. Per sort el terreny era més favorable. Tot i això ja veia que la cosa no anava bé, és més, cada vegada anava a pitjor, fins al punt de no poder pedalar ni a les pujades suaus... a les 17h i desprès de 70 km vaig decidir parar fins el dia següent a veure si amb 12 hores de repòs la cosa millorava... una tarda llarguíssima veient com la gent anava passant i menjant-me el cap sobre el que podria passar al dia següent. 


Al dia següent la cosa havia millorat però en pocs quilometres tornava ha estar igual... a les pujades suaus semblava que si que podia continuar, però a la que venia una pujadeta era evident que no podia continuar, i així anar fent quilometres, que si puc, que no puc, que si puc, que no puc... però la realitat es va imposar, em quedaven 1200 km per davant amb una mitja de 2000 – 2500m de desnivell diaris i jo anava a la velocitat d’un cargol... així que desprès d’arrossegar-me durant els últims 100 km vaig decidir deixar-ho corre. Un cop molt dur desprès de totes les il·lusions i el bon ritme que duia.


Tot i el cop dur que de l’abandonament haig de reconèixer que amb els 350 km que vaig poder fer m’ho vaig passar d’allò més bé, l’entorn maquíssim, el recorregut divertidíssim, la gent encantadora llunys dels aires de PRO que s’acostumen a veure per aquí i la sensació d’anar fent quilometres i quilometres de sol a sol. L’objectiu de l’any vinent està clar, tornar i acabar la feina feta, algú s’apunta?


 Més fotos aquí!!

Etiquetes de comentaris:

l