II Copa Catalana de Ciclocross: Lleida

by Mercè!!

Com molt bé ha resumit la FCC, aquest passat diumenge es va disputar la segona prova puntuable de Ciclocross a Catalunya.

Aquesta setmana, la participació dels Bisontes malauradament no va ser gran. El que si que vam tenir va ser un exel·lent fotògraf: Eloi Jornet. Així que tot i que tinc poc a explicar, gràcies a les magnífiques fotos, em dedicaré a criticar una mica.. :)

Cursa de les Nenes i Màsters 40..

Fent petar la xerrada mentre esperen que la lenta de la Mercè passi per animar-la amb molt d'entusiasme!!

Uf!! no us podeu imaginar que difícil és pujar aquesta paret!!

Sort que no em veieu la cara, però havia de pujar aquestes escales interminables amb els ulls tancats!!

Ja s'acosta el final de la cursa de les noies, i els nervis es comencen a notar...

Per cert, com que la crònica l'estic fent jo, aprofito per presentar-vos la meva nova Bici!! (fa joc amb el casc, els guants amb les sabates i els mitjons amb el mono..)

Més jo: vaig estar pensant tota la cursa si aixecaria els braços si guanyava (no ho he fet mai).. al arribar encara no sabia que fer, així que encara indecisia, en vaig aixecar només una (si aixecava dues podria caure...), morta de vergonya...

Cursa dels nois: Élit i Màster 30..

Ostres!! jo m'esperava una corba i és una trialera!!

Uooo!! Si que vaig ràpid amb aquesta bici!!

Mare meva!! si jo sóc carreteiro i no mountainbiker!!

V DUATLÓ DE MUNTANYA DE VILADECAVALLS
by Charlie!

Diumenge a Viladecavalls es feia la segona duatló del Circuit Català, cap allà vam anar els de sempre més el Miki que va vindre a fer de claca tot ciclocrosseando. Pensava que això del duatlons de muntanya era un esport minoritari, però 302 persones apuntades és una burrada, la zona de boxes amb totes les bicis preparades per a la transició era impresionant.

7 km a pota + 22 + 3
Aquí no hi ha corralines, tothom surt barrejat, em poso a segona fila, però que acaba sent la quarta perquè la gent es cola pel davant, però per sort la sortida és ampla i asfaltada i vinga, a bufar com un animal. Primer per asfalt per les afores del poble i desprès per una pista d’anada i tornada que serveix per veure que els del davant van ràpid però que vaig força endavant, l’entrenament d’allargar la “zancada” sembla que va bé, sobretot a les baixades. Desprès ja entrem per uns corriols molt trencacames que fan mal de veritat i quan ja semblava que m’anava a morir entrem al poble i de seguida a la zona de transició on eh! la torno a cagar. Aquest cop no per anar sobre de la bici, sinó perquè em trec el casc abans de deixar la bici al seu lloc. Em fan parar, posar-me els casc, cordar-me’l i llavors em deixen continuar. A veure perquè em paren la setmana vinent…

Amb malles, bambes i a lo loco escalfant abans de començar!

7 + 22 km en bici + 3
Havien dit que els primers 6km’s de bici eren durs, però desprès d’una zona plana arriben uns rampots per pista porculeros a més no poder, allí està el Miki i m’informa de que encara m’hen queden un parell més, no sé si agrair-li la informació o odiar-lo. Aquí avanço a molta gent, primer en la pujada i desprès en la baixada on hi ha algún troç tècnic i ja per no dir en la riera que ens fan passar que no s’acabava mai, amb aigua i pedres. No són molts km’s, potser per això maten tant i el circuit és durillo, finalment acabo sense cap problema a la zona de transició, visca!

7 + 22 + 3 km pota
Putes, putes escales!!!!!!!!! Amb les cames rebentades només feia falta pujar aquella rampota i desprès les putes escales corrents, ara si que fan mal!! M’avançen potser tres o quatre però aconsegueixo avançar a un parell, el circuit curt però es fa pesat a més de que ja fa molta calor, però es treuen les forçes d’on sigui pel poc que queda i arribo a meta amb una bona gentada aplaudint, com un pro! Acabo la cursa el 19é de la general i el 14é de la categoria, però quan arribo arribo a casa m’emporto la sorpresa del dia, vaig el 5é de la classificació general de la categoria ABM (absolut masculí que seria la categoria élit de les curses de mtb) de la general del Circuit Català desprès de dues curses, ja veurem desprès de les 8 que queden… de moment, de locos!

Mentre menjo l’entrepà de pernil dolç que ens donent estic atent a veure si veig passar a la Núria, però només veig al Francesc, penso que encara no haurà passat…. Doncs no, ha passat i va la primera!!! Corrents li han tret una mica, però en bici les ha rebentades a totes, temps suficient perquè en l’últim tram de còrrer ja no la poguèssin atrapar, això si que és una rebenja per lo de la setmana passada!!!!!!

Podium!

La putada de les duatlons és que no pots treure la bici de la zona de boxes fins que no ha passat l’últim participant i amb tanta gent hi ha molts nivells diferents, així que quan molts ja fa estona que em acabat i voldriem marxar no podem perquè els boxes estan tancats, quina putada. Mentre esperem, petem la xerrada, fem unes rises, entrega de premis i cap a casa pensat amb la propera diumenge vinent a Balaguer!

VII DUATLÓ DE MUNTANYA DE VALLFOGONA
by Charlie!

Diumenge pel matí la Núria i jo ens plantem a Vallfogona del Ripollès que “debutem” als duatlons de muntanya a la primera cursa de Circuit Català. El termòmetre marca -1ºC, fot una rasca considerable i anem una mica peixos, no sabem què hem de fer. I el primer que cal fer en una duatló és, a més de saludar a la Tot Gas Family que no s’en perden cap, a l’Enric, al Germà dels Bolets i gent que competia en mtb i que els hi havia perdut la pista, és anar a deixar la bici a la zona de transició. I aprenem que per entrar en aquesta zona cal anar amb el casc posat i ben cordat, quina gent més rara aquests duatletes.

Deixem els trastos i la bici al lloc assignat i anem cap a la furgo a preparar-nos per córrer. Em sento una mica ridícul vestit amb la roba de ciclista però sense casc i amb bambes de córrer, però serveix per veure si la gent és corredor-ciclista o ciclista-corredor. Escalfem una estona i cap a corralines on hi ha una mica més de 200 persones que pacientment esperem a que arribi l’ambulància, desprès de 20 minuts pam! sortida.

La cursa són 6km de cursa a peu, desprès 20km de bici i per acabar de rebentar la patata 3km més de cursa a peu. Així que primer toca córrer, surto de segona fila però allò és un festival d'avançaments, la gent surt enfollida com si fos un sprint de 100m si pel que sigui caus el destí que t'espera és ser trepitjat per unes quantes desenes de bambes boges. Però falsa alarma, allò era com una caixa gegant de cerilles, molts dels sprinters rebenten de seguida i jo al meu ritme vaig deixant gent enrere i amb resignació veig com també em deixen a mi, està clar que tinc que millorar el córrer. Desprès de bastant fang, troços de gel i bufant com una mala cosa arribo el 22é a la zona de transició.

Em costa trobar la bici, algú me l'havia girat i no la veia, em canvio les bambes per les botes, em poso el casc i amb la vista ennuvolada m'enfilo a la bici i... però que fot aquest tiu!!!!!! Un paio m'ensenya una targeta groga com si fos un partit de futbol, resulta que no pots anar pedalant per la zona de transició, sóc un puto novato!! La rallada pensant que vol dir això de la targeta groga em dura ben poc, en una de les primeres curves enfangades travessant-la hi havia una canal metàl.lica mullada, em foto una óstia tremenda, em deixo un troç de braç i un altre troç de cama, però per sort la bici em cau a sobre i no li passa res. Just quan marxo un del darrera també es fot una óstia al mateix lloc, no sóc l'únic, visca! El circuit de bici és una pista de patinatge entre el fang i les fulles caigudes, tot plegat una mica agonia però divertit amb força desnivell. Arribo un altre cop a la zona de transició en 17ena posició i aquest cop entro caminant, no hi ha targeta groga.

Rebentóóóóón!!!

A la que surto corrents sento que la Núria m'anima, avui no és el seu dia, no es troba gaire bé i desprès de córrer els 6km's s'ha trobat una roda de la bici punxada, ja és mala sort. Els últims 3km's corrents són una mica agonia, però passen ràpid i desprès de 2:04:34h acabo la cursa 16é de la general, 14é de la categoria i enfangat fins el cul. Desprès de dues magdalenes m'informo d'això de les targetes grogues i és com el futbol, a la segona groga a prendre pel cul, t'expulsen de la cursa. I la última cosa que aprenc de les duatlons és que lligar-se el xip al turmell amb brides NO és una bona idea per més barata que sigui, diumenge vinent la segona classe!!

Classificacions.

Hi ha menú especial per a nimfòmanes!!!

Copa Espanya Ciclo Cross: Karrantza

by Marino Lejarreta.

Pues nada, yo ya me convertido en el corresponsal en Euskal Herria de los Bisontes. Estos chavales son unos mataos y unos globeros pero en el fondo son buenas personas. Son ese tipo de personas que recogen las cacas de su perro en la calle y que si encuentran una bici del Bicing tirada por la calle en ves de desguazarla entera la llevan a la comisaría. Eso es de ser buena persona...

Ah.. pos eso, al tema. Los mismos chavalitos que el año pasado: Arnau Rota que ha pasado de ser un matao a Campeón de España de Master, Merceditas que era su primera carrera de la temporada en cx (buena manera de empezar) y Ramonet que básicamente va a Copa España a que le den por todos lados.

Los chavalitos sufrieron como sapos, jeje, me cago en dios, tampoco era para tanto. La lluvia era un simple chirimiri, nada el terreno un poco húmedo, lo justo para ir a buscar caracoles y la temperatura ideal, Ramonet al terminar temblaba como un marika, seria de miedo de quedar-se atrapado en arenas movedizas.Como están acostumbrados a que en Catalunya si llueve un día hacen fiesta nacional, van aquí y básicamente se ahogan.

Ala pues, ya no doy más la vara que una imagen vale mas que mil palabras...

De las clasificaciones aún nada de nada...

Mmmm!!!!Lucha de barro femenina. No hace falta que diga mi dicha mas famosa de como saber si esta lloviendo, que en féminas magnifica...

Merceditas con su nueva bici Scott full carbon de cx.. ¡¡¡Joe donde estarán esas míticas Alan de malumino!!!!

El señor Arnau mano a mano con Dacosta.

Fashion victim in the cx. Estas mujeres....

Ueeee!!!!

Tratamiento para la piel con barro... La verdad que Arnau se marco una buena croqueta...

Duatlón de Karrantza

Mejor dicho triatlón...

Este temporada a Ramonet le han dado para probar las fundas y cables de cambio Ride-On de Gore-tex. Creo que no hay condiciones peores para ir en bici. De momento ni se han inmutado y funcionan igual de finitas. Seguiremos informando...

Con suerte i dejándose la vida Ramonet conseguía pedalear un poco.

Unos videos de los primeros como van....

En este otro video se ve a Ramonet como no va... jeje.

COPA GIRONINA: CASTELL D'ARO

En Ramonet amb les poques neurones que el caracteritzan ha deduït que hi ha el poble del castell i el de la platja que juntament conformen un “aro”...

by Mercè & Ramonet de la pradera

Amb vistes a la setmana pròxima, que toca una altre cursa de Copa Espanya de ciclocross i per que no dir que ja portàvem un cap de setmana sense anar a córrer, ens hem decidit anar a Copa Gironina a fer rebentar una mica el pulsòmetre.

Entreno ideal pel cilocross, circuit curt i entretingut: sorra de platja simulant el fang, corriols simulant les corbes i un tram d’escalar simulant les escales i en Moradell simulant.. no se.. en Moradell!!

El resum de la jornada, seria els primers pòdiums de la nostra temporada

En nois, en Freixer va massa ràpid per en Ramonet, en Collados: el que en Ramonet li treu pujant, ho torna a perdre baixant. Total, que un tercer. Però molt content que li han donat una bossa de globero per sota el seient i li han canviat l’entrepà de xoriço per un de formatge J

La Merceditas ha hagut d’anar esquivant els conos XXL de la cursa curta. Per què si demanes pas han de mirar enrere i al veure que ets una noia accelerar fins que els hi surt l’àcid làctic per les orelles.. ?? Això és l’anti ritme de cursa! Al final, però, primera noia! Així que s’ha guanyat uns panellets (no se per què vol baixar el pes de la bici de ciclocross si...)

Pd: El Moradell aquest cop no ha preguntat a en Ramonet si era de Girona Al acabar la cursa, l’àrbitre ha anat a buscar a en Ramonet i li ha preguntat si havia fet la cursa curta..( com no l’havien vist mai.. )

Les noves sabatilles de bici del Ramonet (comprades ahir per la tarda a la tenda mes cara de Barna però que estaven de rebaixes) i ajustant les cales fins a 10 min abans de sortir. Però les compres del dissabte (que millor que anar de compres abans d’una cursa) per suposat al anar amb noies no acaben així. Presentem les noves bambas gordas de la Mercè. El skate l’ha deixat a Sabadell...

El Ramonet com un gosset després de tindre marcat el territori per sudamèrica ara segueix per Girona.

Podium de les nenes.

Podium de nens. El Ramon amb “sudadera” al podium ha perdut molts punts de classe. ;)

MITJA MARATÓ SANT LLORENÇ SAVALL
by Charlie!

Per preparar les duatlons de muntanya que comencen d'aquí a dues setmanes, dissabte al vespre vam anar a Sant Llorenç Savall que diumenge es feia una mitja marató de muntanya. La Carol va anar amb el Santi, l'Ada i el Rubén a fer mtb (amb una mítica trobada amb el Vicenç Pacios que anava amb el tàndem, es veu que el que portava al darrera duia la cara desencaixada desprès de la pujada... ) i jo cap a corralines. Al principi em vaig estressar una mica perquè tothom corria amunt i avall, però clar, en una cursa a peu la gent corre per escalfar no perquè vagi tard o estressada.

A corralines vaig aconseguir posar-me a primera fila de la sortida i pam! sortida, per davant 21,3km i 1.714m de desnivell positiu i de negatiu, que aquest és el que mata corrents, que en bici pots deixar-te caure i ja està, a pota cansa més que pujar… per lo menys a mi!
La sortida va ser ràpida, si per fer 21km's es va a aquell ritme per fer els 8km de les duatlons es deu sortir esprintant a muerte, ja m'ho trobaré d'aquí dos diumenges. Vaig aguantar un parell de km's amb el grup del davant, però anava fora de ritme i m'hagués mort si hagués intentat aguantar-lo una estona més per anar-me quedant igualment, així que vaig posar-me al meu ritme i anar corrent.

De seguida vaig quedar-me sol, atrapava alguns en la pujada i em deixaven en les baixades tècniques per senderos mullats de pedres, la gent va boja i s’avancen sense contemplacions a muerte i donant-se cops de colze, quina burrada. Però cada cop els treia més temps jo pujant que ells baixant, així que em vaig quedar definitivament sol quasi tota la cursa. Com que era la meva segona mitja marató i l’anterior feia dos anys que l’havia fet no tenia referència de quin ritme era el bo per acabar, així que anar fent sense emocionar-me gaire. El recorregut durillo amb rampotes d’aquelles que fan mal a les cames, fins i tot al qui va marcar el recorregut se li va anar l’olla i ens va fer grimpar per una cinglera on hi havia alguna corda per ajudar-te a pujar, però que si queies et foties barrant avall, però tot estava molt ben marcat i amb molts avituallaments.

I a falta de 7km’s amb la seguretat de que segur que acabava i que tenia forçes i que les cames no em feien mal i sobretot perquè vaig començar a veure gent pel davant doncs a muerte!! O per lo menys a tot el que podia, vaig disfrutar d’una cosa tant primitiva i salvatge que sembla de gilipolles perquè no hi ha cap dinosaure que s’et vulgui menjar, així que no hi ha motiu per córrer, però tu corres més i més i la patata va fent pum! pum! i les cames van amunt i avall sense voler pensar què passaria si ensopegues i els braços descontrolats intenten seguir el ritme de les cames i emocionat perquè vaig poder avançar uns quants vaig arribar a la línia de meta on hi havia molta gent animant. Acabo en 2:01h i quedo el 24é de la general i el 20é elit en només 3 setmanes que fa que corro,si és que la primera setmana conta perquè semblava el robocop amb les cames com a putos pals!!

Per amortitizar la inscripció i com que no hi ha cua em fan un massatge a quatre mans a les cames sin final feliç, quedo com nou, hauria de fer-ho més sovint aixó. Una dutxa d’aigua gelada i cap a la furgo on mentre no arribava la Carol de la volta en bici llegeixo poesia (eiing!!!!!), en la bossa d’obsequis de la cursa a més del ja mític caldo Aneto que no deuen vendre i per això el regalen a tot arreu, hi havia un llibre de poesia del Miquel Martí i Pol (aaaaahhhh!!!!!!!), vaig quedar com un tiu culte i sensible a més d’interessant, només em faltaven les ulleres de pasta negra.

Danso follament per damunt de colls durs
i de braços estesos en un gest horrible.

No hi ha carrers ni soroll,
només el soroll de les meves paraules;
i tanmateix em sento
cansat i, a més estèril.

Ben rumiat no goso preguntar-me
perquè danso follament.
No hi ha pas cap principi
que m'apropi a vosaltres,
els qui presumiu de vestits nous
i de colls durs innureables.

He esbrinat que puc viure
ben lluny del vostre món.

D'aquí a odiar-vos hi ha un sol pas, que diuen.

2h Avià-Cal Marçal

by Mercè!!

El cap de setmana passat, a diferència d'aquesta setmana, no plovia i feia un sol i temperatures esplèndides. Doncs ho vam ben aprofitar!!

Dissabte tarda: 2 h de resistència a Avià.

Es disputava en parelles i en un excel·lent circuit de 2.7 km on no hi faltaven trosos tèncnics, pujades, bajades, aigua.. Doncs un entreno de qualitat amb sèries de 8 min (per les noies) i uns 6 minuts els nois més ràpids.

En categoria dones :) la primera posició va estar disputada durant la primera hora. En la segona hora, l'equip de les Núries (Núria Espinosa i Núria Lauco) van posar el turbo i mica en mica anàven marcant diferència. Així que L'Elena Vila, i jo, Mercè vam acabar fent segones, però això si, havent disfrutat moltíssim (al estar en terres de l'Elena, a cada cantonada teníem algú que ens animava bojament: gràcies pels ànims!!).

Persecució!!

L'Elena, sempre somrient!!

La Núria concentrada...

Pòdium de les nenes!

Els nens: L'Eloi Gispert i en Federic Balaguer van ser els guanyadors.. i en quarta posició tenim en Ramonet i l'Arnau.. que necessitaven la bicicleta de ciclocross per sentir-se còmodes i guanyar!! També hi havia una petita representació de Bicisprint amb Vicenç i Angelillo que també van voler compartir el patiment i van aconseguir el seu objectiu: guanyar a totes les nenes!! van fer 18 de la general vs. 24-25 que vam fer les noies.

L'Arnau, traçant una corva com en el cx.

En Ramonet!!

En Vicenç! sembla bo i tot!!

L'Angelillo mantenint posicions..

Més fotos eldecalBlau

Més tard gran sopar i dormir a Cal Ballús (a l'hotel ***** de l'Elena Vila) Com a reis!.. per a l'endemà disputar l'última prova de Copa del Mon a Cal Marçal.

No hi faltava ningú.. l'Isrrael Núñez, Guillem Muñoz, Ismael Ventura (pódium masculí), Argelaguer, Eloi Gispert... i més tard, (bastant més..) en Ramonet. Es notava el cansament del dia anterior, però no com per fer 37 de la general!! Però en realitat no està tan malament, una petita sèrie d'accidents van fer que arribés 45 min. més tard que el primer classificat: anava amb el grup del davant però estava apretant tant que la tija del seient va acabar caient.. i així no es pot anar amb bici.. perd el grup. Més tard comença a remontar. Però primer havia de passar un tap que estava fent alguna noia de Bicisprint que semblava que s'estigués fent la manicura mentre pujava per un camí estret. Així que decideix parar a fer un riu.. i ja de pas a buscar les eines que havia perdut de dins la bossa de globero que porta al seient. Finalment es vol fer el valent passant montat un riu que tothom passa caminant i.. sorpresa!! surt disparat, cau a l'aigua i se li trenca una banya que després va haver de pescar..!! (el pobre Vicenç, que l'estava observant, es va aguantar el riure pensant-se que s'havia fet mal).. Al final, torna a atrapar a la Mercè i decideix, per primer cop a la vida, acompanyar-la.

A mi ja em va anar bé per no adormir-me. Anava apretant per poder anar amb la Núria Lauco fins que va tenir problemes tècnics i es va haver de parar, i sort del Vicenç, que va lliutar de valent per poder treure la cadena que se li havia enganxat.

Així que em vaig quedar primera noia. En Ramonet no es va aborrir, al contrari. Al principi patia al veurem baixar.. després es va acostumar al meu descontrol sense acabar-me de caure.. i em va deixar fer.. Això si.. al plà.. havia de posar plat per no anar a "ritme collserola".

La Mercè Guanyant l'esprint a en Ramonet ;)

Finalment primera noia! I a disfrutar del vi, cerveses i pa amb tomàquet que hi havia al arribar!

MAASAIADA!!!

PUJADA NOCTURNA AL TURÓ DE L'HOME

by Charlie!

En un ambient d'autèntica festa, un fotimé de ciclistes vam anar a Sant Celoni a fer la primera edició de la Xino-Xano,que és una pujada nocturna al Turó de l'Home doncs això, de tranquis en memòria del Xavi Novell.

De Maasaiada Turó de l'Home

Abans de començar vam signar un llibre de record que desprès se li va entregar a la família, una volta per Sant Celoni i pam! cap a les antenes del Turó que des de baix semblen massa lluny. Al principi amb llum del Sol, desprès ja de nit, cadascú al seu ritme amb quatre reagrupaments per anar tots plegats. Quan més amunt més fred hi fotia, dalt de tot entre els núvols i amb un ventet que tallava es va fer un petit homenatge en forma de cançons, alguna lectura, un minut de silenci i el millor, dos visques.... VISCA EL MAASAI! VISCAAAAAA!!!!! VISCA CATALUNYA! VISCAAAAAAAA!!!!!

I amb tembleques de la rasca que hi fotia vam anar baixant, el primer troç fatal entre el fred i el mal estat del la "carretera", però amb la carretera bona i cada cop perdent alçada la baixada amb les llums va ser tremenda.


Vinguts de tot arreu, de Manresa, el Pere i les seves xancles!

De Maasaiada Turó de l'Home

Ocupant els carrers de Sant Celoni

Vista de Sant Celoni quasi des del Turó... està clar no?

De Maasaiada Turó de l'Home

Perquè no tenia més roba que posar-se, perquè sinó se la posava!

De Maasaiada Turó de l'Home

En uns dels reagrupaments.

De Maasaiada Turó de l'Home

No se com podia tocar el saxo amb el fred, si no es podien moure els dits!

De Maasaiada Turó de l'Home

COPA ESPANYA CX (Valladolid i Zamora)

by Ramonet.

Ja fa un mes que he tornat de donar voltes per Sudamèrica. De mica en mica m’ha tocat tornar-me a acostumar a estar rodejat de gent agonitzant gent sobre de la bici.
Com fer-ho?? Doncs cada cap de setmana ha tocat anar a curses. Les 2 primeres de BTT una el Campionat d’Espanya de marathon a Cordoba i l’altre copa Catalana a Calaf. Ara explicar les curses seria molt llarg i en el seu dia no vaig fer cròniques per l’estrès que encara em dura que sembla que em faltin hores per tot, potser es que abans me’n sobraven masses...

Però aquest finde ja hem tornat a aparcar les BTT per començar el ciclocross, i que millor que començar a lo grande, amb la Copa Espanya.
Les dos primeres curses es van fer per el centre d’Espanya, el diumenge a Valladolid i el dilluns a Zamora.
Els representats Bisontes o no-bisontes, perquè ningú s’enfadi, varem ser l’Arnau, el Carlitros i jo mateix. L’Arnau com es un tio amb classe, no va amb furgo patera com jo sinó que amb una autocaravana, així que vaig deixar la meva casa aparcada al pàrking i em vaig mudar a la autocaravana.
Com uns campions varem sortir el divendres a les 22h de Sabadell, clar sortint a aquesta hora de Sabadell no es pot arribar massa lluny així que a Zaragoza ja varem parar a dormir.
Dissabte poca feina, arribar a Valladolid mes coneguda com Fatxadolid, donar voltes al circuit fins a sortir marejat i memoritzar traçades incorrectes fins que no arriba el Hermida i veus que has d’anar per un altre lloc, sopar i a dormir.

Diumenge comença l’acció. L’Arnau en categoria Master-30 es el vigent campió d’Espanya aconseguit també a Valladolid. L’any passat quan el va guanyar era un total desconegut i va ser una sorpresa per tothom. Però aquest any ja el tenen controlat i te tota la pressió del mon.
A Valladolid va tindre mala sort i a la primera volta va tindre que canviar de bici, però va remuntar i arribar 10è.
Dilluns tocava Zamora i el circuit per les seves característiques l’hi anaven molt pitjor, a més no crec que estigui ni molt menys en el seu millor estat de forma i per si no era poc portava un refredat que va acabar amb totes les existències de kleenex de la autocaravana. Però tot i així es va ficar al grup del davant i encara no se molt be com va guanyar... Que cabron!!!! (Arnau no faig mes crònica que així igual la fas tu...)

Jo i el Carlos a Elit només ens toca que morir... Uff que ràpid que es va i que salvatge. Jo el primer dia caiguda al mes pur estil Carras amb croqueta e atropellament inclòs per un tio que anava a roda meva. Després va tocar remuntar fins acabar 17è Elit.
Diumenge en teoria un circuit no tan revirat on podia apretar més, el que passa que amb les meves no-sortida i que per els plans no se que collons passa que no hi ha manera de passar ningú vaig acabar 21è Elit.
Les cròniques del carlitos aquí.

Carlitos “balbulin” amb la seva nova “Miyagi”.
Va tindre molta menys classe a Zamora on un pobre senyor on l’hi varem preguntar segur que encara no ha oblidat el Carlos i la seva olor. Em reservo de ficar mes comentaris que seria de mal gust...


Jo mismista ja a Zamora amb el meu nou buzo “full black” rollo Rasmussen... En ves de dorsal faltaria un dorsal tipo “Me vendo...”


L’Arnau que va sense bicis...No podia ser d'una altre manera.

A Zamora l’Arnau amb el grupillo de davant. Com no els va deixar mes tirats que una colilla.

Finalment el podi...encara es va quedar una estona i va fer de “niña lotera”. Aquest noi l’hi donen un micro i la lia.

El llarg viatge de tornada (9 hores) va donar temps a parar a una benzinera per Castilla on a part d’intentar netejar les bicis varem fer turisme per la Repsol. Esta be aquesta oferta per el Kalimotxo... Oleee!!!!.

Vídeo de Valladolid de la cursa dels Elits. Atenció al Carlitros al mes pur estil “tio del bigote de Festina” abans de la sortida. Jo surto algun cop però no amb massa bona cara.

Vídeo de Zamora igualment de cursa d’Elits i del podi amb l’Arnau al minut 8 aprox.

Fotos i video de Pedaleo.com

MAASAIADA XINO XANO - MEMORIAL XAVI NOVELL

Dissabte 17 d'octubre
17:30h Pavelló Municipal de Sant Celoni


Apuntat a clicant aquí!

REBENTANT ELS ALPS (II)
by Charlie!

Desprès de 3 setmanes d'haver tornat de la primera rebentada dels Alps, amb la Carol vam agafar la furgo aquest cop sols sense el Ribi i pam! direcció a Suïssa. La primera parada va ser a Grindelwald on allí ens esperaven el Santi i l'Ada que ja portaven uns dies de vacances. I què hi ha a Grindelwald perquè hi anèssim? Doncs una cursa que no sabia ni que existia i que el Santi i l'Ada ens van comentar de fer aprofitant que el cap de setmana següent hi havia el Grand Raid CristAlp.

Camp base.

EIGER BIKE -CHALLENGE

El diumenge ens aixequem molt d'hora, encara estàn montant els carrers i posant les faroles, sort que no fa gaire fred i cap a corralines, a veure què tal aquesta Eiger, de moment som els primers en arribar a corralines i no hi ha ningú. Quan falten poc minuts la cosa es va omplint, estic a primera fila i eh! un paio que es cola, li anava a dir alguna cosa però sort que no hi vaig fer, portava una Specialized pata negra, tot equipat Specialized i a les mànigues del maillot l'arc iris de campió del món... la óstia! és el Cristoph Sauser que com diu a la seva web és campió del món marathon, medalla de bronze olímpica, campió d'Europa,... sort que no li vaig dir "eh bandoler! fent pirules abans de començar!!!"

Típica plaça d'un típic poble, tot molt típic i net.

El dia desprès d'un viatge en cotxe de 1.000km no és el millor moment per fer una cursa de 88km i 4000m de desnivell, la idea era anar a acabar amb dignitat, o sigui, dosificar al principi però m'escalfo i a rebentar la patata intentant aguantar una grupeta que ja sortint del poble se m'escapa, van com unes putes motos. Així que poso el ritmobisonte i a fer-ho dignament, el primer portillo té 1.167m de desnivell en 12km's que com en totes aquestes curses d'aquí es comença per asfalt i desprès pistaca de terra amunt fins arribar als 2167m, ja començo a patir més del compte.

Els primers metres de baixada caminant per unes "escales" suicides, desprès pistaca avall, però tant avall que de tant frenar cremo el disc i les pastilles del darrera. Les curves són tant bésties que hi ha proteccions als arbres, només se sent olor de cremat i alguns paren suposo que s'han quedat sense frens. Però el suïssos són tant previsors que al final de la baixada hi ha un punt d'asistència mecànica. El segon port són 570m en uns 5km, la pista va fent z, aquí no hi ha terme nig, o puges treient fum el platillo o baixes treient fum dels frens, quina burrada.

Arribo a dalt bufant com un desgraciat, desprès un troç de pla a pota i una baixada per un senderillo la mar d'alegre. I aixecant la vista la cara nord de l'Eiger, impresionant i mítica muntanya que tot i ser estiu està plena de neu. Però la cosa no està per mirar gaires muntanyes, la baixada torna a ser pista i avall. Una mica de puja i baixa i pam! el puto cartell que indica que en els propers 4km's pujarem 450m, tot i ser alquitranada havia de fer equilibris perquè no s'aixequès la roda del davant en un tram on hi havia molta gent animant. I com que al dorsal hi posava el nom la gent cridava pel nom, fins i tot l'speaker que hi havia enmig de la pujada, tot molt impresionant, molt pro.

La baixada és d'aquelles que hi ha repetxons i finalment toca l'últim port, 1.061m en 14km's, per sort és quan millor em trobo. Just començo a pujar i trobo que baixa un conegut de la TransAlp que es retira, crec que som uns quants que gastem les vacances d’estiu fent curses d’aquestes. En aquest últim port només quedem els de la volta llarga i al haver-hi menys gent en cursa els molts havituallaments són encara millors; quan falten pocs metres per arribar hi ha algú que et demana el que vols, jo sempre demanava cola i banana. Llavors a qui li havies dit el que volies es girava cap a l’habituallament i repetia cridant; COLAAAAAAA!!!!!! BANANAAAAAA!!!!! I eh! quan arribaves a l’habituallament hi havia dues persones, la de la beguda on en una mà portava un got i en l’altra un botellín ple (allí no s’omplen els botellins, tires el teu i agafes el que et donen) del que havies demanat i la segona persona amb una safata del menjar que havies demanat, un puto luxe, sobretot el botellín ple de cocacola!!!

Per acabar de rebentar les cames et fan pujar per un prat d’herba per no seguir pujant per la pista i finalment arribes dalt de tot que coincideix que hi ha una parada del cremallera que puja al Jungfraujoch i està ple de guiris i sobretot japos que fan cara de no entendre el perquè de tanta agonia podent pujar en tren, però ells t’animen i et fan fotos per ensenyar a la família de que els europeus fan coses rares. La baixada és tremenda i no s’acaba mai fins que arribes al fons de la vall i ja només queda pujar el repetxón que porta fins al poble on hi ha l’arribada.

Explicat així sembla molt fàcil, però amb el permís dels 100km de les Guilleries aquesta ha sigut la cursa més dura que he fet mai, no per res més que pel desnivell i les rampotes. Al final acabo el 24é amb 6:14:58h amb la sensació de que he patit més aquí del que patiré a la CristAlp el dissabte vinent.

La Carol a l’igual que el Santi i l’Ada acaben “disfrutant” de les rampotes, de moment la primera proba l’hem superat els 4, per celebrar-ho per la tarda anem a rebentar-nos un gelat al poble, visca!!! El diumenge la Carol i jo decicim de quedar-nos a Interlaken que no ho hem visitat i el Santi i l’Ada que ja porten uns dies per allí decideixen anar a un altre lloc, així que ens acomiadem i quedem a Sion el divendres vinent on hem de passar al revisió de les bicis.

La setmana entre curses la dediquem a fer el guiri sense deixar de pedalar; Interlaken, Gruyere, Château d’Oex, la gelera de Les Diableretes, el castell de Cateau de Chillon que surt a totes les caixes de xocolatines,… i el dijous anem a Sion on el dia següent es fan les verificacions de les bicicletes.

Desprès de la rebentada de pegatines que li va fer la Carol el iaio va tirar la moto al llac.

Pa cagarse!


Mega pastís d'aniversari.


A que si explico que he anat en bici a roda d'un Porche que a la vegada a roda d'un tren ningú s'ho creuria?


Això és pujar fàcil

La gelera de les Diableretes

A dalt de la gelera hi havia aquesta "joguina" que naturalment vam rebentar!!!


El Chateau du Chillon.

GRAN RAID CRISTALP

Desprès d’una nit de moltíssima calor, pel matí ens tornem a trobar amb el Santi i l’Ada per passar plegats la revisió de la bicicleta on et posen aquella pegatina tant vacilona. Amb les bici revisades anem cap a Verbier que és el poble on comença la cursa llarga, acampem al mateix lloc de l’any passat amb el wc públics més nets del món, anem a estirar una estona les cames i anem a dormir d’hora, tot i que no sembla que farà el millor dia del món per lo menys la cursa es farà dissabte i no diumenge.

Carpes a la zona de revisió de bicis a Sion.

El Santi que ha passat la revisió!

Dissabte molt d’hora cap a corralines, no fa tant fred com l’any passat però hi ha el mateix ambientazo i pam! sortida! A ritmillo bo faig el primer port, que som sempre es carreterera asfaltada amunt i piscata amunt i la baixada un altre cop per pistaca. Un paio ha decicit que com que no em pot deixar baixant m’eliminarà per atac de riure, així que desprès d’unes curves on quasi es mata, finalment es mata i es fot un cebellot tremendu en una curva per pista ampla on hi ha un petit reguerot. Al cap d’un estona em torna a avançar a muerte… un parell de curves més avall encara en la pista ampla traça malament i el perdo de vista quan cau en un prat avall, ja no el veig més però ha estat molt divertit. Però la diversió em dura puc, concretament al km 16 començo a nota humitat a les cames i braços…. Eh! que no m’he pixat, és líquid de tubeless, acabo de rajar el pneumàtic!!!!! Canvio ràpid, però la vàlvula no vol sortir, merda! m’avança tothom, vinga passar gent i més gent…. el Santi, l’Ada, la Carol, tothom!!!!! Aconsegueixo reparar, però m’he quedat sense càmara de recanvi i encara queden una mica més de 100km, però en un punt d’asistència tècnica demano una càmara i me la donen sense problema, això és tant fantàstic com els havituallaments, els suïssos són la óstia!!

Així la gent pot animar-te pel teu nom.

I res, anar fent i avançant a gent, em trobo a l’Ada que també ha punxat, desprès a la Carol al prat d’herba infernal que aquest any estava sec i no era un trampolí avall, desprès al Santi fins que em poso amb la gent on estava al principi. Es tracta d’anar encadenant pujades i baixades amb un dia una mica gris però sense ploure, fins que finalment comença el port que porta a l’inici del Pas de Lona. De l’esforç del principi per recuperar posicions ara em passa factura, comença l’agonia que es remata amb els km’s finals de puajda a peu fins coronar el mític Pas de Lona, però aconsegueixo passar amb dignitat.

La segona cosa curiosa que em passa és que al troç de peu una senyora i la seva filla que em parlen en anglès i que asseguro no haver vist mai abans per tant no tinc ni idea de qui son embogeixen quan em veuen, em començen a dir que si les recordava de no se on i al veure que posava cara de raro que si era el Carles (ho posava al dorsal…) d’Alpcross (només feia falta veure el maillot i culotte…) de Barcelona (collons! això no ho posava enlloc!!!!!). Em va saber greu no correspondre la seva inmensa alegria, però ni puta idea de qui eren, tampoc estava per recordar gaire, les cames i el pulmons treien fum i la mitja neurona estava en off feia estona.

Finalment el petit no-puerto i tot baixada per senderillo pedregós. Quan falta poc per arribar sento que algú m'anima... unes altres dones guiris boges? Per sort no, era el Power amb uns amics! I més baixada fins creuar la línia d’arribada a Grimentz, visca! No he fet una gran cursa, quedo el 104é amb 8:56:01h, però tot i punxar milloro el temps de l'any passat. Un exèrcit de mangueres i pots d’oli i de sabó fan que en 5 minuts tingui la bici més neta i engreixada de feia mesos, fins i tot un paio me la va assecar amb un drap molt curosament per no rallar res, definitivament adoro els suïssos!!!

Seguidament poso en marxa el móbil, a la Carol l’any passat la van tallar per pocs minut abans de començar el port del Pas de Lona, estic convençut que aquest any passa i l’acaba encara que ella no les tingui totes…. Merda! vinga rebre missatges, deu ser ella que m’ha trucat dient que l’han tallada però NO! a cada punt de pas on hi ha xip m’han enviat un sms dient-me el lloc, la posició i el temps de pas, començo a pensar que de tant perfectes els suïssos fan ràbia!

Aquest any al no tindre asistència (com et vam trobar a faltar Laury, jejeje!!!!!!) i al no ser una cursa circular, toca anar amb autocar de correus fins a l’inici. Les bicis van al remolc, per sort la meva entra la primera on segur que no es ralla, perquè les últimes en entrar van a pelotón. No porto ni un duro i vaig passar de fer-me la bossa, així que estic esperant el bus amb la panxa buida i brut com una mala cosa. La tornada amb autocar és una merda, primer cal baixar un port ple de curves per una carretera estreta, aquí em marejo i vomito, sort que no havia menjat res. Desprès anem pel fons de la vall sense problema i desprès pugem un altre port per arribar a la sortida on hi ha la furgo, vomito per segona vegada, quina agonia, ho estic passant pitjor tornant en autocar que no fent la cursa, si ho arribo a saber torno en bici, segur que el conducto del bus m’ho haguès agraït, li vaig deixar la paperera mòbil plena de vomitat, que desprès vaig tirar en un troç de jardí.

De tots colors, mides, tamanys,...

Rebo un sms de la Carol, no l’han tallada, ha passat amb una hora d’avantatge, que ha acabat!!!!!! Con el Santi i l’Ada, que venen amb el següent autocar, per celebrar-ho anem a sopar plegats en una pitzeria.

Diumenge ens acomiadem del Santi i l’Ada que dilluns tenen que treballar i baixen de bon matí cap a Sabadell, com que nosaltre ens vam agafar el dilluns de festa per si s’aplaçava la cursa a diumenge aprofitem per anar a Chamonix, que per més que hi vagi no em canso mai de repetir i de veure el Mt. Blanc amb tanta neu. I per la tarda amb calma anem tornant, posem la sisena, puntilla de gas, la visa va treient fum dels putos peatges i pam! arribem a casa, ara si que ja s’han acabat les curses estrangeres… i ja s'encèn la bombeta per la temporada vinent…. potser la TransGermany? Potser repetir la Dolomiti i la Salzkammerburg que estàn molt aprop i les fan en dos caps de setmana seguits? O... o... o..... oooohhhhh!!!!!!!

Foto al vomitat.


A que no sabeu com es diu el paio que surt darrera meu?

BARCELONA (Catalunya)

by Ramonet

Doncs si ja fa uns quants dies que estem un altre cop a casa… Amb tant temps fora de casa s’ha de ficar una mica d’ordre a les coses. Així que no hem tingut massa temps per res però igualmente no hem tingut cap pressa en penjar una cronica si la última que estava publicada era la del gran Massai.
Els últims dies en bici no van donar massa de si, de fet a la meva ment ha quedat grabat uns quants quilometres de plà i una salvatge entrada a Cartagena.
Va donar molt més de si la tornada en avio a Quito per estar per allà un parell de dies i de pas aprofitar per vendre la bici de la Mercè. Però encara va donar més de si la tornada de Quito a Barcelona, amb mil registres a l’aeroport de Bogota i la no-perdua de les bicis a la nova terminal de Barcelona on els hi va costar un parell d’hores trobar un ascensor amb la seva clau per podre recollir les pobres bicis. Si ho se tornem en bici…

Un cop a Cartagena va tocar tirar mes de la meitat de les coses que ja tenien una mica de desgast…
El senyor Bob també es va quedar allà, potser ara esta donant voletes lligat darrera la bici d’algun panxitu.

La Merceditas a Cartagena..



El Ramonet a Cartagena.

De totes formes si s’ha d’acabar algun viatge aquest es un molt bon lloc.

Amb mes de 15 dies ja per casa costa i molt acostumar-se un altre cop en aquesta vida de vegades una mica sense sentit si més no que costa trobar-li el sentit.
Un s’acostuma a la llibertat, a veure cada dia llocs nous, a formar part de la naturalesa, a preocupar-se basicament en sobreviure i poca cosa mes. A passar a viure envoltat de ciment, treballar per comprar-se coses bastant inutils, a fer cada dia el mateix en el mateix lloc, vamos a no-viure. Però com he dit tot es acostumar-se i cada lloc vida te les seves parts bones i com aquí puc seguir pedalejant com un boig jo ja soc feliç.
Això si a part de l’únic souvenir que m’he emportat del viatge (el meu machete) m’emporto milions de records, vivències, experiències, i alguna neurona de menys que potser necessitaré.
Però tot i així la vida sempre es curta per fer les coses que ens agraden i llarga per pensar coses com millor que ningú descriu el Borges:

Instantes
Jorge Luis Borges
Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho
tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría
más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido, comería
más helados y menos habas, tendría más problemas
reales y menos imaginarios.
Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente
cada minuto de su vida; claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener
solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos;
no te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca iban a ninguna parte sin termómetro,
una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas;
Si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo a principios
de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres
y jugaría con más niños, si tuviera otra vez la vida por delante.Pero ya tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.

ADÉU MAASAI!!!!!!!!!!!

by Charlie!

Donant gas a la burra com sempre ens ha deixat el Xavi Novell, la mala sort s'ens ha endut a un paio extraordinari, el trobarem molt a faltar. MOLTA SALUT XAVI!!!!!

GRATALLOPS
by Charlie!

Sí, sí, Gratallops, no és inventat


Per celebrar la Diada qui ens havia de dir que acabriem a Gratallops, un poblet del Montsant rodejat de vinyes i infinitat de carreteres on no passa quasi ningú. La Neus que és d'allí i els seus familiars ens van ensenyar els "secrets" de la terra i el Xavi que també és una mica d'allí ens va dur per les carreteres i emboscades més delicatessen de la zona.

Dissabte pel matí desprès dels problemes mecànics del Carras que no cuida la mecànica, vam fer la volta al Montsant, una mica més de 100 kilometrillos per carreteres desertes. No feia gaire bon dia i em vaig emportar l'impermeable per si plovia, però res, al final va fer calor i tot.



La grupeta gore, el de l'esquerra a qui li he tallat mig cos és l'Epic (no es veu, però com sempre arrossengant platacooooo), el Carras (tampoc es veu, però s'ha tallat los pelos de boig, no és el mateix), el Xavi (el del darrera del Carras amb la bici Ferrari), la Carol (pregunteu-li per les súper ulleres noves!!!!) i el puto careto de la dreta sóc jo, l'artista de les fotos en moviment.

Si mai us perdeu i apareixeu a Gratallops aneu a rebentar el Restaurant Piró, els pares i germans de la Neus us deleitaran amb manjars, ha estat certificat per l'Epic, mr. delicatessen.

Per la tarda visita a Escaladei i a fotre una mica el guiri de can fanga amb alló del "que maco". I com bona gent de can fanga per la nit vam ser devorats pels putos mosquits, ara no recordo el nom, però eren porculeros de veritat.

Diumenge una mica més de 60km's, vam passar per Porrera a veure el Lluís Llach però estava amb la gallineta i l'estaca de camí a Ítaca, no va poder ser.

Prou rotllos, aquí van les fotos que NO hagués hagut de fer però que SÍ vaig fer...

SOPLANUCAS!


El "llaunes"


Les potes PELUDES de l'Epic, una mica de dignitat collons!!


Que fots Laura?


La caca


El secret del Bucles... el tiu és peluquero!!!! Serà una d'aquelles peluqueries "con final feliz"?


I el tiu és pare, quin exemple..


Cotxe per cap de setmana, per més dies lloguen un camió


Visca Catalunya!!!


Sóc lo puto cabezón!!!!


Foto en un moment que va parar quiet!!!

SANTA MARTA (Colòmbia)
By Mercè & Ramonet

A Villa Leiva varem tindre que estar més dies dels que volíem. La Mercè va agafar una mica de febre i mal de coll. Per sort estàvem en un dels pobles mes macos de Colòmbia i allotjats en un “hostel” de “mochileros” on teniam cuina e internet... Això si nosaltres acampats al patí per no aburgesar-nos massa.

Tot i així algun dia quan la Mercè s’anava trobant millor aprofitarem per fer algun trekking en plan burro, o sigui sense mapa ni res. De fet va ser un stage en alçada (2.200m) però això queda en secret.
Finalment (i no per gracies a l’assegurança del RACC) la Mercè es va trobar millor i varem poder seguir el nostre camí, però aixó si al cap d’un parell de dies tinguérem que agafar un bus per recuperar els dies perduts. El segon bus del Ramonet en 8 mesos (mort de ràbia) i el primer de la Mercè (potser encara amb mes ràbia)... El viatje en bus va resultar per nosaltres i les bicis molt pitjor que pedalejar. Però encara va ser pitjor arribar a les 21h a un poble i tindre que buscar lloc on dormir, on finalment varem trobar un “amb ambiente familiar” que la jefa deia que era familiar del Zapatero i on amb nocturnitat i alevosia la Mercè i la seva sabatilla van ser atacades per una “cucaracha” gegant... (Això diu ella, però tampoc era tant gran).

Així ha quedat la Schwalbe Marathon XR amb 14.000 kms. La penso fer aguantar fins al final després d’enganxar amb Loctitte i un parell de trossos de càmara. M’esperava una mica més d’aquests pneumàtics de viatjar amb fama mundial.

Miki e Isma, quien es mas cono de los dos??? Fijo que jo amb tant temps amb un carro lligat...

Ja arribant a la costa, moltiiiissima calor. La Mercè només l’hi va fer falta veure un riu per voler tirar-se de cap. Sort del Ramonet que la va agafar. El riu no tenia ni un pam d’aigua.... Però com a bona Pacios es va ficar al riu amb casc i sabatilles....

Finalment al Carib!!!! Amb l’autèntica pinta que un pot fer després de creuar tot Sudamerica en bici. Sort que la platja esta deserta...

La Mercè ja s’ha apuntat a la Pura Vida... Ha intentat treure’s el moreno de paleta però sense massa èxit.

Mentre estant el Ramonet que esta més assalvatgit saltant d’un arbre a un altre al més pur estil Tarzan.

ANEM PER COLLSEROLA?¿? NOOOO!!!!!
by Charlie!

I no em anat per Collserola, l'Arnau ens ha portat per delicatessens del Parc Natural de St. Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, visca!

Veient per on em de baixar.

Baixant alegrement!

Més alegria!

Ara es veu el barranc que hi havia a la dreta i no es veia mentre es baixava en bici, glubs!

És el Carras, però podria haver estat el mismíssim John Tomac, que estilazo, que equilibrio, que alboroto, que.... que.... que de todo collons!!!!!!

P.D. Mercè! hem fet la xispa amb el Toni i la Sandra a St. Llorenç Savall, que truquis a casa que no saben res de tu, estàn preocupats, que quan tornes, que si el Ramonet et tracta bé i que no mengis tant a xinos que engreixen!!!!!

BOGOTÀ (Colómbia)

by Mercè!! & Ramonet

Ara tocava anar cap a Bogotà. Varem tindre els nostres dubtes d en contes d’anar cap a la capital anàvem cap a la zona cafetera i Medellin on tothom ens havia parlat tant be d’aquesta ciutat, i tot això passant per el mitiquissim port de la Linea. Però finalment ens decidirem de pujar cap a Bogotà. Dic pujar perquè estàvem a 400m i Bogotà està a 2600m, passant per un port a més de 2800m.
La pujadeta va durar 3 dies (el primer i últim dia només 1 hora de pujada) amb acampada inclosa a mig de la pujada en una “propiedad privada” on el fill del “patrón” sense ficar cap problema ens va deixar passar la nit en un magnífic i verd terreny rodejats de pastels de vaca.

Per pujar a Bogotà també varem tindre que decidir si pujar per la Panamericana o per una ruta que en teoria era menys transitada. Va costar decidir la tonteria aquesta simplement per que teníem el cervell rostit de tanta calor que feia (crec que no es bo anar amb bici a 40º).

Finalment varem agafar la carretera en teoria menys transitada, el problema va ser que era cap de setmana i a Bogotà també hi ha pixapins però en ves d’anar a la muntanya a fer barbacoas amb xandall van cap avall de la muntanya a les mil piscines que hi ha a ficar-se en remull. També aprofitant el viatge paren a un dels centenars de llocs que hi ha on menjar des de una vaca sencera, a mil tipus d’arepas passant per tota classe de dolços. Nosaltres varem ser forts...

A Bogotà hi ha una altre casa de ciclistes, la del Claudio i la Angélica. Una bojos del la bici.
Uns dies abans d’arribar l’hi enviarem un mail dient si era possible l’allotjament. La resposta va ser: “Claro que si!!!”
Per arribar a la casa amb les indicacions del Claudio i els carrils bici va resultar bastant senzill.
Allà no podíem estar millor, una habitació per nosaltres sols amb moqueta i tot, les claus de la casa per entrar i sortir quan volíem ( quina estranya sensació això de tindre claus de casa...) i la companyia del pare del Claudio, l’assistenta i com no del mateix Claudio el qual ens va donar una super volta per la ciutat en cotxe de mentre que ens feia de guia turístic.

Bogota es enorme, tant com 8 milions de persones i molts quilometres de punta a punta. Nosaltres durant les 3 nits que ens quedarem ens varem limitar a passejar, anar al cine a veure Ice Age 3, marejar-nos cada cop que agafàvem un bus (condueixen com bojos), fer una mica de culturilla i bàsicament fer de gordos al DunkinDonuts, fer de gordos al Cafe Juan Valdes, fer de gordos en un no-xino (on per fi el Ramonet va aconseguir veure cara de fàstic a la Mercè), fer de gordos a la panaderia de la cantonada cada vespre, fer de gordos en un parell de pizzerias amb pizzas i canelons inclosa i fins i tot fer de gordos amb tota mena d’arepas.

Finalment varem tindre que marxar de la ciutat per anar cap a pobles on la dieta es bàsicament pollastre amb arròs perquè la Mercè ja no tenia mes imperdibles par arreglar els pantalons que havia petat...

Per fi la senyal s’ha modernitzat amb una bici doble

A Colòmbia cada cap de setmana s’omple la carretera de ciclistes, fins aqui pujen molts des de la ciutat de Bogotà. Els diumenges mitja ciutat de Bogotà esta tallada al transit de cotxes hi ha diumenges que han arribat a contar fins a un milió de bicis per els carrers. Potser Barcelona podria aprendre una miqueta d’aquestes ciutats.


Aquí la Mercè entrant a la capital.
Com deia magnifica ciutat per anar amb bici, moltíssim carril bici separats del transit i amb peatons que no es creuen per el mig del carril.

També hi ha Carrefours a Colòmbia però aquí son “Chéveres”...

Culturilla... Aquí el museu de l’or.

A Bogotà com a casa. Això es Monserrate. També hi ha un tren i un telefèric per pujar i la carretera en aquests moments tallada. Ahh i el monestir a dalt, esclar.

Mes culturilla, ara el museu de Botero...

En Claudio ens va acompanyar uns 25 kms durant la llarga sortida de la ciutat, sinó hagués estat una sortida bastant mes difícil.

Després de Bogotà seguim cap al Nord...

Neiva (Colòmbia)
By mercè!! & Ramonet

Sortint de Mocoa (inici de l’Amazones per Colòmbia), tot molt verd, teníem previst anar a la casa de Ciclistes de San Agustín, un poble turístic (turisme colombià). Varem agafar una carretera molt ben asfaltada però que no sortia com a carretera als mapes (a diferència del dia anterior que varem fer els més de 80 km de camí de carro i que als mapes sortia com una carretera molt important.. de locos!). Hi havia una important presència de militars; tothom ens diu que aquesta carretera és ara segura, perquè està ple de militars? I si està ple de militars per què diuen que és segura??

De camí a San Agustín, aprofitant els regals de la naturalesa per a refrescar-nos una miqueta!!


A alguns animalets també els hi va agradar la gorra nova d’en Ramonet importada directament d’EEUU.

A San Agustín ens varem allotjar a la casa de ciclistes d’en Igel i Paola



Són uns Alemanys que són famosos per viatjar amb bicicleta junt amb el seu gosset, en Rambo. Després de viatjar per tot Amèrica durant varis anys han decidit que a Colòmbia s’està tan bé com per quedar-se a viure-hi!!

Pura vida!! La veritat és que varem estar i ens van tractar com a reis...tremendus els esmorzars amb el pa fet a casa!!


Varem fer una mica de turisme i varem anar a veure el Parc Arqueològic on hi trobem figuretes d’antigues civilitzacions colombianes com aquesta.

En Ramonet de seguida es va sentir identificat... té avantpassats colombians???

Amb la calor i unes quantes hores de bici ens varem deixar influenciar per la publicitat.



Entre tant verd, canvi de paisatge, Colòmbia també té la seva part de desert, el Desert de Tatacoa. Petitó, però varem poder acampar.

Mercè entre cactus.

L’expressió “estar com una vaca” a vegades perd el seu significat.

Per deixar el desert, varem haver de creuar el Riu Magdalena. Aquest riu és el que ens acompanyarà fins al Carib!!

Mocoa (Colòmbia)
By mercè!! & Ramonet

Ja estem a Colòmbia. Aquest és un país on poca gent opta per viatjar per la por de la guerilla, però que hi ha anat, diu que és un dels millors písos per viatjar per la seva bellesa i la seva gent.

Per evitar la llarga i avorrida Panamèricana vam optar per una altre llarga però més entretinguda i menys transitada pujada fins a l’Ange.l Varem estar acompanyats de dos joves promeses del ciclisme equatorià. Ja no van a l’escola però van aprendre que una bicicleta si és més pesada costa meé d’arrossegar a les pujades però corre més a les baixades.. orgullosos per ser més ràpids pujant els teniem contents, però no els hi va agradar gens que una noia els adelanés baixant..

A pocs kilòmetres de Colòmbia es comença a observar com hi ha més afició al cilisme...

Per fi!! Canvi de país!! Ens va costar unes dues horetes a la frontera fent cua perquè “ no hay energía” A la llarga cua, vam conèixer a un personatge famós a Colòmbia que li deien Profesor que anava amb unes cadenes lligades a les mans per demanar l’alliberament del seu fill onze anys segrestat per les FARC..

Com cada dia, després del portet de 25 km de pujada, el premi és arribar en un lloc espectacular. Aquesta vegada és la Laguna Cocha. On les casetes de fusta estàn construïdes a damunt de l’aigua,i amb floretes com les casetes dels Alps.
La Mercè que diu que és de muntanya però en realitat es de Sabadell, em va dir que el nen que vigilava la casa, estava preparant una cassola de bruixa com la del Gargamel que va resultar ser l’aigua calenta que varem fer servir per la dutxa.

Més Laguna Cocha amb fauna autòctona de la zona, Un autèntic Cocker anglés...

Hi ha gent que pagaria milions per comprar temps!!

És estrany, però entre tants Andes, hi ha alguna vall..

El dia més dur fins ara per la pobre Mercè.. més de 8 hores per camí de pedres, pujant i pujant i baixant i baixant, ( les pastilles de fre fantàstiques sota pluja, no van durar ni un dia) amb barranc per un cantó, autobusos que es pensen que estàn a l’autopista pel darrere, camions ben carregats pel davant.. i pluja per tot arreu!!

Tot i així vam disfrutar bastant. Per sort estàvem preparats psicològicament. Vam trobar les cròniques d’un Gringo on va passar per la mateixa ruta i explicava totes les seves dificultats. No paràvem de critiacar-lo dient que era un exagerat, però nosaltres igual que ell, vam acabar arribant a deu minuts perquè es fes de nit i dessitjant arribar i poguer trobar un hotel on no hi haguéssin escales per pujjar, no podiem moure ni un múscul més!! Tot i que en Ramonet es va guardar l’última reserva per després d’una bona dutxa amb aigua freda, anar a rebentar l’unic restaurant xino de la ciutat.

La Mercè passant-s’ho bé tot creuant un riu descalça

Mes camins per l’interior de Colombia a veure si trobem algun “comandu” de les FARC. Vam passar una zona on sentiem que algú ens estava xiulant... la Mercè tota espantada perquè el Ramon li deia que podia ser els de les FARC fent senyes.. ella volia pensar que era un ocellet... jeje

DROGAS!! Productes típics de la zona que venen en els supermercats... I ens preguntem, quin sentit té doncs que enmig del camí ens parin els miliars i ens registrin totes les bosses?? I després, un cop a la ciutat, la “policia turística” amb l’excusa d’informar-nos sobre hotels-restaurants, ens agafin totes les dades i ens fagin fotos .??

REBENTANT ELS ALPS (I)
by Charlie!

SÜDTIROL DOLOMITI SUPERBIKE


Desprès de 23 hores de viatge, la Carol, el Ribi i jo arribem a Villabassa/Niederdorf on es fa la Dolomiti Superbike. És el mateix poble que està a Italia però tothom parla alemany, una mica raret. El viatge és llarg i l'hem anat fent sense problemes, però una mica de caravana al final i que ens passem la sortida de l'autopista fa que arribem a les 19h de dissabte.... merda! segons la web posa que els de categoria Élit tenim temps per acabar de tramitar la inscripció fins les 19h de dissabte. A les 19:05h estem davant del garito de les inscripcions, a dintre encara hi ha gent però ja no ens deixen entrar. Li diem al paio corqui de l'entrada doncs això, que som Élit i que avui era l'últim dia però com que és corqui i desprès de repetir-li 5 vegades el mateix ens diu que "domani per la matina" ens podem apuntar...

Arribada!

Domani per la matina és diumenge a les 6 del matí, allí estem com uns claus i clar, els que estàn allí ens diuen que ahir era el dia per apuntar-se els Élit, me cago amb el gilipolles d'ahir!!!!! Res, per sort una noia de l'organització ens agafa les llicències, va no se on i quan torna ens diu que havia de ser ahir però que podem còrrer, uf! quins nervis!!!!

Ràpidament esmorçem, escalfem una mica i cap a corralines, que per ser Élit ens toca al primer calaix, és mirar enrera i fa por la quantitat de gent que hi ha! L'ambient és com totes aquestes curses, impresionant, aquí hi ha pro's de veritat, d'aquells que tenen la bici per còrrer i la de recanvi per si de cas, que és tant pata negra com la de competi, massatgistes, mecànics que els deixen les bicis niquelades,... a les 7:30h pam! sortida, per davant 115,5km i 3658m, viscaaaaa!!!!

Que macuuuuuu

Cascar-se una mica més de 1300 km's el dia abans d'una cursa no és el millor del món, les potes més tieses que un canari i la primera rampota que pica, però de mica en mica agafo el ritmobisonte i al cap de pocs km's ja vaig bé. Aquesta cursa és com totes aquestes curses del centre d'europa, pista amunt de terra o asfaltada al principi on els metres de desnivell cauen ràpid, baixada ràpida per pista i asfalt al final, troç de rodar més o menys llarg i vinga, a pel següent port i anar fent. De tant en tant un senderillo i ja està, no saben el que és una trialera, al contrari dels de l'Ironbike que no saben que és una pista!

Sota les Dolomites patint com un sapo i vaig veient en directe la lluita per un calaix al podium... de femines, jejeje!!! Com són les ties (alguna segur que deu tindre rabo, aquelles patorras i aquelles patilles....) dues del mateix equip fotent-se a pals i quan les dues es rebenten mútuament la tercera que hi havia d'un altre equip els fot el pal i les guanya. Anar fent ports fins que l'últim acaba a 15,5km de l'arribada, tot baixada i només un repetxón i a muerte a veure si baixo de les 6 hores.... acabo 29é (5:57:31), el Ribi 31é (6:14:33) i la Carol 9ena (8:29:02) en la nostra categoria.

PERILL!!!! Curva a l'esquerra en una pista!!!!!!

Com que encara falta una setmana per que començi la TransAlp, ens dediquem a pedalar i a fer una mica el turista convencional. El mateix dissabte que comença la TransAlp es fa la Salzkammergut Trophy, una altra cursa de les mítiques i que un any o altre caurà... com que està relativament aprop d'on estem i d'on comença la TransAlp, anem a Bad Goisern a veure si el circuit està marcat i a més com que el Ribi ja l'ha feta doncs com a mínim donarem alguna volta. Entre la Salzkammergut Trophy, visitar Salzburg i Innsbruck, per pedalar amunt i avall passen els dies.


TRANSALP


Arribem a Mittenwald per la tarda i anem a recollir els dorsals, aquest any també hi ha mega-bossa de regal. L'ambientillo també es comença a notar, comença la TransAlp!!! La putada és que comença a ploure i a fer fred, no gaire més amunt de nosaltres es veuen les muntanyes nevades. Ens trobem amb el Txema de les 24H de Madrid, els bascos de l'any passat, l'Enric Ramoneda i a la Lourdes que participen en parella mixta, una grupeta de catalanes de vic, tona, olot,... tota la nit plovent, ens aixequem i el Ribi ens fa veure que la neu escara està més aprop, però eh! aquí com si res, tothom s'equipa pel fred i la pluja i cap a corralines. Mentres vaig però l'organització diu que s'anula l'etapa, que han anat a veure el circuit i que no gaire més amunt hi ha 5cm's de neu, estem a 900m a 1900 que hem de passar deu estar a tope. Amb la furgo anem a Reitch in Alpbachtal on es comença la segona etapa.

Campament gitanu


Totes les etapes es començen a les 9, però aquesta segona a les 11 sembla que el temps estarà més segur, de totes maneres s'anula l'últim port que fa 2296m i hi ha neu, farem un troç neutralitzat. Per lo menys ja no plou i el dia te bona pinta, ja serà sempre així fins la nit abans de la última etapa. La TransAlp és una cursa per parelles, l'any passat amb el Ramonet, aquest amb el Ribi, tinc preferència pels "bajitos", jejeje. Mentre el Ribi i jo fem l'etapa la Carol porta la furgo que explica que també és una puta cursa. Quan nosaltres anem a corralines hi ha curses per veure qui descampa el més ràpid per poder arribans al lloc següent d'acampada i agafar el millor lloc i treure el toldo per ocupar més lloc i buscar el primer endoll lliure per la corrent i buscar la primera font per omplir els dipòsits d'aigua i no fer cua,... un cop això està fet, al campament regna la calma.

Mentrestant el Ribi i jo anem pujant i baixant sense parar, molt desnivell, molta pista, algún senderillo, algún troç a peu i els terribles plans on a la mínima tothom posa el plat gran i es roda a muerte, cada repetxón és un puto sprint! La TransAlp té dos recorreguts diferents i només comparteixen les dues últimes etapes, per tant tot es nou respecte l'any passat. El dia a dia és repetitiu durant els 8 dies que dura la cursa; ens aixequem a les 6,30h, esmorçem, recollim els trastos i anem a corralines que a les 9 comença l'etapa. La tàctica d'aquest any és m'escapo a la pujada i trec el temps suficient perquè el Ribi m'atrapi al final de la baixada. Si és pista em deixo caure, si és més tècnic apreto, es tracta de començar la següent pujada junts i anar repetint la jugada. Les etapes duren sobre les 5 o 6 hores, acabem al migdia i rebentem el buffet de l'arribada i per la tarda voltem una mica i res, sopem a la Pasta Party que és a les 18h i cap a dormir.

Per sort no em tingut cap averia important, una punxada arribant a meta que es fa una bombolla al pneumàtic i el canvio, una guía de les pastilles de fre del Ribi que es va sortir de lloc anant a corralines i una no-punxada meva. A acabar la penúltima etapa quan torno a buscar al bici desprès de menjar uns guiris riuen de que tinc un clau al pneumàtic. El trec, dóno unes quantes voltes i el líquid tapa el forat i embruta la cara del guiri que s'en fotia i flipen, per més increïble que sembli molt poca gent porta tubeless i alguns ni saben que és, tothom amb càmara i pneumàtics ben amples i vinga anar pessigant càmares amb les pedrotes de les pistes!

Per acabar la festa, la nit abans de la última etapa plou molt, per sort el dia següent és perfecte, només que la única trialera de la muerte està xunga de veritat i toca patejar-la, desprès rodar i més rodar i més i més calor fins que pam! amb la grupeta que arribem sprint final i acabem la TransAlp a Riva del Garda que com mana la tradició toca banyar-se al llac i rebentar la pitzeria, una altra TransAlp al sac. La part dolenta si és que es pot dir així és que pensava en millorar la 33ena posició de l'any passat, hem quedat els 45ens. La bona? Que s'haurà de tornar a millorar-ho, visca!!!!!!!



La resta doncs el pesat viatge de tornada, l'anar posant diesel i pagant peatges, la paradeta per dormir en una àrea de servei i finalment a Cabrera de Mar on deixem el Ribi, que desprès de dues setmanes vivint en una camper s'ha guanyat el carnet de camperu professinal! Gràcies per tot Ribi! Gràcies Carol!!

P.D. Pregunteu-li al Ribi quí és el rei del minigolf.....

ÀLBUM DE FOTOS

******************************
REBENTANT ELS ALPS (II)....

Aquest divendres la Carol i jo marxem cap a Suïssa un altre cop, ens esperen el Santi i l'Ada per fer l' Eiger Bike Challenge i el Grand Raid CristAlp.

QUITO-IBARRA (Ecuador)
By Mercè & Ramonet

Hi ha tantes coses a explicar i tant poc temps que hem decidit per ordre bilateral fer una no-cronica

Parc Nacional de Cotopaxi, a camí de Quito evitant la Panamericana

Ramonet: a 30 km del centre de Quito, finalitzant la seva última etapa “Amèrica del sud en solitari”…

Mercè: a uns quants km de Quito, un cop finalitzada la seva aventura “Amèrica del nord”…


Quito, capital d’Equador, 2850 m.

Per evitar el mal d’alçada, res millor que passejar per la ciutat. La Mercè que és molt valenta per estalviar-se uns quants dollars, va deixar que unes panxites li remenéssin el cabell… de mentres, en Ramonet llegia la Bike que acabava de comprar, data de 2007 on es podia veure en una fotografia de corralines d’una cursa de Copa Catalana.

Primera pujada sortint de Quito, inici del viatge on en Ramonet va començar a marcar el ritme

Pocs minuts després, la Mercè al davant.. es deuria pensar que encara estava a EEUU en una cursa de carretera.. però va oblidar que aquesta era només la primera pujada. Tot i així, cinc hores a mitja de pulsacions de cursa de Maraton.. fent les pujades a 170ppm

La Mercè a Mitad del Mundo, en Ramonet a una pasa.

El segon dia, per no perdre a xispa en Ramonet fent curses amb mini panchitos arribant a Otavalo. La Mercè avui no estava per curses..

Després de tantes curses, en Ramonet i la Mercè arrossegant-se per pujar a les Lagunes de Mojanda (17 km al 7% per adoquinat)

Per fi!! Després de 3 h i ... de pujada

La nova bicicleta de la Merceditas, made in Ecuador... Ella esta molt contenta amb la seva bici amb Shimano Alivio, manillar i punys roses (el Ramonet diu que son vermells), i un pneumatic on te grabada per tot arreu la lletra “S” i ella es pensa que es una Scwalbe pero realment es una Scwalbe Ecuatoriana de 4€ que la dona de la tenda deia que “dura un año...”. En les mans de la Mercè amb sort durara 15 dies...

La Mercè amb el seu nou record d’alçada amb bici, 3750m.


Continuara…

PEDALS D’OCCITÀNIA
by Charlie!

Abans de marxar de vacances (de seguida que tingui temps crònica de la Dolomiti Superbike i la Transalp, visca!) el Jordi Ventosa, un autèntic “mtb old school” va proposar de fer aquest cap de setmana la Pedals de Foc, però com que la tenim una mica sobada aquesta volta, al final vam decidir de fer la Pedals d’Occitània. Així que el Jordi, la Carol, el David i jo el divendres anem cap a la Vall d’Aran.

La idea és fer la volta en dos dies començant des de Viella, dissabte fer 120km, dormir a Saint-Bertrand-de-Comminges i diumenge fer uns 100km més tot i que la previsió del temps no és gaire bona per aquest cap de setmana.

El David sota l'atenta mirada de l'Aneto.


Així com la Pedals de Foc és quasi tot pista guarra amunt i pista guarra avall amb algún senderillo, la Pedals d’Occitània diuen que és més senderillo i tècnica i la veritat és que els primers km’s ja ho confirmen.

Dissabte pel matí amb un dia de collons començem seguint el que ens diu el GPS del Jordi que dijous s’havia estat fins les tantes de la matinada carregant el track. Senderillos, pistes, algún troç de carretera secundària tot amb vistes a l’Aneto. I fins i tot l’Aneto es dona compte de lo bé que va el tubeless, entre el David i el Jordi que van amb càmara punxen fins a 4 vegades en tot el cap de setmana, la Carol i jo que portem tubeless cap, visca el tubeless!!! Segur que tenim les mateixes punxes clavades als pneumàtics però el líquid ho tapa tot, visca pel líquid del tubeless!!!!

Carol, David, Jordi i Charlie!

La part catalana s’acaba pujant al port del Portillón on desprès bé una baixada tremenda de curves entre bosc fins a Bagnères-de-Luchon, on ja és l’hora gavatxa de dinar. De moment fa molt sol i molta calor, al migdia pujant el tercer port del dia i el més llarg el Polar marca 40ºC!!! Si la part catalana hi havia una mica més de pista que senderillo, la part francesa és un festival de senderillos i caminets, el puto paradís. Sempre que he estat a la Vall d’Aran m’he limitat a anar cap a la part del túnel de Viella o cap el Port de la Bonaigua o Pla de Beret, però aquesta “nova” part de la Vall d’Aran és impresionant, haurem de tornar a acabar de rebentar els senderillos, sobretot els de la part de la plana occitana on a més hi ha un centre de BTT i estàn marcats, tremendu!

Senderillo!!!!

Cada minut que passa el dia es va posant més i més negre, fins que comença a ploure i el cel està ben negre, sobretot dalt del port on tenim que anar. Així que baixem fins a Bourg-d’Oueil l’últim poble per on em passat i on hi ha un hotel i ens quedem allí. Per arribar a Saint-Bertrand-de-Comminges ens quedava els 12km’s del port, una baixada que sembla ser per senderillo i un no-puerto, en total quasi 50km’s. Dels 40ºC del migdia torrats de calor als 9ºC de la tarda amb fred i pluja, 31ºC de diferència en poques hores, apa!

Pura vida!

L’hotel on estem es sopa de 19:30 a 20:30, si aquesta és quasi l’hora que breno a casa, la mare que els va parir, això si, el sopar és perfecte, només que són una mica rancis i dosifiquen l’aigua de l’aixeta com si fos caríssima.

Sempre somrient, senderillo amunt, senderillo avall.

Diumenge no plou però el dia no te gaire bona pinta, està ple de boira, però rebentem el buffet de l'esmorçar i continuem pujant el port. Cada cop la boira és més espessa, tant que acabem xops. La baixada és per senderillo espectacular, llàstima que està perillosa pel fang, en sec deu ser tremenda i anem perdent alçada, el Jordi torna a punxar dues vegades i ens endinsem a la plana occitana, que és verda i plena de turons ondulats amb algún castell. Per senderillos del centre de BTT arribem a Saint-Bertrand-de-Comminges i al següent poble parem a dinar que hi ha festa major. Entre que el dia no pinta gaire bé i que encara queden molts km's, està clar que no podem acabar la volta, així que decidim tornar a Viella per la carretera. Així com a la Pedals de Foc si no acabes costa molt tornar a Viella perquè es voreja tot el Parc d'Aigüestortes, a la Pedals d'Occitància només cal baixar fins al fons de la vall on hi ha la carretera que suaument va pujant fins a Viella, sempre hi ha escapatòria.

Doncs res, no hem pogut acabar la volta, però segur que hi tornem perquè és espectacular, aquí van unes quantes fotos [+].

RIOBAMBA (Ecuador)
by Ramonet

Dia 186, 11.746 kms, 697 hores sobre la bici...

Segueixo pedalejant per Ecuador, ja molt a prop de Quito. Pedalejar per sudamerica no es fàcil, cada país te les seves coses:
Argentina el camins, vent i molta distancia entre poblacions.
Chile, pluja i no-carreteres al sud, vent i desert al nord.
Bolívia, tot a molta alçada, els pitjors camins, pujades i bastant deshabitat.
Perú, ports llarguíssims i carreteres sense asfaltar.
O sigui que si et vols cagar en tot a cada país es fàcil, a cada un te les seves coses. Ecuador el pitjor es que els ports tenen molt desnivell, no son tan llargs ni tan alts com a Perú o Bolívia, però tenen molt desnivell i no hi ha ni un metre pla. Més o menys cada 50-60kms puges uns 1000m de desnivell.

A mesura que he tornat als andes la color ha baixat i ha aparegut pluja casi cada dia. Però no se que es pitjor perquè si plou en una pujada tens dos opcions, o no ficar-te impermeable i arribar a dalt del port tot mullat, o ficar-te impermeable i arribar a dalt tot suat. Les dos son fatals perquè a la baixada suat o mullat segur que passes fred. Pura vida...

A la meva bici he inclòs dos nous accessoris. Un aquest machete multiús, pobre del gos que s’apropi amb males intencions a un metre de la meva cama..
L’altre un autèntic chaleco de currela de carreteres que va sobre el carro perquè pugui ser vist (he comprovat que no serveix...)
Les dos coses feia temps que em volia comprar però com soc una mica rata encara no ho havia fet. La pachamama em va obsequiar amb ells i jo a canvi l’hi vaig oferir la meva jaqueta Sportful.

Realment sense ser tan místic. El meu “síndrome de Diogenes” va fer que recollís aquestes dos coses i que la jaqueta la perdés per tercer cop en aquest viatge. El primer cop la vaig recuperar a 1500kms de distancia d’on la vaig perdre, el segon em va tocar fer 1h mes de bici, i el tercer em vaig donar conte que m’havia deixat la jaqueta al poble que hi havia avall d’un port que acabava de pujar de 10kms al 8%. Ara segur que hi ha algun indígena treballant al camp on ha canviat la seva roba tradicional per una jaqueta sportful vermella.

Els dos icones de Sudamèrica... El que no entenc es com es pot lligar defendre la lluita armada amb creure amb Déu. Bueno vendre merchandaising de Jesucrist amb un rellotge plantat a sobre també es bastant freaky. M’imagino que te un missatge amagat d’un fabricant ateu que diu “Mira com passa el temps de mentres que tu estas basant la teva vida en mentides inventades fa segles per uns il·luminats que volien tindre el poble controlat...”

Verd i mes verd, i muntanyes i més muntanyes. També alguns núvols. Així son els andes per Ecuador.

Algun dia he fet estil Ibon apurant el dia fins a última hora... Com a recompensa aquesta posta de sol. Amb núvols per sobre les muntanyes i boira a la vall..

Vaig intentar canviar la bici per el burro però no va voler... Jo ja m’imaginava com el Lucky Luke de Sudamerica.

El Volcà Chimborazo (6310m) el punt mes a prop del sol en tota la Terra (estic a l’Ecuador i la terra es ovalada...)

Arribant a Riobamba, després de 7 hores pedalejant, paro a preguntar a un taxista per anar al centre. A la que un imbècil surt d’un carrer del costat i s’emporta la roda del carro per davant amb jo sobre la bici.
El tío marxa i jo em cago amb ell però pensant que nomes ha estat un copet, fins que el taxista em diu que la roda esta torçada. Miro i la roda no es que estigui torçada sinó feta un buit i la forquilla del carro tota doblegada, problema...
A base de cops amb una pedra la roda queda com a la foto, però el carro esta tan doblegat que la roda ja no torna a entrar. La vida a vegades pot ser meravellosa...

La bici va tocar arrossegar-la per el carrer fins arribar a un taller davant la atenta mirada de mig Riobamba, amb cara de pensar que els gringos som bastant imbecils. Allà en menys d’una hora a base de cops de martell i de soldar una patilla nova el carro esta ja casi com nou. Per coses com aquestes es per el que per viatjar mai es pot anar amb bicis d’alumini.
Fico la roda doblegada que almenys pot girar i a buscar lloc on dormir i on portar la roda a canviar la llanta.
Així ha quedat la reparació. Impossible trobar una llanta de 28 forats, ara haurà d’anar amb 20 radis. Això si d’acer inoxidable i que pesa el triple que l’anterior. Espero que almenys sigui el doble de forta.
Total tota la reparació de carro i roda uns 10€...
El pobre carro està per enviar-lo a la fabrica per que vegin com pot quedar el BOB després de creuar Sudamèrica

LOJA (Ecuador)

by Ramonet

Dia 176, 11.241 kms, 662 hores sobre la bici...
Cal dir que avui mateix no es el dia en el que estic més feliç ni content. No penseu malament que no m’ha passat res estrany per aquí (encara no m’han arrestat com l’any passat)... Més aviat estic de mala llet.
Com no tinc ningú amb qui descarregar la meva ira l’únic que queda com molts altres cops intentar veure sempre la part positiva de les coses, encara que al final s’esgoten i com deia el poema aquell que vaig ficar: “Para mañana ya me he comido mi pequeña racíón de esperanza.”.
Però muntant-me en la bici fent el que mes m’agrada i donant un parell de pedalejades amb aquesta calor, per la meva pell en forma de suor començo a treure la meva mala llet i es veuen les coses diferents.
A sobre amb l’objectiu d’arribar a Quito relativament ràpid que d’aquí menys de 20 dies ja arriba la gringuita... jeje.

Un altre cop he canviat de país, tinc el passaport a tope... poques pàgines queden en blanc.
Per seguir la meva manera totalment imbecil i arbitraria de veure els països seguiré una tradició que m’estic creant de crear les absurdes diferencies que en el meu cervell se’m ocorren entre un país i un altre. Les Ramonediferencias:

-La moneda oficial: El dolar.
-Ja no em criden “gringo” per la carretera ni miren i riuen descaradament al passar, es més fan com si cada dia veiessin mil ciclistes amb un carro.
-S’han acabat amb les mitges de 20km/h, ara a 12km/h. A Perú i Bolívia les pujades com a molt eren al 4% durant molts quilometres, aquí no baixa del 6% i ni un metre de pelà.
-Hi ha mes cotxes i pick-ups particulars per la carretera que busos i taxis, de fet a Perú i sobretot a Bolívia casi que només hi havia cotxes públics. Que estigui ple de Pick-ups particulars es com ser del RACC, saps que no et quedaràs tirat. Només cal aixecar el braç.. Eh encara no ho he fet!!!
-Les carreteres tenen cartells indicadors fins i tot amb quilometres, encara que molts cops crec que son inventats, no pot ser que en 1km de distancia t’apropis 10kms a una ciutat.
-De moment calor, molta calor i humitat, molta humitat. En bici temperatures mitges de 35º amb màximes de 42º. Això durant 7 hores... Per sort aigua per tot arreu. El meu consum 1 litre per hora.
-Ja no hi ha Inca Kola... Jo que ja m’havia acostumat aquell líquid groc que sembla pixat. Per consolar-me hi ha la botella de Coca-Cola de 1,35 litres a 1$.
-Un altre cop tot el camp ple de filats... Difícil trobar un lloc on acampar, a no ser que saltis la balla i potser després apareix el propietari o encara pitjor algun toro.
-A la frontera s’ha acabat amb el mític segell tenen una mena d’impressora de passaports. El poli el feia servir tot orgullós. Vaig notar com em mirava per vacil·lar...
-De moment... On estan els indígenes???
-El pitjor, casi no hi ha restaurants chinos..
-El internet a part de ser car va com el cul.

Després de molts dies sense creuar-me amb cap ciclista em trobo aquest personatge, un ingles (Charlie igual que el Coleman però amb alguns anys de més). Des d’Alaska amb una bici purament de carretera, amb dos mini alforges i vol arribar a Ushuaia. Ufff amb uns pneumàtics de carretera de 21cc no se com s’ho pensa fer... El tio autèntic de veritat fumant com un carreter i sense mapes (es va fer fotos dels meus..). Barreja entre Barragan i Wally...

Però sorpresa després de molta estona de parlar amb l’Anglès arriben aquests Holandesos. Ells com jo des d’Ushuaia.
Entre tots portem ja molts quilometres i mesos casi que podríem estar dies explicant-nos histories del viatge...


Foto de rigor a la frontera i canvi de paisatge totalment.

Això es Equador... La meva ruta de 1112 kms fins a Colòmbia. Jo vaig de dreta a esquerra... Els ports els podria definir,: Els curts com Orrius (4kms), mitjans com Montserrat (8kms) i llargs com Turo de l’home (+20kms) . Jeje. Ja m’ha tocat pujar un parell de Turos de l’home que necessito minim unes 3 hores... Per sort tot asfaltat. De fet amb aquests desnivells sinó esta asfaltat no podria pujar.

Com he dit canvi de paisatge. Ara tot verd, humitat i muntanyes ben apretadetes entre si.

Un dels meus passatemps preferits per la carretera, esbrinar quin animal es...
Aquest no ho vaig aconseguir, suposo que amb tanta calor deu ser mes difícil, jeje. A veure si algú ho sap... Es veu una poteta com de gatet.

Ara banda sonora... Aquí els calle 13 s’escolten per tot arreu i el tema va que ni pintat, sobretot la lletra, entre emigrants que hi ha a Equador i jo que vaig al nord, vamos Sudamèrica... Ahh la canço amb els cubans Orishas, potser per això val la pena...
El vídeo rodat al nord d’Argentina (Jujuy, Cerro 7 colores, Susques, Paso Jama...) Quan de temps ja que anava arrastrant-me per aquells llocs...
Com diu l’Arnau i te raó: Palla mental.

MÀQUINES PER RENTAR LA BICI DESPRÉS DELS 100 KM DE LES GUILLERIES

Uns bons amics, representants oficials de l'empresa Bosch a Catalunya, ens ofereixen la posibilitat d'accedir a la compra de les màquines de neteja a presió a uns preus molt especials.

Els preus son els següents:

AQUATAK 110 PVP 204,25 € (IVA i cànon inclosos). Preu especial 125,26 € (IVA i cànon inclosos)

AQUATAK 100 PVP 133,35 € (IVA i cànon inclosos). Preu especial 89,95 € (IVA i cànon inclosos)

SI ESTEU INTERESSATS TRUCAR AL 93 441 26 00 I PREGUNTAR, DEPART MEVA, PER LA MARTA. MÉS INFORMACIÓ A: www.movaltools.es . Si voleu també podeu enviar un mail al Bucles: angelcicleta@gmail.com

La meva barreta energètica

By mercè!!

Quan un té l'oportunitat de viatjar i conèixer nous països... al cap del temps acaba coneixent també i habituant-se a la nova alimentació. No, i no parlo de les hamburgueses ni del "menjar orgànic".

Doncs si, aquí un llistat de noves marques d'alimentació per a esportistes.. d'entre les mil milions, les més conegudes són Clif, infinits de nous sabors Powerbar i fins a 3x de caffeina, Luna (nutrició per a la dona :) ), Hammer... i un llarg etc.

Però bé, el cap de setmana passat la meva barreta energètica preferida va ser Sierra Nevada, concretament Llac Tahoe. (Per començar a habituar-me a l'alçada, a uns 2000 m).

El cap de setmana va començar amb la visita de Napa Valley.. la zona de vins de Califòrnia.

Aquí encara m'aguantava dreta.. després t'haver tastat més de tretze vins, se'm va treure la vergonya i vaig començar a criticar els vins de Califòrnia, comparant-los amb els catalans (com si fos una experta). A més, el meu anglès va millorar considerablement..

Més tard vam anar en una mena de "Caldea" però d'influència xinesa.. res, amb massatges, etc. com una reina! Tot i que no entraré en detalls, he arribat a la conclusió que els hippies de Catalunya són pijihippies.. els d'aquí són més reals.. Vaig acabar el dia fent una classe de Ioga on per mi, va acabar sent una classe d'intentar fer estiraments..

L'endemà un dia poc mogut.. ja a Serra Nevada, fent fotos, prenent el sol a les platjes del Llac, morint-me d'enveja al veure mil cotxes amb bicicletes de Mtb carregades.., jugant un dóllar al Casino i guanyant-ne cinc!!, plorant una mica als policies perque no ens multéssin.. i finalment els focs artificials al llac per a celebrar el 4rth of July, dia de la independència dels Estats Units..

Finalment, diumenge, amb el mono de bicicleta que tenia, i amb la necessitat de moviment, poc em va importar aixecar-me a les cinc.. del matí per a poder fer la volta al llac (75 milles.. uns 120 km) i poder estar a les deu del matí amb la meva companya com si res hagués passat!!

De bon dematí. Ja no recordava que era estar a 6ºC.. clar, que estava en alçada!! Vaig acabar fent servir els manguitos de guants.. és que des de que m'he tornat carreteira, casi que no faig servir els guants..

Ja més desperta, recuperant-me d'una petita pàjara.. (i aquest cop no mental!!). Aquesta va ser deguda a l'energia gastada per haver-me emcionat al estar en aquest lloc preciós, i també per les presses d'arribar a temps al hostel.. que vaig deixar el plat petit al cotxe.. tenia calculat que havia de fer una mija d'uns 30km/h per no fer tard.. (bastant pla.. en 100 km uns 900 m de desnivell, sinó impossible per mi!!). Només vaig fer una mica, molt poc tard :)

I res, un cop em van preguntar els d'Ocisport qué era per mi la muntanya.. i després d'uns anys, continuo tenint la mateixa opinió: la muntanya és vida, i definitivament, forma part de mi!! ;)

PIURA (Perú)

by Ramonet

Día 171 , 10.874 kms, 637 hores sobre la bici...
Si hi ha una cosa que em fa molta ràbia es que un any que no tinc que fer centenars de quilometres per veure el Tour i tenint la possibilitat de veure’l per les carreteres que passo cada dia, resulta que estic a milers de quilometres a distancia.
Com a consol he pillat un lloc amb tele que donen el Tour a Piura (ciutat fundada el 1532 per el “senyor” Pizarro).
Avui he vist l’etapa i demà la de Barcelona. El millor es que amb la diferencia horària aquí les etapes acaben a les 10:30h.. es fantàstic esmorzar veient el Tour per un cop acabat sortir en bici...

De Trujillo fins aquí tot Panamericana i plà. Carreteres que son avorrides fins i tot en cotxe. Però després d’estar mesos per les alçades, fent ports interminables i camins de merda es fantàstic poder rodar a una mitja de mes de 20 per hora.
Les cames estan hores donant voltes sense massa dificultat de mentre que el cervell esta ocupat en altres coses, separació cuerpo-mente, jeje. Entre la nova música que em van passar els Argentins i coses que un va pensant les hores passen volant. Amb el paisatge tens poc on distreure’t.
Per el mig ha tocat creuar un desert, però un desert descafeïnat, uns 200 kms, 100 kms corba de 30º i 100 kms mes, així segur que no milloro mai en las trialeras...
Desert deu ser perquè no hi ha vida, ni animal ni vegetal. Però un desert on el creua la carretera Panamericana i hi ha un restaurant cada 30km. O sigui res a veure amb Atacama o els alts de Bolívia... Si en un desert pots comprar una Pepsi es que ja no es un desert..

De totes formes, demà ja surto de la Panamericana per desviar-me de la costa i anar cap a les muntanyes d’ Equador, que en un parell de dies ja he tornat a canviar de pais.
A veure que tal Equador, de moment se que les pujades son salvatges (per desnivell) i que des de fa uns anys la moneda es el dollar (gringooos!!!) per mi millor que no tinc que fer càlculs mentals durant tot el dia. El que de veritat espero que la música oficial no sigui la cumbia. Estic mes fart d'escoltar cumbia que el Carras en el seu vell pis i els seus antics veins...jeje.

Un autèntic bar de camioners de la Panamericana… La meva bici feia 1 minut estava aparcada entre els camions.

Uhuuu!!! Comença el desert de Sechura…
Com vaig llegir en una pagina web de viatgers: “Todo lo que una persona necesita para vivir cabe en unas alforgas..” En en meu cas en un carrito... Sembla una tonteria de frase però si et fiques a pensar, perquè collons tenim tota la casa plena de trastos inútils i a sobre anem comprant més merdes que pensem que son imprescindibles per a la nostra vida i divertiment.
Amb el que porto en el carrito que arrossego podria estar anys viatjant, les coses tenen el seu desgast i s’han de canviar per noves, però tampoc cal tindre 20 coses iguals (jo a Barna ho tinc..) . Ara he comprat uns pantalons nous, els vells estaven desfets i els llençaré, però he estat 6 mesos amb només uns pantalons llargs, un cop acabava d’anar amb bici no tenia que pensar que em ficava. No sabria dir els que tinc a Barcelona...
Tot això ho penso ara però al tornar tornaré amb la mateixa tonteria.
Divagant una mica amb tantes hores de rectes per el desert...

Simplement esperant que passin les hores, quan més tard més vent fa... Més val tindre els elements a favor que en contra.

El meu millor amigüito... Ni una baralla en 6 mesos.

El mig del desert, amb el sol ponent-se per l’oest i la lluna plena sortint per l’est. Tot això acompanyat d’un foc... Pot haver res millor?? Bueno potser el mateix però acompanyat.. Pura vida!!!

A Piura un altre dia de “parón”. Diferents col·lectius manifestant-se: Treballadors d’obra civil, mestres, camperols comuners, indígenes, algun partit polític... No estic molt segur que arribi al final del mandat el president actual.
Jo un altre cop ja las he tingut amb un poli ja que es veu que no pot tirar fotos i parlar amb un manifestant... Deia que em tenia controlat... Capullos!! De mentre una senyora flipan igual que jo gravava amb el seu mòbil la conversació amb l’autoritat...

TRUJILLO (Perú)

by Ramonet

Dia 167, 10.543 kms, 623 hores pedalejant...

Sortint de Huaraz encara va seguir l'espectacle visual durant la llarguissima baixada al mar. Encara seguint al costat dels pics mes alts de Perú, com el Huascaran. Fins i tot em van donar ganes d'anar a fer un trekking, però enseguida van tornar les poquetes neurones al seu lloc i vaig seguir pedalejant.
A mesura que vaig anar perdent alçada es dona l'entrada al canyon del Pato, igual d'increible amb la seva boja carretera seguint el riu amb túnels excavats a la roca. Això si tot i ser baixada, algun dia ni 12 km/h de mitja... Massa pedres tirades a mala llet. No m'imagino passar per allà en època de pluges...
Però un cop passat això i amb l'alegria que et dona entrar a l'asfalt em vaig saltar un creuament, l'equivocació va costar fer 70 kms extres.

La motivació era arribar a Trujillo, a la casa de ciclistes. Per aquí ha passat tothom, bueno tothom que viatja en bici. Des de Biciclown a l'Arnau tot passant per Heinz Stuecke que porta 45 anys viatjant i ha de tornar ara el Juliol, quina llàstima no coincidir amb ell... Així fins a uns 1.000 ciclistes.
L'anfitrio el Lucho, una de les persones mes boges per la bici que he vist, fins i tot al seu fill l'hi ha ficat "Lance"... L'any 2000 a traves d'un ciclista que va passar per la casa i d'altres 30 que es van organitzar per pagar-li el bitllet va aconseguir anar invitat en la caravana del Tour, seguint-lo durant 3 setmanes. El seu somni... Feia pocs dies havia anat a visitar les ruïnes de Chan-Chan i havia demanat a Déu que l'hi concedís aquest desig. Veure les fotos dona molta enveja. Ara es delegat de la federació de ciclisme a Trujillo i també organitza curses. Llàstima que feia una setmana n'havia hagut una i jo no estava..
Aquí tens llit on dormir, arreglar la bici, altres ciclistes, informació, i mes cosetes.... Tot això gratis encara que com totes les cases de ciclistes i esglésies esta be deixar la voluntat al marxar...Per mi la casa ha suposat unes vacances dintre de les meves vacances, 4 dies sense tindre que pensar on dormiré, on menjaré, si hi ha pujades, si el camí es de terra... Simplement passant el dia i poca cosa mes. Això si ara a muerte cap a Quito que queden ja molts pocs quilometres de pedalejar sol...

Si algú esta interessat...

El canyon del Pato

Un dels 35 túnels, de fet mes que túnels eren coves... Molts els tenia que fer a peu que no es veia una merda.


S'ha de tindre molta fe per viure en aquest lloc a la meitat del desert on la meitat de cases estan abandonades.


Jo mismita que aprofito el pont per fer-me una foto. Jeje.

A la casa de ciclistes hi ha uns Australians que viatgen en 2 tàndems. El pare i la mare condueixen i els nens van darrera. Familia de 4. Molt bona gent amb un grandissim cor. Una gran lliçó de que no hi ha res impossible. Van començar a Los Angeles i no saben molt be on van... Doncs un dia la van liar, van decidir comprar una cadira de rodes a un invalid que te 70 anys i que per moure's va de genolls i arrossegant-se amb les mans.Van aparèixer a la casa amb la policia i la prensa... No perquè ells es volguessin donar publicitat sinó per els polis i la premsa sensacionalista d'aqui que es volia anotar "el tanto"..El millor els polis fent-se la foto muntats a la bici.

Lucho (el de la casa), la seva dona Araceli , el fotograf, polis i els nens Australians tots junts a comprar la cadira.. A la nit van sortir a les noticies de la tele a 2 canals, radio i l’endemà als diaris.

“Viste loco este boliche esta buenissimo...” Això deien els Argentins que també estan a la casa i al costat el Lucho. Com deia: “holidays. El Lucho esta tan malalt de bici que sempre va vestit amb jaquetes i camelback de ciclista, encara que sigui de nit...

La leonera o habitació. La guitarra la sabien tocar però amb la trompeta encara necessitava practicar potser alguna anys mes..

Mar=Panamericana=Desert
Per sort aquest cop vaig en la direcció correcta (només cal mirar l’arbre).

24H MONTJUÏC

by Charlie!

Vols participar a les 24H de Montjuïc? Això m’ho pregunta el David d’Espaibici,… collons David, clar que SÍ!

Desprès em dono compte que el cap de setmana abans hi ha les 24H de Madrid on fa temps que estic apuntat i el de desprès la Dolomiti Superbike i desprès ja la TransAlp, potser no és el millor entrenament, però eh! la il.lusió que em fan és tremenda. I a més són unes 24H diferents; bé, la idea és la mateixa, anar fent voltes i més voltes durant molta estona, això no canvia, el que les fa diferents respecte les que he fet, es que són per asfalt i que es comença per la tarda i no al migdia com la resta. Això farà que la nit vingui de seguida i el dia següent es faci llarg i al ser de carretera i el circuit molt curt es pot acabar majerat…

Com sempre a Espaibici hi ha moltes idees (Pricilla, Liliana,...) i aquest cop no és diferent, participarè amb una bici “made in Espaibici” i no és que ara haguin comprat uns soldadors i tubs , segrestat a uns taiwanesos i facin bicis en un subterrani, sinó que es tracta d’una bici amb materials montats per ells i amb alguna innovació tècnica. La bici ja l’he utilitzat alguna altra vegada, és ni més ni menys que una FORT, però que m’he permès la llivertat de batejar-la com a Blanquita i és que fins i tot està montada amb un seient i cinta del manillar blancs, preciosa! Bujes EDCO, radis Sapim, transmissió Agilis de Rotor amb els plats ovalats Q-Ring,… espero poder estar a l’alçada del material i de l’esdeveniment!

Espaibici a més ha montat un altre equip, on el Vicenç (si, el germà de le Mercè!!) i el Cesar trets del manicomi per aquesta especial ocasió, participaran en la modalitat de tandem, la Liliana i que he batejat com el “tandem tumbona”, el mateix que va anar a la Titan Desert. Quan el veieu entendreu lo de la tumbona.

La cursa comença avui divendres a les 19h i acaba dissabte doncs també a les 19h, teniu 24H per vindre a veure l’espectacle on hi haurà d’entre altres el Melcior Mauri i el Roberto Heras, que per sort van en equips i no en la meva categoria que és la de SOLO. Res, podeu anar aplaudint a la gent, jo em confomo amb que em tireu cacahuets i em digueu allò tant motivador “estás sufriendo como un sapo” que em deia el Ramonet a la TransAlp (Ramonet cabrón, apa!).

Com que això de la mitja neurona s’encomana pel contacte (apropeu-vos, apropeu-vos a mi!!!) la Carol també estarà donant voltes i més voltes, ella una mica més llesta que jo, en un equip de 4 noies patrocinat per la federació, visca!

Pedals de Foc 2009

by Aquest encara està viu?

La nit abans de les curses, o de determinats díes especials m'encanta anar-me a dormir pensant 'quan et tornis a ficar al llit hauràs fet X cosa', i en pensar-ho el divendres a la nit a Vielha, igual li vaig posar un interrogant al final a la frase. Eh, que son 230km de muntanya, plens de ports com si no hi haguès una altra cosa i... sortint a les 5 del matí!!!

Si, per sortir a les 5 és necessari llevar-se com a les 4... per intentar esmorzar i anar cap a la sortida. No cal dir que a aquestes hores un no es persona encara, oi?. Doncs això, més vegetal que animal, arribem a la plaça de Vielha que ja està força plena. Tècnica corralines i ens posem prou endavant. Just darrera d'un artísta vestit d'Orbea de cap a peus que minuts abans de sortir demana a crits una manxa de peu com un desesperat. Jo no sabía qui era en aquell moment, pero desprès m'ho van deixar clar. És un vell conegut de molts, d'ara endavant l'anomenarem 'L'

Sortida pel carrer aquell infernal amunt, no trobem gaire follón perque hem sortit endavant, sort! I en un moment i amb un reflexe veig com dos que han tret uns metres a tota la resta. Faig una apretadeta absolutament innecesària i m'ajunto amb ells. Son en Llibert que pedala sense esforç i 'L', que esbufega. Pedalo amb ells fins gairebé el final del túnel. Túnel que passem a 24 - 25 km/h, al començament parlant amb en Llibert i al final només escoltant-lo. Uns 300m abans d'acabar el tunel els deixo anar uns metres per agafar aire. Com que cap dels dos porta llum, no crec que tingui massa problemes en agafar-los a les pedres.

Efectivament, al primer tram de baixada passo a 'L', que a més de no semblar garie 'suelto' baixant, porta forquilla rígida. És la millor elecció? Ehem... Uns metres més endavant em trobo a en Llibert de cara, que s'havia passat una cruilla d'aquelles perdedores que hi ha al començament. Veig que el ritme que porta es bo i aguanto amb ell fins a Vilaller, primer control, on signem i sortim poble amunt.

I ja en les primeres rampes començo a pensar que millor deixar que cadascú vagi al seu ritme. Aquesta idea em queda confirmada quan veig que en Llibert no té cap intenció de baixar el plat gran. I jo no tinc cap intenció de que em reventi, tot i que crec que ja ho ha fet en la pujada al túnel, encara que no n'era conscient.

Efectivament, van passant els kilómetres i no trobo un ritme 'útil'. Res, el camí de l'aigua s'em fa una tortura, les pujades d'asfalt de desprès em semblen Ca'n Alegre (anava a dir Alpe d'Huez, pero es poc mític), i el port aquell amb pista pedregosa sembla no acabar mai. Un cop que (increiblement) acaba, arribo a l'avituallament de Les Esglèsies, on m'espera la mama per posar-me aigua, guardar-me els manguitos i perneres... i recordar-me que marxo sense camelbak ni bidons... ¬¬'. Tan poc ritme pedalant i tanta pressa per sortir de l'avituallament!

D'aqui es puja per una variant nova al Coll de l'Oli. Els primers 5 o 6 km son pedalables, per pistes amb pedres i alguna rampa dura, que evidentment es fa dura, i a partir d'un coll s'ha de caminar tot seguint una carena marcada amb fites. Encara que lo de donar-li al peu no em fa gaire gràcia, trobo que el tram es maco, i faig el gula tot lo que puc per fer trossos muntat. En arribar al Coll de l'Oli s'empalma amb la ja coneguda trialera. En un parell de punts, i per fer moviments 'd'emergència' m'agafen rampes a la part interna de les dues cames. S'ha d'escollir, (gestos forçats + rampes + anar muntat) contra (gestos suaus + anar muntat + boca plena de pedres). Guanya la primera opció.

Ja en arribar a la carretera penso que les rampes son història... pero no. Al cap de un parell de minuts de pedalar em quedo ben clavat. M'arrossego fins el control i li dic a la mama que no vaig enlloc d'aquella manera. Mig litre d'isostar desprès, continuo cap al triador. El tros de carretera es fa molt etern (això es més que etern), i en començar la pujada busco una marxeta còmoda. M'han dit al control que abans de pujar coll de l'Oli al tercer li portava un bon tros, així que millor serà anar fent a ritmillo. Del Llibert ni pensar-hi! I als tres o quatre kilómetres de port... em passa el que era tercer com un míssil! Pero... qué es aixó!!! Evidentment, ni em plantejo seguir-lo, no puc de cap manera. Acabo la pujada, faig el tram aquell que voreja i baixada fins a Espot. Aquí prenc una altra decissió, prefereixo acabar fora del podi o com sigui a no acabar. Sembla decissió fàcil des d'aquí, pero amb l'hipòxia al cervell que es porta amb 150km no ho es tant.

Tram nou en sortir d'Espot. Just al acabar les rampes fortes de la carretera, i quan sembla que has de descansar una mica... no! Continues pujant per un no-camí i desprès fas un corriol prou xulo. I un tram de pista més normalet desprès, tot per evitar tram de carretera fins al camí del calvari. Aquí començo a agafar una mica de ritmillo (seràn els corriols?) i el camí del calvari passa a dir-se camí del vici, oh quin goig! I en acabar i sortir al marge de la nacional em trobo a un tio amb dorsal i roadbook que puja per la carretera...

Pensament: Aquest cabrón està fent pirula!
Crit: Eh tu! D'on surts?!

Un segon despres, arriba el sucre al cervell.

Pensament: Si es el que t'ha passat com una moto al Triador! Aquest està més perdut que el Ramonet!
Crit: Ehm... tot recte amunt!

Ens ajuntem tots dos i m'explica amb un fort accent gallec que s'ha perdut innumerables cops, i que ja està fart de no tenir clar a on anar. El reconec de seguida, es el que va guanyar el Soplao el primer any que ho van fer. Ja deia jo que anava rapidillo... Anem fent plegats per benefici comú. Ell no es perd més, i posa un ritmillo alegre que fa que jo no m'adormi. Per sort ja em trobo una mica millor i portem una marxeta maca. Passat Montgarri el paisatge fa contrast amb la duresa. Que maco tot i que dur el camí!

Baixada final cap a la vall, intento veure si 'com-qui-no-vol-la-cosa' el puc tallar baixant, pero tot el que aconsegueixo es menjar-me tres o quatre curves i endur-me cap a casa algun susto. Millor ho deixem com amics i tot llest.

Entrem junts a meta, finalment ell segon i jo tercer, per la diferència de temps en passar per la catifa del xip a la sortida. Acabo més que content, desprès de pensar mil cops, especialment entre Cabdella i Espot, que no acabaría.

Al cap de una estona arriba la Núria amb el Bucles i l'Epic. Fa goig veure-l's plegats i que ho han passat bé. Com a mínim l'Angel i el Carles, que la Núria ha patit com fa temps que no ho feia. Una mica desprès arriba el Enric i el Xavi. I desprès el Santi i l'Ada. Desprès en Francesc i companys, i encara desprès, el meu pare, en qui teníem molta confiança en que acabaría, i així ha estat. Estupendo! I segur que em deixo gent.

I així va ser, en anar a dormir vaig tornar a pensar que tot just fa un día al ficar-me al llit no tenía ni idea del tute que m'esperava... mare de déu!

24H MADRID
By Charlie!

Un altre divendres de carregar trastos i carretera, aquest cop encara més lluny, cap a Sant Agustín de Guadalix, que bé a ser un poble pijo a la Sierra de Madrid. Avui no anem sols, en la furgo venen també el Ribi i la Noe i en el seu cotxe el Wizard i la Ma José. Una parada a posar benzina i brenar, una altra per sopar i 631km desprès arribem a lloc.

Cusiositat: Anar a Madrid en peatges costa el doble que anar a Blanes, però hi ha quasi 8 vegades més de km’s per autovies de dos carrils de puta mare…

La furgo a tope!


Aquest cop no ens perdem i arribem al circuit de seguida, acampem i dormim fins que el Ribi que és un paio que s’aixeca amb el sol comença a donar pel cul fent sorollets. Era tant d’hora que no vaig ni poder cridar alló de “Ribiiiiiiiii, t’odiooooo!!!!!!!!!!!”. Tots correm en categoria Solo i la zona de boxes dels Solo està lluny del circuit, així que anem a gorronejar un troç de carpa dels Tribike, on el Paco, Oriol, Albert i Roger corren en equip de 4. Agafem el dorsal, preparem el xiringuito, aquest any hi ha més gent, més carpes, més de tot, fins i tot ens sorprenem al veure a l’equip Cemelorca per allí; Sergi Mantecón, Trujillo, la Sandra Santanyes,… ja sabem qui farà la volta ràpida. I és que en aquestes 24H i en cap altra més del món que conegui, hi ha l’estúpida norma que en cas d’empat a voltes, guanya qui te la volta ràpida, no qui arriba abans. Si dos corredors porten el mateix número de voltes, un acaba i l’altre encara triga per exemple 20 minuts més en acabar però té la volta ràpida, quanya aquest tot i arribar més tard. Això ho explico ara perquè més tard… pam!

Anem a corralines i a les 12h comença la cursa. El circuit és el mateix que l’any passat, excepte els metres finals. És un circuit molt lleig, dur, sec i dues pujades i les seves dues baixades, quasi 10km per volta. Els primers metres són per un senderillo al costat d’un riuet, i desprès ja s’encara la primera rampa per una pista en un puto descampat, desprès es torna asfalt del dolent i es corona la primera pujada que és el punt més alt del circuit. Aquí comença una baixada per un senderillo divertida però amb curves cegues, més d’un i de dos van fer recte i van comprobar que la riera estava seca. Desprès un petit troç de pla i la segona pujada també per pista d’uralita que comença picant amunt. Va pujant fins que s’arriba a la baixada per un senderillo molt divertit, unes curves i rampota potent avall fins arribar a un senderillo trencat i desprès per un senderillo millor que et porta a la recta de meta.

Zona de boxxes

Les primeres hores són sota un sol matador i al circuit no hi ha ombra, mirant el Polar desprès surt una mitja de 33ºC i una màxima de 38ºC, quina puta agonia. El fred l’aguanto bé i pensava que el calor també, però alló era un puto infern, així que 5 hores desprès d’haver començat tinc que parar perquè porto un mareig, veig tort i tinc les orelles tapades, res, que estic fet una merda. Mentre em recupero els de Tribike que van segons es retiren i marxen de la cursa cansats de que els putegin amb els relleus i les llums, es que van molt junts amb un equip local i sembla que hi ha preferències. Una llàstima, perdem la seva companyia i la seva carpa, per sort estem sota d’un arbre on s’està prou bé. Ja recuperat i amb els ànim de la Carol que em diu que vaig 3er retorno a la cursa. Mentrestant el Ribi que està curtit de treballar a la intemperie no l’afecta ni el sol ni la calor ni res de res, va donant voltes pel circuit, de moment va 1er. La Carol ha tingut una caiguda però segueix voltant igual que la Noe.

I poca cosa més a explicar que anar donant voltes i més voltes, el calor va marxant fins que arriba la nit i fins i tot fa fred. A les 3 de la matinada quan ja estic cansat, encara una mica tort del xungo de la calor i pensant amb les 24H de Montjuïc del cap de setmana següent decidexo plegar, m’ha arribat el moment en que t’ho deixes de passar bé i començes a agonitzar, porto 15 hores. No se si haurà estat una bona decisió i el moment de pendre-la tampoc acompanyava cansat com estava, però unes 24H t’absorveixen tant de cos i cap que amb la il.lusió que em fan les de Montjuïc decideixo prioritzar, no contava en anar-hi però m’ha sortit una oportunitat a darrera hora quan ja estava apuntat a les de Madrid.

Els de la carpa del costat em diuen que la Carol ha plegat, moltes vegades ha fet més hores de les que ha aguantat, la menjada de tarro que suposa fer voltes en un circuit no gaire “bonic” i que és la seva primera experiència en 24H i a més solo, li ha faltat l’experiència de saber passar el moment crític, aquell que saps que no tens que parar, perquè si ho fas ja no arrenques. Mentrestant el Ribi segueix voltant i va 1er, la Noe segueix voltanti jo passo d’anar 3er de cursa a 1er d’anar a la dutxa, que a sobre l’aigua està gelada de collons, això si que és dur.

Abans de començar

Pel matí vaig a mirar les classificacions, el Ribi va segon i la Noe només ha parat a descansar una estona, per primer cop no ha parat a dormir, visca! Van passant les hores i el Ribi recupera la primera posició, però pam! comença el tongo com l’any passat. Més o menys la cosa va així; un paio que va dues voltes pel darrera del Ribi li recupera 3 voltes en unes 3 hores mentre que el Ribi no para de voltar. Tenint en compte que la volta és fa en uns 35 minuts més o menys, el paio deu haver volat… i justament el mateix paio que va fer el mateix l’any passat, pel matí vola però invisible, el Ribi ni l’ha vist en cap moment. Finalment li recupera la volta perduda i acaben la cursa empatats a voltes, però… el paio volador invisible té la volta ràpida, per tant “guanya” ell. Més d’un està amb la mosca darrera l’orella, igual que l’any passat, però com que hi ha un alfombra de xip a l’altre punta del circuit la teoria és que o hi ha dos o tres paios donant voltes amb la mateixa bici o fa atajillos, és impossible la remontada. El Ribi cabrejat es nega a pujar al podium, però abans li diuen que ha guanyat pendent de la comprobació del xip, però quan el criden pensant que era el primer li diuen que ha fet segon. Una segona posició que senta malament, però no hi ha probes. La Noe fa primera en femines, recollida de premis i cap al xino que ja comença a ser mític.

Amb la panxa plena ja només toca tornar a casa, uns a descansar i uns altres també però ja pensant amb les 24H Montjuïc!

Podium del Ribi!


El cuiner del xino.... aquest si que és un campió!!!!!!!

PEDALS DE FOC. by Bucles

Per no penjar 2 cops la mateixa crònica i perque els carreteiros puguin lleguir la crònica, la hi penjat al blog dels flacos:

www.penyamartorell.blogspot.com

Ademés, aqui toca crònica de la Núria i del Miki, que son els guanyadors...

El Bisonte més mediàtic!
by Ro

Aquest no és ni el Ramonet amb les seves aventures americanes, ni el Charlie! amb les seves Brevets, ni el Carras amb les seves croquetes, ni l'Èpic amb els seus xupetins, ni el Ribi o la Noe amb les seves 24h, ni l'Arnau amb el seu campionat del món Brompton i Campionat d'Espanya de ciclocross, ni el Miki amb les seves "Lecciones para ser un buén BTTero" i Copes Catalanes de Corró, ni la Núria amb les seves Titan, Pedals,..., ni la Mercè amb les seves Titan, ciclocross, NASA, Google i salts en paracaigudes, ni la claca amb la seva pancarta. El bisonte més mediàtic a día d'avui és el gran Kore:

Com podeu veure el podrem trobar a les pàgines centrals de la revista SoloBici fent posturetes. Què com s'ho fa? El niño que tiene un pico de oro... o casualitats de la vida.

Huaraz (Perú)

by Ramonet

Dia 158, 10.055 kms, 599 hores pedalejant...

La última crònica estava a només 1900m d’alçada. Mal rotllo perquè tenia que pujar fins els 4900m. Ja com he perdut crec massa neurones i les poquetes que queden (teoria de la selecció natural) estan acostumades al pensament únic de “pedaleja, pedaleja... mente en blanco, mente en blanco...” Doncs això que en 4 dies he estat casi 25 hores pedalejant i la gran majoria en pujada. Ehh i tan feliç!!! Encara que mes d’un dia només aixecar-me no em podia ni moure...

El Pau Zamora em va dir una cosa que em va quedar gravada al cervell i va ser que aquesta zona era increïble però inhumana, jeje. Que m’ho prengués com un repte.. Si això t’ho diu el Pau...
Tenia tota la raó, dur de collons però ha estat per un dels llocs mes increïbles que he pedalejat, bueno ja en porto bastants, jeje.

Sort que amb tanta pujada he trobat alguna col·laboradors que m’empenyien la bici durant bastants quilometres. Ells contents de tornar del cole amb el “gringo” i jo content de pujar uns quilometres com si tingues un petit motor a la bici.
Uuuuu… quina por!!! Poble abandonat, boira… jeje. Si es va aparèixer algun esperit aquella nit jo no em vaig enterar de res. L’únic que es va aparèixer va ser un maleït gos que no em deixava dormir perque no parava de bordar… Al final a plena nit i plovent em va tocar sortir de la tenda e intentar fer punteria contra el gos amb un pedrot. No el vaig tocar però va marxar…

A part de ploure durant la nit va ploure durant el dia. Jo estava tot emocionat perque així ja estic entrenant ciclocross… Vaig fer la foto estratègicament per el fang (aquí tampoc n’hi havia molt) i la cascada al darrera –o que macuuu!!!-. Però al veure millor la foto… Collons aquestes cames son les meves...?? Encara servirà d’alguna cosa empènyer un carro ple de trastos durant tot el dia.

El senyor Bob va voler tornar a ser protagonista. Amb tantes pedres i baixades salvatges sense voler gastar massa pastilles de fre resulta que un tub es va partir.
La part dolenta es que no es tindria que trencar, la part bona es que es d’acer i es pot soldar a qualsevol lloc.
Al primer poble que arribo resulta que no poden soldar perquè com plou no hi ha electricitat. El segon poble el senyor soldador ha marxat al poble del costat. El tercer poble després de 30 kms intentant no anar massa ràpid puc arreglar el senyor Bob...

Mes pujada però començo a veure neu als voltants...

Amb un parell... Si tinc que acampar doncs acampo casi a dalt de tot del port que es on hi ha millors vistes i s’està mes tranquil·let. Jeje.
El Polar ja ho diu tot. A 4740m s’està a 5º a les 5 de la tarda...

Fent de model amb la posició oficial de Bisonte per mostrar la moda que mes es porta per la Cordillera Blanca. Jeje. Ni tres capes ni merdes. Mil jaquetes, culotte, malles, pantalons curts, gorro, buff, 2 mitjons... quan mes roba a sobre millor i de guants uns del Decarton d’esquiar que estaven d’oferta fa anys...

mmm... En Manolo Chinato descriuria millor la situació:

Una sola puerta de tres, abierta.

Una sola puerta. Enfrente, la montaña.

Pasa la nube inmensa;

toda suya... todo suyo.

Huracanes de vientos;

lluvia andante semiparalela

y en todo el monte funerales alegres, naturales, de hojas muertas.

Los cabellos terráqueos danzan todos iguales

al son de trompetas invisibles que vienen de los mares.

...

Y yo no he muerto.

Me alegro de la lluvia y me alegro del viento.

Si tengo frío, me caliento;

si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,

susurro y pienso...

y para mañana

ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.

Una sola puerta de tres, abierta.

Una sola puerta inmensa.

Si tant amunt com a 5000m que he arribat no he vist a Déu es que no deu existir. A no ser que s’aparegui en forma de llama...

A part de fer molta ràbia que no hi hagi un cartell dient que has arribat jo em faig la foto igual. D’alguna cosa em va servir fer tots els ports dels Alps amb el Charlie...
A partir d’aquí moltiiiiiiissims quilometres de baixada fins a Trujillo (a la costa). Ueeeee!!!!!!!

Número màgic i volta al comptador. Ja 10.000kms... Si hagués sortit de Barcelona a on hagués arribat amb 10.000 kms, almenys a la China... jeje.

QUEBRANTAHUESOS

by Charlie!

La QH comença el cap de setmana anterior, quan carregant la bici al portabicis pam! veig una esquerda que resegueix una soldadura del pedalier.... l'AQUA a pendre pel cul!!!! Per sort Orbea te garantia de per vida, estic esperant un quadre nou, però em quedo sense bici per a la QH. Com a comiat de l'AQUA va caure l'Envalira, el Puymorens i la Collada de Toses, un bon comiat!! El de la botiga de bicis em va preguntar si li havia fet molts km's perquè aquella esqueda no era normal... noooooo! per si de cas no vaig comentar que porta més km's en brevets que... Un mail al David d'Espaibici i ja tinc bici.... la Blanquita!!!!!

Adèu AQUA!!!!!!!!!


El Puymorens també al sac...


I la Collada de Toses on vam dormir, entreno d'alçada, l'hematocrit a toooope!


Divendres al migdia amb la Carol podem rumb a Sabiñanigo, volem arribar d'hora per treure'ns els dorsals cosa que aconseguim i desprès sopem amb el Ribi, Noe i la Totgas Family. Mentre es prepara el sopar ajusto l'alçada del seient, apreto cargols, intento acostumar-me als plats ovalats q-ring... res, el millor que es pot fer, estrenar bici sense haver-la probat a la QH, apa!



La Blanquita! Dintre de poc estarè unes quantes hores sobre ella.....


Com que tinc parilla igual que el Ribi tenim un lloc a corralines força privilegiat i a les 7,30h comença. Com sempre la gent va boja fins al peu del Somport, desprès la gravetat posa a cadascú al seu lloc. La primera part del port a ritme bo, però desprès es para totalment fins al punt d'haver de posar peu a terra, el bon dia ha marxat i bufa un vent de cara porculero. De moment la pujada més lenta que mai he fet al Somport. Quan arribem a les últimes curves abans d'acabar el port els del davant apreten i el pilot s'estira, ha deixat de fer vent però entrem en la boira i on no fa gaire que ha plogut. La baixada trepitjant ous, si a la pujada m'he donat compte que porto el seient una mica massa alt i que pedalar amb els q-ring és força curiós fins que t'acostumes, a la baixada noto que les manetes de fre estàn massa altes, quin mal rotllo. Per sort arriba el pla i comença el Marie Blanque.

Mai tant pocs km's fan rebentar a tanta gent. Els cerilles que han sortint a muerte van crement-se i els que no anem fent, només són 3 km's durs. La baixada és fantàstica i paro un moment al control a fer la pixadeta i és llavors quan m'avança el Ribi. M'escuro ràpid i continuo la baixada, agafo la grupeta del Ribi just quan comença el Portalet.

Són quasi 30km's i com que m'he anat dosificant arribo molt fresc, així que a ritmobisonte amunt i vaig avançant a molta gent, de la grupeta que he començat el port no em segueix ningú, visca! Els darrers km's sempre se m'atraganten, però aquest any no, motivat a més pels crits de la gran quantitat de gent que hi ha. I em foto fins el cul de cocacola, vinga anar agafant llaunes, aquests bascos són la óstia!!!

La baixada fins la Hoz de Jaca és tremenda, per una carretera ampla i ja des de l'ininci de la pujada al Marie Blanque que torna a fer bon dia. En la baixada ja es forma la grupeta amb la qual tinc que acabar a Sabiñánigo, les rampes de la Hoz són la puntilla final, pateixo més rodant els km's finals que pujant-les. Que malament es viu a la cua del pilot! Tot són latigazos i rebentades de patata, m'avanço i el quedo al mig del pilot, hi ha un paio que deu fotre 2 metres que no vol que ningú li doni relleus i el cabrón va com una moto, però eh! ens porta a tots com uns senyors fins a Sabiñánigo, una altra QH al sac, ja en son 3.

Tot i la pujada lenta al Somport, la baixada mullada i la bici encara per ajustar acabo amb un temps de 6:25:44, no està malament. El Ribi que ja no l'he vist més des de l'inici del Portalet arriba al cap de poc en 6:34:15, m'he venjat de l'Open Marathon de la Vall de Ges, visca! La Carol que es pensava que trigaria unes 10h ho fa en 8:55:59!! No s'imaginava tanta gent pedalant i encara menys animant dalt dels ports, és tota una esperiència.

A muerte!!!!!!


Aprofitant que estem allí, el diumenge anem a fer una volta per unes carreteres totalment secundàries amb un portillo per no perdre el costum, 80 kilometrillos i un entrepà desprès tornem cap a casa. Segurament el proper cop ja serà per la mega-autovia que estàn construint a la vegada que es van carregant la muntanya, serà un moment arribar-hi, però ja no serà el mateix.

I ara què més toca?¿?!!!!...... doncs 24H x 2.... aquest cap de setmana les 24H de Madrid i el proper les 24H de Montjuïc, espero no morir en l'intent!!!!!

QUEBRANTAHUESOS
by Charlie!

... continuarà!

Huánaco (Perú)

by Ramonet

Dia 153, 9765kms, 574 hores pedalejant...

Per fi després de mes de dos mesos i mig he pogut dormir per sota 2500m… Huánuco está a 1900m i es tot un descans tant per el clima que fa, de cop es estiu, com per que no estar en alçada. Però l’alegria no dura molt i demà ja toca tornar a pujar.
Dies de poca feina… Pocs quilometres, tot asfaltat i poca pujada. Total que al final no he fet mes de 20 hores de bici en tota la setmana, poca cosa comparat amb l’anterior de 37 hores. Això m’ha servit per tindre mes temps per fer altres coses, com per exemple no fer res, i així no tindre la sensació –o realitat- que estic tot el dia pedalejant..
Però aprofito per fer cronica d’aquestos dies, una per que sinó ningú fa cròniques de res (que esta passant amb aquests Bisontes..???), dos per que tinc molt temps lliure, jeje, i la tercera la mes important perquè ara toca un troç una mica salvatge i el pròxim cop que pugui fer una crònica ja tindre massa coses acumulades a explicar.

Aquesta no la tenia… Encara no se quin animal es, ja vaig buscar a veure si n’hi havia algun en 2 dimensions estirat a la carretera, però no en vaig trobar cap.

¿¿Rana??

Ohhh… Vaig parar a dinar amagat del vent darrera del mur d’un cementiri perdut. Sorpresa una floreta per sobre els 4000m… La pobre estava ben enganxada a terra i amagada del vent darrera de la paret del cementiri.
Com les personetes les flors tampoc elegeixen el lloc on neixen...


Cerro de Pasco a 4330 m d’alçada i amb 60.000 habitants la ciutat mes alta del Perú i diuen que per nombre d’habitants la mes alta del món.
L’únic que se es que feia mooolt fred.

També se que aquell dia celebraven l’aniversari els moto-taxi...

Per no anar de víctima i fer-ho mític com fan molts ciclo-viatgers sempre ficant les pujades que faig i el malament que es passa... jeje. Tot el que puja baixa i hi ha dies que et pots passar tot el dia fent una baixada, 125 kms de 4400m fins els 1900m...

LA OROYA (Perú)

by Ramonet

Día 149 9504 kms, 561 hores sobre la bici...

Per fi ja disfrutant per fi des de 80 kms abans de Huancayo d’una magnifica carretera asfaltada, amb poc desnivell i pensant amb el que patiré per d’aquí uns quants quilometres per creuar la “Cordillera Blanca”.
Sortint d’Ayacucho la cosa no estava molt segura ja que hi havia un “parón” a favor dels indígenes i la lluita que tenen contra l’estat. Com a resultat la carretera estava plena de pedres enormes y no circulava casi cap bus ni camió o sigui tota la carretera per mi solet. A mi no em van fer fer seguir el “parón”...
Però al següent dia em trobo control de policia.. L’altre banda. Els indígenes van matar mes de 20 policies. Em paren –cosa estranya-, em revisa tota la bossa del manillar fins i tot llegint els papers que portava amb els perfils de les pujades, mira el passaport de dalt a baix i escopeta en mà tornen les conversacions surrealistes amb el “jefe dels polis”:
-Que perquè vaig per aquella carretera?
-Que aquesta zona no es per turistes que es zona de narcos. Mmmm vamos...
-Que si es el meu “hobby” viatjar per aquests països. Els segells al passaport de Chiapas (Mèxic), Nicaragua, Guatemala, Bolívia... tampoc ajuden.
-Que porto en el carro? “Llevo un míssil senyor..”
-Etc..

Un cop acabat el senyor jefe es van acostar la resta de policies que potser entre tots tenien el coeficient intel·lectual del Homer Simpson a fer les preguntes i comentaris mes imbecils i habituals:
-Si faig com “Diarios de motocicleta...” però en bici, o sigui “Diarios de Bicicleta”, ohh!!! Que ocurrent.
-O com Forrest Gump. – sense comentaris-
-Que des d’on vinc.. Sempre et pots inventar la resposta perque no tenen ni la menor idea d’on es Ushuaia.
-Que quantes “llantas” (pneumatics) he canviat? –Senyor es que llevo unas Scwalbe Marathon que no agarran una mierda pero duran mucho...
-Etc...

Pffff millor no perdre mes temps... De fet tampoc es pot demanar massa de gent que per un sou defenen els interessos dels politics i empreses multinacionals i es foten a tirar trets a uns indígenes que estan defenent els seus drets i subsistència.

A part d’aquestes pèrdues de temps fins a Huancayo per una de les zones mes deshabitades de Perú, la província de Huancavelica, amb camins en bastant mal estat on entre les pujades i els camions que cada cop que passa un et dona un bany de pols, no es façil... De totes formes tot i ser una zona de narcos no he trobat cap narco l’únic que he trobat es gent d’allò mes cordial i curiosa..
Per la resta poca cosa mes, aquí de moment res d’acampar que es fàcil trobar algún poble amb llocs on dormir que els preus poden variar entre 2€ i 7€. Els de 2€ son bany i dutxa (aigua freda) compartida i l’habitació amb un llit sol amb llençols amb taques sospitoses que amb sort els renten un cop l'any (jo dormo dintre del meu sac i a vegades a terra amb l’aïllant) i els de 6€ potser tenen bany i dutxa a l’habitació i tele per cable. Ueeee!!!... Vaig alternant per no aburgesar-me.. jeje. De totes formes el fogonet el faig servir cada dia a l’habitació encara que sigui per escalfar la llet al matí i fer-me un tè, per no perdre els bons costums...

El “juvenil” aquest em va acompanyar un bon grapat de quilometres de mentre que parlàvem de curses i em treia els ulls a les pujades.
Tot i viure a molts quilometres de distancia les obsessions que teníem eren les mateixes, entrenaments, curses, carreteres, que si hi ha un que ara esta caminant molt..
Això si per córrer en carretera, bici de btt amb slicks i rígida...
“El puesto de mando...”

Carreteres molt maques però molt dures. Casi 7 hores per fer 85 kms...

Aquí com a tot arreu hi ha gent que no te vergonya. Ara toca la filla...

El senyor Bob (carro) ja comença a notar el pas dels quilometres. Chapuza a la roda. No tenia radis de recanvi i no vaig trobar de la mateixa mida. L’invent funciona, de moment...

Segona chapuza al Bob: La reixa ja s’ha desenganxat, però no hi ha res que uns filferros no puguin arreglar. De moment passo de portar-ho a soldar...

Habitació amb vistes.. La Oroya crec que es la ciutat mes lletja de Perú.

AYACUCHO (Perú)

by Ramonet

Dia 142, 9100 kms, 537 hores sobre la bici...

Ara estic a la bonica ciutat d’Ayacucho al mig dels Andes. Potser no es tant maca com Cuzco però es pot passejar per el centre sense només veure turistes, de fet es veuen pocs turistes.
Per arribar aquí no es fàcil ni amb bus, son moltes hores i per camins de terra. A sobre fins fa uns 15 anys la ciutat i els pobles dels voltants estaven tancats al turisme per l’activitat dels Sendero Luminoso (mmm com el corriol de Sant Just...).
Però amb tantes hores de bici tinc les neurones una mica col·lapsades o sigui que aprofitaré per fer el recurs de la no-crònica. Així de pas faig content els que els diaris i revistes només miren les fotos (Playboy no conta..).

Com sempre baixada de la muerte fins al riu i aquí no hi ha el cartell però m’ho imagino.. “Empieza puerto”. El deixo passar perquè es pujada que sinó...


Si hi ha ombra qualsevol forat es bo.

¡¡Hola!!!... Els d’Artec m’haurien de pagar per fer publicitat de la cursa per tot Sudamerica. Aquest any estarà ple de sud-americans arrossegant-se per el fang.
Eh!! Però la meva samarreta d’Artec no es la que te tothom... ;)

¡¡De locos!! En molts revoltes van tocant el remolc amb les parets i amb barrancs de centenars de metres al costat. Com l’hi vaig dir es mes difícil això en camió que en bici. El tio es partia el cul..però em deia “No hay otra..”. Té raó perquè no hi ha una altre carretera.
Això si al cap del dia amb tanta pols que aixequen barrejat amb la meva suor em converteixo amb un plat típic de la zona “Milanesa de Ramon”

Arribes a un creuament, com sempre no està indicat, que faig..:
-Sempre amunt!! Mmm millor no que porto molts quilometres de pujada..
-“Ante la duda la mas tetuda!!!” Mmm això aquí no funciona...
-Doncs res toca esperar algú que passi per preguntar...

Per sopar el que varem batejar juntament amb el Boris com a “Carne para perro”. Ho venien a Bolívia (per aquí no n’he vist) i no es res mes que carn en llauna. Te una pinta molt xunga però després de pedalejar tot el dia i passat una mica per la paella es comestible. Llàstima que ja no en tinc mes...

“Ayacucho estado policial” Que passa aquí!!! De la manera que està el tema a Perú amb les revoltes indígenes estan a la que salta.. Això si, aquí només diuen els nombre de polis morts però encara no he escoltat els indígenes morts, i això que molts només anaven amb pedres i llances de fusta...

Ahh es que hi havia una mani!!! No estan molt professionalitzats i no portaven magnetòfons... com a mínim tenien que agafar un “cono” i fer-lo servir d’altaveu, però tampoc.

Al carrer venen de tot, des de gent amb una bascula com las de bany que cobren a la gent per pesar-te fins aquest senyor (es dels que te mes èxit) venen babes de cargol. El mateix producte que aquells soporífers anuncis que fan tant de nit a la tele. Increïble els cargols de mes d’un pam que té a la taula, estaven ben vius. Els pillen a Lleida i foten una super cargolada...
Perdoneu per la merda de fotos però es que la càmera Sony Cyber-merda esta una mica perjudicada. De fet no es ni meva. Mama quan torni et torno la càmera casi com nova... jeje

Exemple de que necessites un parell de llargs dies per superar un port de muntanya. El primer dia baixada fins a 1900m per passar-te el dia fent una pujada fins que es comença a fer de nit i buscar corrents un lloc on plantar la tenda... No es fàcil per que la majoria de llocs tenen pendent i hi ha mil casetes repartides per la muntanya. Millor preguntar i així no et passa com ens va passar a Bolívia que pensava que érem maleantes.

Segon dia, per esmorzar seguir pujant. Però com acostuma a passar aquí un cop ets a dalt no comença la baixada, sinó que comences a passar uns no-puertos, que a mes de 4000m i amb algunes hores acumulades es converteixen en puertos.
Com no els dos dies per camins de terra...

UNA ALTRA BICI ROBADA
by Charlie!

No se què passa últimament que no paren de robar bicis; primer la del Karpas, desprès les de la Marta i Enric i ara m'acabo d'assabentar que al Xavi Novell "massai" li acaben de robar la seva.

Una Pinarello F4:13, rodes campagnolo scirocco, Garmin 605, Selle Italia blanc i pedals Keo, a veure si algú la veu i la recuperem. Ànims Xavi!!!!!!!!!!

ANDAHUAYLAS (Perú)

by Ramonet

Primer de tot vaig anar de Juliaca a Cuzco. Aquesta ruta amb bon asfalt, mil pobles i encara per l’altiplà per tant poques pujades i pujant encara mes l’hematocrito –si es possible- per que tot es per sobre els 3500m. L’únic inconvenient del vent de cara pero ja amb el curriculum de vent que he passat això era una petita brisa, però collons com molesta...


Com deia quan fa vent penso en aquells moments a Tierra de Fuego fa uns 8600 kms...

Un cop a Cuzco fer el vago un parell de dies, degustant els millors chinos i pizzas de la zona i aprofitant per comprar una cadena nova a la bici, que en tot Bolívia no vaig aconseguir trobar. El que ara passa es encara no s’ha fet massa amiga dels plats i pinyons, però mica en mica i entre alguna esparracada i la barreja de pols-greix s’estan acoplant a les mil meravelles.


Tinc que confessar que he fet trampes per que no tenia cap ganes de fer els casi 200 kms que separen de Cuzco a Abancay amb un port que encara recordava massa, o sigui que vaig pillar un bus, el primer en 9.000kms. Com soc imbècil eren els últims quilometres asfaltats que podia fer en molts quilometres i que Cuzco està a 3600m i Abancay a 2600m... de totes formes em va servir per comprovar que dintre un autocar les hores em passen molt llargues i el mes important, comprovar que hi ha gent que si no la deixen anar a cagar al lavabo del bus ho pot fer en una bossa de plàstic...

Un cop a Abancay comença un altre cop la zona per passar misèries, de moment només he fet un port i els que em queden.. Per pujar un port he necessitat dos dies i casi 8 hores, a peu de port estàs a 38º i a dalt a 10º. Però un cop arribes a dalt toca la baixada... 2 hores de baixada sense suspensió e intentant esquivar pedres i forats. Pero encara per fer-ho mes divertit, al parar a dinar en 10 minuts em va atacar un exercit d’una merda de mosquits que semblaven garrapates amb ales que m’han deixat com a mínim 20 picades a cada cama. La picada es semblant a la d’una abella per tant tinc els els turmells i bessons inflats com una yaya i tinc que pensar en coses maques –difícil- per no rascar-me i arrancar-me la pell a la vegada...
Per sort ara es època de recollir la patata... al voltant del camí esta plè (per ser una zona remota de Perú) de gent. Si pares ells contents de parlar amb el gringo pero les conversacions poden ser a vegades surrealistes com aquesta:
“De donde vienes?” De Ushuaia Argentína (es queden amb cara de no saber on es)
“De donde eres?” Intentes explicar que de Catalunya i al final perds la paciencia i dius que Espanya pensant que sabran situar...
“Tu nombre?” Ramon...
“Ahh y tu nombre en ingles?” ¿¿?? Es que yo no hablo ingles...
“Y que idioma hablan en España?” Creo que el Español...
“Bueno encantado.. me voy”

De totes formes molt bona gent perquè a Catalunya vas en bici i no et saluda ni Déu...

La porta de l’imperi Inca arribant a Cuzco..

Exemple de ruta. Al fons està Abancay (2600m) per baixar 700m per creuar el riu per tornar a pujar fins els 4100m..

De totes formes prefereixo anar amb bici que no amb bus...

Casi sempre amb les millors vistes.

Jo mismita, a Perú per general els camins semblant estar millor que a Bolívia. El meu maillot era vermell però en aquestes alçades el sol l’està deixant una mica blanc.

Extret del llibre del Déu Biciclown...Aixo es el que estic fent i el que m’espera.

JULIACA (Perú)

by Ramonet

131 dies, 8318 kms ,488 hores sobre la bici…
Ja he tornat a canviar de país, he deixat enrere Bolívia per entrar a Perú, després de mes d’un mes donant voltes per Bolívia. Enrere queden les seves carreteres que no son ni camins, els cartells amb “Evo cumple” i la companyia dels francesos que m’han acompanyat desde el salar d’Uyuni.
Entrar a Perú ja sembla una altre cosa, només cal veure el lloc d’immigració de cada pais. El de Bolívia fa pena i el de Perú tot nou, amb el seu mostrador, portes de vidre, lavabos fins i tot bolis per poder escriure el formulari per entrar.. altres diferencies entre els dos països podrien ser:
-Als restaurants chinos de Perú hi ha chinos de veritat. Als de Bolívia no.
-El internet pots obrir el Facebook sense necessitat d’estar 10 minuts esperant.
-Els gossos son encara pitjor que a Bolívia, a 1km de lluny ja venen corrents per mossegar-te, ja entenc el crazy-gringo que anava amb aquell “machete”, no descarto la idea.
-Tot es molt car... Ja necessito mes d’un euro per dinar, ara potser en son dos, i el pitjor la Coca-Cola de 2L ja val mes d’un euro.
-Les obres en una carretera ja no duren 100kms aquí van fent de 300 en 300 metres.
-Han aparegut núvols (bueno això no crec que tingui res a veure amb Perú però des de que he entrar hi ha núvols)

De moment aquestes amb el temps ja aniré fent mes diferencies...


De la Paz fins aquí he anat bordejant la majoria d’estona el llac Titicaca, això comporta que el terreny es bastant pla (comparat amb la resta de Bolívia) pero també comporta que la zona del llac fins a Cuzco es molt, moltíssim turístic. Ja no turístic de “mochileros” sinó de viatge organitzat i d’hotels de 5 estrelles. De totes formes havent mil llocs increïbles per visitar (Isla del Sol, Illes flotants a Puno, Tequile, Machu Pichu...) no penso visitar res de tot això, ja que a molts llocs ja vaig estar fa 3 anys) o sigui que només queda fer el màxim de quilometres possibles cada dia fins a Cuzco...

La super turística població de Copacabana.

Platja de Copacabana sense mulates, estic Bolívia no a Brasil...

El llac Titicaca.

...

A Bolívia també van fer el Barça, en obert i no per el cable. Fa una mica de rabia però la majoria de cops que dius que ets de Barcelona ho coneixen per el futbol.


A l’altre banda de l’arc està Bolívia, jo ja he entrat a Perú.



Puno dintre…
Puno fora…

Bicing per Juliaca...

La Paz – Huatajata
92 kms
5:04 h
700 m desnivell

Huatajata - Copacabana
70 kms
4:02 h
819 m desnivell

Copacabana-Puno
149 kms
7:20 h
700 m desnivell

Puno-Juliaca
48 kms
2:30 h
275 m desnivell

LA PAZ (Bolívia)

by Ramonet

Després de 3 anys torno a La Paz, per mi una de les meves ciutats preferides. Una català desordenat com jo, una ciutat que es mou en un cert kaos i que tot com a la resta de Bolívia es molt econòmic (sempre vist des d’un punt de vista d’europeu).

Fins aquí com la resta de Bolívia tampoc ha estat facil, sobretot els primers 200 kms, pujades salvatges per arribar a mes de 4500m, per sort aquest cop tot asfalt, quina diferencia...
Però un cop arribes a la carretera de La Paz-Oruro ja estàs a l’altiplà, queden uns 200kms (que per cert ja havia fet fa 3 anys), Allà ja a cara perro, la carretera casi plana que va entre 3800m-4000m, amb mes pobles, llocs on dormir i comprar i que tornava a rodar sol perquè els francesos es van veure obligats a agafar un bus fins a la capital per que el dia abans ella en un poble que estaven de festa la van convidar a veure una beguda típica que l’hi va trigar potser com a molt 3 hores a fer efecte a l’estomac on va quedar com si de cop hagués agafat la grip.

Això de llocs on dormir també a vegades es relatiu, l’últim dia vaig parar a dormir en el poble mes gran que hi havia en tot el recorregut, el creuament de carretera cap a Chile i les altres ciutats importants de Bolívia, per tant estava ple d’”alojamientos”. Amb el que jo no contava es que hi havia una marxa d’uns miners que anaven cap a la capital a reclamar els seus drets, i aquell dia precisament havien decidit parar a dormir allà. O sigui que tot estava amb overbooking.
Em va costar trobar un lloc on jo i totes les meves coses no tinguéssim que compartir habitació amb algun miner o camioner. Però el que no m’ha passat mai es que a les 6:30h del matí em piquessin a la porta per que abandones la habitació per que ja era de dia -per sort ja estava despert-. El cabrón del hostal ja havia venut l’habitació a uns altres que de mentre que jo esmorzava a l’habitació i feia la maleta (mes d’una hora) els havia acomodat amb un matalàs i una manta a l’entrada del hostal on els pobres dormien cagats de fred. Qui em coneix be sap del meu humor acabat de despertar.. Aquell dia vaig descarregar tota la meva ira acumulada de feia dies amb aquell personatge, sobretot quan per no se si intentar canviar de tema em va preguntar si tornaria per allà... ufff de locos, sort que no vaig armat. jejej. Crec que al final em compraré el complement que vaig veure en un gringo ciclista molt torrat que per cert també es l’únic ciclista que m’he creuat des de fa mes d’un mes (a part dels francesos), el tio portava un “machete” de com a mínim 50cms lligat al quadre de la bici, ell deia que era per espantar els gossos...

Ara ja de Bolívia ja queda poca cosa, ara cap a Perú tot bordejant el llac Titicaca, tinc per davant uns 600 kms fins a Cuzco que ja havia fet, sempre havia pensat que agafaria un bus per no repetir el mateix recorregut, pero que collons agafar bus es de covardes, i mai podria dir que he creuat tot sudamerica. També dir que em fa molta mandra ficar-me durant 12 hores dintre d’un bus. Prefereixo estar casi 10 dies pedalejant.

Sempre de una part dolenta es pot treure una bona... A cada corba de la carretera hi ha un gos (o mes) esperant el que tira la gent per la finestra dels autobusos. Si la gent no fos tan guarra aquests gossos estarien morts de gana i potser se’m voldrien menjar. Ribi si vius aqui tindries la masia plena de gossos... ;)

També aquest cop he tingut que superar algun portet...

Un cementiri…

Carril bici.

¿¿2009…??

Aquesta gent tenen connexió directe amb Deu...

Per entrar a la Paz tens que baixar des de la ciutat del Alto a 4100m per l’única autopista de Bolívia (9 kms) fins a la capital que el centre de la ciutat esta a 3600m. Això es la vista des de l’autopista...

També he aprofitat per renovar les paelles i cassoles. Son Made in China i per uns 20€ ara tinc 2 cassoles on puc cuinar en una mentre que menjo en l’altre i una paella on puc fer enormes truites de patates...

Mercat a La Paz...

Instants amb el retrobament d’alguns nets d’emigrants catalans...

El que fan un diumenge a La Paz els "cholos" amb els vestits de gala per adorar en algún sant.

Aaaahhhhhh!!

by mercè!!

Feia dies en que estava pensat en la millor manera possible d'ensenyar-vos el paissatge que m'envolta ;)

COCHABAMBA (Bolívia)

by Ramonet

Encara que a molts Cochabamba els hi sembli un nom d’una tribu indígena es una de les ciutats mes importants de Bolívia amb mes de 600 mil habitatnts. Per mi i la meva bici massa gran i massa civilització. No pot ser que estiguis una setmana sense casi cap lloc on poder dormir, intentant parlar amb gent amb la boca plena de fulles de coca i amb poques dents, amb tendes on sempre venen el mateix, i amb centenars de quilometres de camins i després arribis a una ciutat on hi ha un Internet i pollastre amb patates a cada cantonada. A Barcelona em tornaré boig…

Aquests dies han estat protagonitzats per una espècie de “desidia” que porto de fa un temps. El viatjar es converteix en una cosa tan normal que cada cop veus coses normals que no ho son, potser en 10 dies faig 20 fotos i em dona bastant igual si un dia faig 20, 50 o 100 kms . De fet hi ha tot el temps del mon, de fet tant no però ho sembla...

De Potosí a Sucre 2 dies de camí, però a Sucre vaig fer el meu record de descans 3 dies seguits sense pedalejar. Com he dit el millor es que em donava igual. Vaig aprofitat per menjar, dormir, menjar, dormir, portar la meva jaqueta al senyor sastre per canviar la cremallera, que em tallessin el cabell, anar al cine, internet, ah i menjar... jeje De mil museus i esglésies que hi havia potser vaig visitar una o ninguna...

De camí cap a Cochabamba mes del mateix, carreteres que no son carreteres, i amb els francesos com sempre buscant molts dies amb el sol casi amagat buscar un lloc on acampar, algun dia acampant en llocs bastant radicals. Com a conseqüència un dia a les 22h tenint que moure la tenda d’urgència per que s’apropava un torrent d’aigua disposat a inundar la nostre tenda i un altre dia a les 23h l’home d’una casa que hi havia a 100m va esperar que ja no teníem cap llum encesa i estàvem dormint per vindre a veure si érem “Maleantes” que li volíem robar la collita. Després de explicar-li mig dormits (casi no parlava espanyol) que érem ciclistes es va quedar mes tranquil. El frances va entendre que l’hi deia que erem “valientes”... jeje. El pobre home al matí ens va portar blat de moro amb patates per esmorzar...
De totes formes sempre et trobes amb molt bona gent on tothom et saluda al passar i que després de les suadíssimes preguntes de: “De donde vienen?” , “De donde son?” , “A donde van?” “Como lo hacen con los pinchazos?” ... Pots de vegades tindre fins i tot una conversació una mica coherent, encara que a vegades es una mica difícil..

Sortida de Potosí esbufegant (crec que es la ciutat mes alta del mon amb 4000m) amb el Cerro Rico de mes aprop.



Que si ja ho se… Bolívia canvia i “Evo Cumple”.


Encara segueixo amb els francesos Boris i Marie... http://www.loindesyeux.net/


Aquí també hi han retencions a la carretera. Però aquí no es per que els pixapins hem anat a buscar bolets o torrar-nos a la platja..

Els animals son mes llestos que nosaltres... Quan baixes per sota els 2000m apart que es mala senyal per que vol dir que després et tocarà pujar molt, vol dir que fa molta calor (40º). Mentre nosaltres pedalegem com imbecils a sota el sol els animals et miren amb un somriure des de l’ombra.


Al passar qualsevol poble et sents com si estiguessis al mateix Tour amb gent corrent al teu voltant o encara millor com el Forrest Gump quan l’hi dona per correr.. Alguns tenen pietat de nosaltres i a part de córrer també empenyen la bici. Crec que no passen molts ciclistes per aquests llocs.

Mmm no fa gracia i menys si portes un maillot vermell.... A mes n’hi ha molts.


“El infierno del norte –de Bolívia-“ Tremendu, 80kms seguits d’aquesta mena d’adoquins amb algun port inclòs de 1000 m de desnivell. Em sentia Boonen a càmera lenta....

Amb molta sort arribes a un poble on pots dormir en un llit. Al entrar al poble quina alegria un lloc que es diu Hotel Hilton, grande!!!, ja imaginàvem la suite amb jacuzzi a marranota aquella de la Paris Hilton i d’altres exquisideses.
Pero l’hotel Hilton a Bolívia no te suite ni jacuzzi i la Paris Hilton es una Boliviana de 1,40x1,40 amb les robes típiques que els van imposar els espanyols fa mes de 300 anys. De fet l’hotel Hilton no te ni dutxes... La dutxa es un taburet al pati amb un cubell per tirarte aigua per sobre. Tampoc es pot demanar mes per 2€...

De la mateixa manera qualsevol riu es converteix en un safareig, encara que estigui a menys de 10kms de Cochabamba (600 mil hab.)

PD. Charlie per el seguiment del mapa. Potosi, Sucre, Cochabamba... jejeje. Passo de ficar els kms de cada dia que son molts dies...

MARATÓN DE LOS MONEGROS
by Charlie!

Si la setmana passada ens va tocar còrrer amb pluja, fred i pedra als 100km de les Guilleries, aquest ens ha tocat còrrer amb sol, calor i pols a los Monegros. Com que divendres és festa, cap a mitja tarda la Carol i jo anem cap a Sariñena fent la parada obligatòria a sopar (rebentar?) a l’Àrea de Guissona. Per fer a la planxa hi havia el de sempre a més de cua i un “negritu” catxes que si es fot tot allò que estava cuinant no arriba al wc sense explotar abans, però el que ens interessava que èren les safates de menjar ja cuinat ens van decepcionar, no hi havia ni macarrons ni pollastre, només destacar els canelons d’espinacs amb una pinta sospitosa però amb un bon gust (millor menjar amb els ulls tancats per si de cas…). Però clar, per 4 putos euros tampoc es pot demanar més.

Arribem a Sariñena on hi ha habilitada una zona d’acampada i ens posem a dormir de seguida que ja és tard. Dissabte pel matí amb la calma anem recollint els dorsals i a voltar una mica per Sariñena que segur que no surt a cap guía turística, quin trunyo de poble, res a veure. Dinem d’hora i quan encara falten 40 minuts per començar óstia! ja hi havia quasi els 1500 participants a corralines… per sort a tercera fila hi ha la tropa del Bicisprint que amablement ens deixen colar i pam! a les 14h del migdia amb un sol i una calor potents apa, a menjar-nos els 112,5km de cursa.

Per sort els Totgas ens van donar unes mascaretes que pels primers km’s em van salvar de menjar pols i res més a destacar de la cursa que em va anar de puta pena. Els primers 15km vaig anar amb la grupeta del davant, ens vam escapar uns 50 i anar rodant molt còmodament, fins que va haver-hi una megamontonera en un moment on la pols no deixava veure més enllà de 2 metres i es va escapar una grupeta. En el grup “perseguidor” que vam començar uns 20 i vam acabar sent 4 va regnar l’anarquia, ens vam dedicar a anar-nos matant a pals com uns putos juvenils de merda en cada repetxón, així que a l’arribar al km 50 que és on hi ha el mític control sota del pont de l’autopista i el circuit gira de tornada i comença una mica de pujada, la grupeta del davant ens treia 3 minuts, però els 4 “supervivents” estavem desfondrats. Quina tonteria que vam fer, només haguès fet falta deixar-nos caure fins ser agafats per alguna grupeta, recuperar el ritme i intentar agafar els del davant més endavant, però en aquell moment va bullir la sang per intentar agafar als del davant que semblaven estar allí mateix en aquelles rectes.

Quedaven encara 63km, ràpids i fàcils, però 63, em vaig veure fora de cursa i amb una calor de collons, així que vaig posar el meu ritmobisonte descafeinat vaig anar fent rebentant els habituallaments, em va avançar un fotimé de gent, però jo anar fent. Només vaig apretar els 10km’s finals entre les ganes d’acabar d’una puta vegada i que el calor no apretava tant, vaig avançar a un pilot de gent i un parell es van fotre a roda sense donar ni un puto relleu, però per la posició en que anàvem poc importava. Lo patétic va ser que desprès de xupar rodar molta estona i quan vaig afluixar perquè ja estàvem en una zona revirada a pocs metres de l’arribada, un d’ells em va esprintar per guanyar una posició, una mica patètic desprès de no fer cap relleu, xupar roda i tenint en compte que ni ens jugàvem ni un pòdium, ni un top10, ni un top50 i ni un top100. Perquè portava una Storck, sinó li dic fill de puta.

Una dutxeta a la furgo i com nou, mentrestant veig que arriba una noia que suposava que era la primera i al cap poc….. pam! arriba la Carol, si la primera era com creia que era la primera, la Carol feia segona! Preguntem, però com que aquest any no hi ha xip i van apuntant-ho a mà no tenen ni idea de si és la primera o la 34ena (mai abans havia vist tantes femines juntes en una cursa, quin goig de llista!). Intentem menjar una mica de fideuà que aquest any està tota pastosa i finalment ens confirmen que ha fet segona, visca! Mentre esperem l’entrega de premis som devorats per milers de mosquits que suposo que van catxondos de l’olor de ciclistes suats i plens de merda, pèrquè eh! el bassals del principi de la cursa ens van dir que èren d’aigua, però en realitat èren d’aigua amb fems o sigui, de merda.

La idea era anar diumenge a la Trencacames amb el Carras i l’Epic, però l’entrega de premis ens va fer retrassar, haguèssim arribat de matinada a Sant Pere de Vilamajor, així que com que Andorra queia més aprop doncs vam anar a dormir allí i a passar el diumenge …. i per la tarda una volteta en bici per Collserola, que un dia sense anar en bici no pot ser bo per a la salut.

Cada cop més que acampada hippie és acampada gitana, ara amb taula i cadires... se me las quitan de las maaaaaanos!


A Sariñena hi ha poca cosa, però la "Casa del Transeunte" que no falti.


Carol en acció, gràcies per la foto Àngel!


Comença la temporada del moreno paleta.


Pòdium de fèmines, la Carol 2ona, visca!

LA NO-TRIALERA D'EN MIKI I LA TROMPADA POSTERIOR. by Bucles

Tot comença en un encreuament de camins, just asobre de Can Pascual, pel senderillo que va baixant fins a la pista ample del Panta de Vallvidrera. Un encreuament des-de on pots agafar la gran trialera que fa uns messos em va ensenyar en Charlie, una "delicatessen" d'aquelles amagades. La intenció era baixar per la trialera esmentada però... Un cop arrivo a l'encreuament, veig un senderillo que surt just a la dreta i tot just recordo els comentaris d'en Miki: - Si, és baixable, cap problema... clar que te sortida... No m'ho penso i m'hi llenço avall. La trialera és molt xula i, excepte un troç molt expossat, és tota ciclable. L'unic probleme és, quan arrives abaix decidir per on coi vas. No hi ha cap cami clar i totes les opcions em porten a enmerdar-me dins d'un bosc molt dens (ara, després dels vendavals tropicals, impenetrable). El cas és que em tiro quasi una hora amb la bici a coll intentant sortir del merder (parlaré amb en Permanyé per proposar-li el recorregut). Finalment surto a la trialera de Can Pascual. Vaig ple de punxes, el mallot estripat, els cascos de l'MP3 van penjant de ves ha saver on... Començo a baixar la trialera i mentre baixo vaig treient-me punxes, arreglant el mallot, natejant ulleres, etc. Just en el moment que m'estic posant bé els cascos, em deixo de mans, trepitxo una llossa humida i... PATAPAM!!! DE CARA A TERRA!!! En un principi quedo estabornit i penso que m'hi deixat la pinyata a terra. Lentament vaig recuperant la situació i, com puc, vaig fins al la zona del Mirador del Peu on uns avis super amables, després de fotres un susto de mort al veurem, m'ajudan i em fan companyia fins l'evaquació. Al final no ha estat tant com pensava ja que tan sols tinc diversos talls a la cara que no han necesitat punts i 2 ematomes molt grans a les cames.

Hi estat parlant amb l'Epic de que estaria bé, de cara a entrenar per la PDF, fer una super gran fons aquest diumenge. L'Epic apuntava al Gran Bucle del Montseny, la Nuria m'ha comentat d'una volta pel Ripollés. També podria estar bé anara a fer la volta als Monestirs.

Salut a tots

POTOSÍ (Bolívia)

by Ramonet

Dia 106, 6.998 kms, 407 hores…

Aquesta setmana després dels últims dies una mica salvatges ha tocat la bona vida i descansar una miqueta. Ja fa mes de 3 mesos de viatge, realment per viatjar amb bici tampoc es tant, mes aviat es poc, pero de tant en tant es bo una setmaneta de "descanso activo".
Abans de marxar tenia previst estar uns 3 o 4 mesos, vaig ficar al blog que potser estava 6 mesos mes que res per si de cas, però no m’imagino ara ja preparant tot per tornar a casa. Però entre que algun personatge em va donar una llibertat que no vaig demanar però en el fons em va fer un gran favor, que el Charlie va acceptar canviar de parella a la Transalp –gracies Ribi i Charlie-, que a la feina no soc imprescindible –de fet ningú es imprescindible en res- i per una altre raó encara mes important per seguir pedalejant que es veurà mes endavant... Tot això i alguna cosa mes fa que encara seguiré pedalejant bastants mesos mes... Ohhh es tan gran la sensació de llibertat el pedalejar sense tindre cap ruta marcada, ni calendari...

Com deia aquesta setmana ha estat una mica de relax, almenys per mi. Des d’Uyuni fins a Potosí hi ha 210kms, segons el meu mapa, que per cert no serveix per res, deia que la carretera estava “pavimentada”. El mapa com he dit es una merda i com no podia ser d’una altre manera era tota de terra, amb pujades salvatges i molts pocs pobles.
Encara segueixo amb els francesos, es per això que he dit que ha estat una mica de relax, cada dia entre 50-60 kms, acampant quan es feia fosc i parant mil cops durant tot el dia. Però també es fantàstic poder parlar amb algú durant el dia i no tindre que estar fent conversacions amb un mateix.

“Evo cumple...” A part de quan es fan obres ficar cartells per tot arreu on fica que el presí de Bolívia esta fent el que va prometre (visca els governs populistes...). Almenys la carretera que varem fer entre Uyuni i Potosí esta tota en obres per construir una magnifica carretera asfaltada, es molt difícil que un país avanci si la carretera entre dos ciutat importants es un camí molt pitjor que molts de Collserola.

El que deia abans... En temporada seca l’aigua arriba casi a mitja roda, en època de pluges només camions i algun 4x4 pot creuar. En bici es mes fàcil, només t’has de treure les sabates, arremangar-te els pantalons i ja esta..

Es fantàstic anar amb mes gent per que no tinc que fer equilibrismes per fer-me una foto a mi mateix.

Aquesta va dedicada a una personeta que l’hi agraden aquestes coses.. ;)

Això hauríem de fer a Catalunya en ves de penjar tants cartells electorals amb el careto del polític... Segur que es mes ecològic i sinó almenys es mes entretingut. Pobre el desgraciat que l’hi pintessin la casa amb el ocellot aquell dels PPeros.

En tota Amèrica Llatina en els mercats i voltants es on es pot menjar mes econòmic, però sense dubte el país mes barat es Bolívia. Avui mateix he menjat un menú de 3 grans plats amb postres i coca cola per 1,3€.. Això si millor tindre un estomac curtit i els que a Barna no em volen acompanyar al chino no crec que els hi agrades massa. ;) . A mi m’encanten i el menjar encara que molts cops no saps molt be que estàs menjant però esta bonissim...

Un carrer qualsevol de Potosí... El centre ple de cases colonials de quan els espanyols van vindre a espoliar la muntanya del fons “Cerro rico” que era rica en plata, ara hi treballen miners en condicions infrahumanes. Però el pitjor es que el tour estrella de la ciutat es anar a les mines a veure com de putes les passen els miners, molts cartells de les agencies diuen “Vive l’aventura, visita la mina del diablo...”
Això si abans d’entrar a la mina et fan comprar cigars, dinamita o coca com a obsequi per els pobres treballadors. No cal dir que he passat d’anar.

100KM DE LES GUILLERIES
by Charlie!

Fa dies que pel diumenge s'anuncien pluges, però eh! dissabte per la tarda cap a St. Hilari Sacalm on quan arribem cauen quatre gotes, més per la boira que per pluja. Allí està el Vicenç Pacios i el Cesar, que els torrats volien fer dissabte la brevet300 i diumenge els 100 de les Guilleries, però l'esquena del Cesar els ho impedeix fer... com una puta cabra estàn els dos!!! També arriba el Miquel, un altre clàssic de les acamades hippies d'aquesta temporada.

La nit tranquil.la excepte per uns que decideixen fer uns trompillos al descampat del costat i una mica de pluja, però poca cosa. Diumenge s'aixeca el dia sense pluja però el cel està molt negre... puntualment cap a corralines on hi ha l'Epic, el David, el Marc Trayter, el Llibert Mill, el Paco, l'Oriol,... no serà per nivell!

Els primers km's sense pluja per pistorres amunt i senders avall, però de seguida comença a ploure intermitentment. El circuit és dur de collons, però molt més ciclable del que em podria imaginar, més del 90% es pot fer pedalant excepte baixades impossibles, però el que ho fa més dur és la pluja i encara més quan cap el km 50 el que era aigua es tranforma en pedra, era com si m'estiguèssin clavant desenes d'agulles amb mala llet a la vegada, horrible! Deurien ser uns 10 minuts, possiblement els pitjors que mai he passat sobre d'una bici, semblants als de la Volta a la Cerdanya que era la Volta al Canigó. A la que perdo alçada deixa d'apedregar, però estic xop i fot un fred que t'hi cagues, per sort les rampotes de desprès del Pantà de Sau fan que pugui tornar a moure les celles que les tenia congelades, només calia veure el terra blanc de la pedra per saber que feia fred.

Des dels primers km's que em quedo sol, només avanço a un parell i veig a l'Oriol que no para de trencar cadenes i punxar rodes, jo l'atrapo, ell repara i em torna a avançar, així fins que torna a trencar alguna cosa, em va fent la puta goma. Per darrera no veig a ningú en molt troç i pel davant encara n'avanço a un que va cadaver i quan li pregunto que com va ell m'obsequia amb una sonrisa de la muerte.

Per sort els km's finals ja no plou, però la cadena de tant en tant s'enganxa, els canvis van fatal i em quedo sense pastilles de fre al darrera, la maneta de fre em toca al puny i se sent un fantàstic soroll de ferro, però per sort el del davant encara va bé. I enfangat i xop arribo a St. Hilari desprès de 100km amb 7,50h, 3.525m de desnivell i en 6ena posició. La primera posició és pel Llibert Mill, segon el Paco i tercer el Marc Trayter, unes putes màquines que s'han escapat en els primers km's.

Quan arribo de seguida pregunto als de l'organització si saben res de la Carol i eh! em diuen que està en cursa, que com a mínim ha passat pel control del km 70, visca! També arriba l'Epic que fot més bona cara que no pas a l'acabar els 45km del GP de la Selva i finalment arriben el Power i la Carol feta un cristo plena de fang i encara més xopa perquè ha pillat una altra caiguda de pedra i més pluja, però ha acabat!

Aquest cap de setmana farts de pluja anirem a la Maraton de los Monegros al quasi puto desert... com plogui el proper cap de setmana baixarem al Sahara!!!

Abans de començar tot era gresca i xerinola... i les bicis al fons impolutes, 100km desprès fetes una merda!


L'Epic a l'acabar!


El Cesar i l'Alkon, el kamikaze pedalador.


Santi!


Arriba la Carol...


... i el premi a l'esforç!

UYUNI (Bolívia)

by Ramonet

L’Arnau ja em va avisar que pringaria i no anava gens equivocat, he pringat i bastant. Potser soc una mica imbecil -bueno segur que ho soc- perquè amb les infinites possibilitats que hi havia d’agafar un tour amb 4x4 que fa el mateix recorregut, només amb 3 dies, sense moure un dit ni per cuinar, no preocupar-te d’on dormir, no passar fred i el millor es que potser et toca un grup amb tot de mochileras de Noruega mmm.... jejeje. Però com he dit soc una mica imbecil segur que hagués agafat un grup d’Isrealitas..
Peró un cop estic en marxa on nomes depens de tu mateix, pares a dormir en llocs increïbles, la sensació de llibertat es enorme, cosa que amb 4x4 es tot el contrari i com diu una cançó crec que es de Lax’n Busto (jejeje quines referències..): “El silenci que m’envolta es el so que em fa viure, viure i ser lliure.”
El que a vegades em sorprèn mes es que collons fa un pixapins com jo en un lloc com aquest, on en centenars de quilometres no hi ha ni un metre de ciment i on estàs tan envoltat de naturalesa que et sents tan poca cosa. Jo en la meva vida normal el màxim de naturalesa que veig es Collserola i com a molt 3 hores al dia, i el tema supervivència en alta muntanya l’aprenc a base d’ostias.. Una de dos o visc en el lloc equivocat o aquí no pinto res...
Com explicar els 8 dies que he trigat en fer els 500 kms seria tu totxo de consideració explicaré els punts per els que ha estat dur i els punts per els que ha valgut la pena fer aquest recorregut:

He pringat per:

-Com he dit tindre que portar menjar per mes de 8 dies i sempre que hi havia un punt on carregar aigua omplir amb mes de 10L d’ aigua.

-Els camins estan mooolt fet pols, de fet molts no son ni camins, i amb prou feines passa un 4x4. Es poden dividir en 4 classes de camins:
1. Els que son llisos i amb sort pots arribar a 20 per hora (d’aquests n’hi ha molt pocs, per no dir que no n’hi ha).
2. Amb pedres grans com repartides a mala llet, on sense suspensió, un pneumàtic de 1,6 i un carro darrera fa que la bici sembli que es vagi a desarmar en qualsevol moment.
3. Els que tenen el que aquí es diu calamina, o sigui que te forma de patata ruffles o sostre de uralita. La única solució es buscar el lloc on hi ha menys, el problema es que on no hi ha calamina hi ha sorra, però almenys a sobre la sorra es pot pedalejar –de vegades-.
4. El pitjor de tots, quan el camí sembla que estiguis a la platja, t’has de deixar la vida per avançar uns metres practicant aquella tècnica per cx igual que si estiguessis al fang, normalment et quedes encallat allà mateix.

-Aquest punt va relacionat amb els anteriors, sobretot amb el de la sorra, passa molts cops que hi ha una pujada i el terra es una merda. Després de deixar-te la vida intentant pujar allò amb el mateix esforç que si allò fos una trialera de pujada arriba un moment que has de ficar el peu a terra, que passa, doncs que toca empènyer la bici, cosa gens fàcil en una bici de 60kg (com empènyer un scooter 50cc). Però sempre pot ser pitjor i es quan tampoc pots empènyer la bici, llavors desprès de cagar-te amb tot el que et pugui passar per el cap i veure que allà no et pots quedar a viure queda la última tècnica, la mes guarra, la d’ arrastrar la bici per terra a potser una velocitat de 100 m/hora.

-He pringat bastant mes psicològicament que una altre cosa per fer normalment una mitja de 12 per hora, per molts dies he vist només 10 per hora, o sigui que en 5 hores només fas 50 miserables quilometres, i el pitjor es que acabes tant rebentat com si fossin 120 per asfalt.

-Per l’alçada, encara que cada cop estic mes acostumat, tot el dia respirant com un “perrito” asmatic...

-Per el fred a la nit, només 2 dies he dormit en un llit, la resta en la tenda, cada matí tota l’aigua que portava estava congelada, fins que vaig tindre la genial idea de deixar el polar dintre de la tenda per veure la temperatura mínima, va donar -8º. Jo amb el meu sac Decathlon... De totes formes no he passat gens de fred, mentre dormia.. Però un cop et toca sortir del sac i canviar-te es bastant heavy.

-Perquè es veu que a Bolívia tothom coneix els camins a la perfecció, no hi ha cap encreuament indicat, cada cop que arribes a un encreuament dubtós –bastants- has d’armar-te de paciència, treure menjar, asseure’t allà mateix i esperar que passi algú, pot passar de 10 minuts fins a 1 hora...



De totes formes el pringar forma part del viatge i “nunca nadie dijo que seria facil...”, però si fiques en una balança sempre guanyen les raons per les que val la pena viatjar amb bici.

-Per arribar, creuar i dormir en el Salar d’Uyuni, un dels llocs mes meravellosos del planeta.

-Per anar els tres últims dies amb una parella de Francesos. Ja no tinc que parlar amb les pedres...

-Per trobar-me amb el Basc, que a sobre em va donar les indicacions necessàries per sobreviure fins el salar.

-Per poder sentir-te part de la naturalesa sense fer fum ni molestar els animals.

-Per no em tractin com si fos un borrego.

-Per llegir-me en poc mes d’una setmana el llibre “La sombra del viento” que vaig comprar a Salta.

-Per estar mes d’una setmana sense tindre noticies de res ni de ningú i veure que tot continua mes o menys igual..

-Per viure durant una setmana amb molt poca cosa.

-Per fer 31 anys en un lloc tan enorme, i sentir-te millor que quan en tenies 21..

-Per mil coses mes....

Només portava 10 minuts de bici i anava escoltant tan feliç els mítics navarresos “Tijuana in Blue” quan de cop em trobo el Txibi Feia mes de 15 dies que per casualitat havia vist el seu blog, no se per que tenia el pressentiment que em creuaria amb ell. El mes fort es que varem acampar a nomes 3 kms de distancia.

La Laguna Blanca, per molts que fan el tour amb 4x4 es una aventura i no van equivocats, per que estar 3 o 4 dies per aquests llocs, dintre d’un 4x4 conduit per un Bolivià i dormin en llocs bastant normalets i normalment sense electricitat tampoc es un viatge de plaer, però si de cop veuen un tío amb la seva bici fent el mateix recorregut flipen una mica i llavors toca la foto amb el “crazy biker”...

Ohh..!!! la recompensa del primer dia. Vaig acampar a 50 metres d’aquestes termes a l’aire lliure (aigua a 30º a fora 8º).

Per la tarda tota la piscineta per mi solet, l’endemà a les 8 del matí hi havia almenys 20 persones.
No son els quilometres totals son metres. Casi un 5.000 en bici...

Segon dia on vaig acampar, la Laguna Colorada, on el termòmetre a la nit va arribar a menys 8º dintre de la tenda, però a la tarda des de la meva tenda tenia aquesta vista.

“¡¡¡CARRETERA, AIXO L’HI DIEU CARRETERA!!!!” © Carol. (em va passar molts cops per el cap aquesta frase)

La foto de rigor a dalt del port. Desprès d’empènyer la bici mooolta estona vaig arribar a dalt. No sembla molt alt però això esta a 4500 m.

Jugant a casetes amb la meva “carpita”... Això si l’hi vaig fer treure les sabates per entrar però crec que encara era pitjor...

La meva tenda i la dels francesos. Pot haver un lloc millor on acampar...????

Jo mismista per el salar, varem fer mes de 120 kms per el Salar d’Uyuni, 50 al nord per arribar a la illa Inca Huasi, i 80kms cap a l’est per arribar al poble d’Uyuni.

San Pedro Atacama-Hito cajones – Termes
52 kms
4:07 h

Termes – Laguna Colorada
55 kms
5:47 h

Laguna Colorada – Villa Mar
74 kms
6:03 h

Villa Mar - ¿¿??
69 kms
6:07 h

¿¿?? – San Juan
71 kms
5:30 h

San Juan – Entrada Salar
49 kms
5:35 h

Entrada Salar - Salar
83 kms
5:15 h