RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

dilluns, de febrer 22, 2010

La Laponia en bici
by David

He rebut el privilegi de estrenar-me com a cronista en aquest blog i que millor que fer-ho amb un viatge que no deixa indiferent a qui en sent a parlar.


El passat 29 de gener el Cesar i jo vam marxar cap a Rovaniemi, la capital de la Laponia finlandesa per començar un viatge en bici de 15 dies en un ambient totalment hivernal. Però per més descabellada que sigui la idea sempre hi ha gent que està disposada a qualsevol cosa i en aquest cas quatre amics més ens van voler acompanyar durant la primera setmana, entre les quals hi figurava la Marta, la conductora de la furgo patera a la TransAlps ’08.

Marta la "taxi driver"

Així doncs, dit i fet. Un cop havent muntat les bicis al aeroport, les impressionants Surly Pugsley, ens va tocat fer front a la realitat que ens esperava durant dos setmanes, a les 8 del vespre ens vam posar a pedalar a -18ºC direcció Rovaniemi per passar la nit. Durant el primer quilòmetre vam haver de parar dues vegades a abrigar-nos!!!

Les primeres sensacions hivernals. Aquí passen el llevaneus inclús pel carril bici...

El primer dia vam estar rondant per Rovaniemi mentre esperàvem l’arribada de la comitiva que ens acompanyaria durant la primera setmana, fet que vam aprofitar per anar-nos fent a la idea d’aquell clima.

Nosaltres tant abrigats i la senyora Maria tanta tranquil·la anat a comprar el pa...

Al dia següent ens vam posar en marxa. Com que ens trobàvem en un ambient desconegut i tot era una novetat vam decidir començar rodant per carretera i quan el Cèsar i jo ens quedéssim sols fer les primeres incursions per els camins fora de les carreteres, els camins per motos de neu que van muntanya a traves. Durant la primera setmana vam fer el recorregut de Rovaniemi a Hetta de 300 km en 4 dies amb una temperatura mitja de -15ºC parant a Patokoski, Kittila i Muonio per dormir.


El primer dia va ser tota una novetat, per carreteres totalment nevades i vam creuar el cercle polar àrtic pedalant, cosa que no es fa cada dia. Les carreteres de la zona tendeixen a ser molt planes i rectes, les curves son molt suaus i estàs constantment pujant i baixen petits desnivells, sempre transcorren entremig del bosc, cosa que al final resulta un pel monòton, la única cosa que ho salva es el paisatge de postal amb els arbres totalment nevats. El segon dia ens va tocar fer 100 km ja que no i havia cap lloc on poder dormir entremig i tot i que fossin per carretera no cal oblidar que les nostres bicis tractor portaven unes rodes de 4” amb una pressió màxima de 2 bars i que anàvem carregats fins als topes. Aquest dia vam tenir una sorpresa, uns individus que només parlaven finlandès ens van aturar i ens van començar a fer fotos, no se com els hi vam fer entendre que passaríem la nit a Kittila i un cop vam arribar a l’hotel ens hi esperava una periodista que si que parlava angles i ens va fer una entrevista, dos dies més tard vam ocupar tota la contraportada del diari més important de Laponia!!! El Lapin Kansa, Al•lucinant...


Atenent als medis

El tercer dia ens va tocar aguantar la nevada durant 80 km, lo bo es que amb tant de fred la neu no deixa de ser neu i no mulla ni molesta, lo dolent es que s’acumula al terra i vulguis o no al fina costa una mica més rodar.


"allá donde fueras haz lo que vieras" i que millor que una sauna per entrar en calor, o no...

L’últim dia de ruta vam arribar a Hetta desprès de 80 km, punt on el Cèsar i jo ens quedaríem sols i començaríem rodar per les rutes de les motos de neu. L’aventura estava apunt de començar ens quedàvem sols i sense la furgoneta que els companys portaven de suport que vulguis que no, encara que no la féssim servir com a tal sempre tranquil•litza una mica saber que hi és. Pel que si ens va anar bé la furgoneta va ser per facturar la meitat de l’equipatge que portàvem el Cèsar i jo cap a Rovamieni, amb la por de passar fred i degut a no tenir cap altre referent pots ser ens vam passar una mica a l’hora de carregar les alforges.


En aquests país el servei de terrassa és molt lent...


Ens vam agafar un dia de descans que ens va servir per fer les primeres probes per els corriols nevats i esbrinar quina pressió de neumàtics seria la millor. La sensació va ser força satisfactòria però l’endemà hauríem de començar a rodar amb pes, tot i haver-nos desempallegat d’un parell d’alforges.

El primer dia de corriols ens va passar volant, fins i tot vam establir un record, 40 km en 10 hores, a veure qui ho supera?? La veritat és que tot i l’esforç ens ho vam passar d’allò més bé. De tant en tant ens avançava algun grup de motos de neu que al•lucinaven de veure’ns allà al mig del no res amb les bicis. Cap al final del camí la neu que hi havia era menys compacta i amb el cansament acumulat vam acabar caminant durant 5 km fina arribar una altre cop a la carretera. La nit la vam passar a Paloyarvi a poc kilòmetres de la frontera noruega on hi havia un dels grups de les motos de neu que ens van avançar. Desprès de molt xerrar i mostrar-nos la seva admiració ens van informar que la ruta que volíem seguir no tenia res a veure amb el que havíem fet fins ara i que seria impossible poder anar en bici... axiò va ser com una gerra d’aigua freda. El nostre objectiu principal era fer 200 km per aquest tipus de camí i només havíem estat capaços de fer-ne 40... També ens van explicar que si haguéssim vingut un mes més tard segur que hauríem pogut fer tot el recorregut ja que els camins hauriem estat més trepitjats per les motos de neu. També ens van avisar que el terrenys és molt més exigent ja que deixa de ser pla i hi ha més desnivells.



Així era com s'enfonsava la roda quan rodavem per les traces de moto de neu.

I així era com s'enfonsava la roda als sortir del cami de les motos de neu. (el Cèsar no está de genolls, esta dret!!!)


Això implicava un canvi de plans i el viatge va agafar un caire més cicloturiste. Amb els ànims una mica tocats vam desfer una part del camí per fer cap a Kilpisjarvi, objectiu final del viatge original, sense un planing específic, anar fent i ja veurem. En aquestes terres tan poc habitades això pot significar un valor afegit a l’aventura quan es fa fosc, la qual cosa va significar el nostre primer bivac polar a -20ºC. Dos sopes “King Size” per escalfar el cos i corrents cap el sac.

El Cèsar desfent neu per cuinar la ansiada sopa.

L'habitació amb sostre panoràmic

Un cop va començar a clarejar ens va faltar temps per sortir del sac i posar-nos a pedalar per escalfar-nos una mica. Durant la nit el fred va ser suportable però els peus ho van passar una mica malament. Un cop en marxa ja no vam parar fins el primer lloc calent, una benzinera que serveix de supermercat, ferreteria i restaurant, com la majoria de benzineres de la zona. La noia del bar va posar un ulls com taronges quan li vam demanar la segon tanda de kebbab's, desprès del bivac havíem d’aprofitar per agafar forces per continuar que la fatiga ja començava a fer acte de presencia. L’estratègia que vam planificar va ser anar de benzinera en benzinera i aprofitar-les per escalfar-nos, abans de posar-nos a pedalar vam preguntar quan hi havia fins la següent benzinera o bar. La resposta va ser desoladora, “no hi ha res en 100 km”. O sigui, un altre bivac...

El segon bivac va ser més suportable gracies a l’experiència del dia anterior. El cel ple d’estrelles va acabar per tapar-se per deixar-nos una fina capa de neu sobre els sacs. Al matí següent es va repetir el ritual de sortir del sac i posar-se a pedalar immediatament per escalfar-nos i practicament sense menjar vam fer els 60 km que ens faltaven fins a Kilpisjärvi. Aquest poble s’havia convertit en al nostre salvació, un poble molt turístic amb una gran oferta d’allotjament. Però com no podia ser d’una altre manera la temporada turística no començava fins dintre d’un mes... la qual cosa significava que no hi havia cap lloc on prendre ni un café...

"que diu que no hia ha café..???"

Al final vam poder localitzar la propietària d’un càmping que ens va llogar una cabana “full equip” amb sauna inclosa, per fi un oasis en ple desert polar. La nostre arribada al poble no va passar desapercebuda i a la poca estona ja teníem un apassionat de les bicis a la porta que volia saber de les nostres intencions i com no, provar la bici. Li vam explicar que el nostre últim objectiu era arribar al Treriksröset, punt on es troben les fronteres de Noruega, Suècia i Finlàndia. Pel que sembla ja havia llegit al diari les nostres intencions i ens va dir que ho veia difícil ja que havíem de tornar a seguir els camins de moto de neu i aquest cop ho havíem de fer per sobre un llac durant 10 km d’anada i desprès de tornada. Al cap d’unes hores aquell home va tornar per regalar-nos dos adhesius i presentar-nos el seu fill abans de tornar-nos a demanar les bici per provar-les, quan va tornar ens va dir que pot ser si que ho podríem fer... a saber on havia anat a provar les bicis...

Al dia següent vem agafar les bicis sense equipatge i ens vam disposar a arribar al Treriksröset en bici. Desprès d’un tram per carretera vam accedir al llac gelat i nevat per resseguir les traces de les motos de neu cap el nostre objectiu. Anàvem avançant poc a poc per la neu però sense parar, la sensació de pedalar per el mig d’un llac gelat és indescriptible.


A les 11 del matí el sola gairebé ha arribat al seu zenit

Els camins per moto de neu que seguiem estaven tots marcats amb aquets senyals ja anessin per terra o per sobre un llac com és aquest cas

Un cop al final del llac ens va tocar continuar 3 km més per corriol de muntanya fins arribar al Treriksröset. No érem molt conscient del que havíem fet, però vam ser els primers en arribar a aquest punt en bicicleta, o la menys és el que ens van dir un cop vam tornar al poble. Evidentment a l’estiu només s’hi pot arribar en barca per el llac o per un sender pedestre que transcorre per un parc natural amb forts desnivells i a l’hivern la gent hi va en moto de neu, a ningú se li passa pel cap anar-hi en bici...



Treriksröset. Lo més perillos del dia va ser pujar aquí dalt...


Aquesta es la temperatura que marcava el termòmetre quan vam arribar al Treriksröset

Aquest últim dia va fer que recuperéssim una mica els ànims i acabéssim els viatge amb un bon gust de boca desprès d’haver hagut de canviar els nostres plans de bici de muntanya per passar a fer cicloturisme amb unes Surly Pugsley.

Al final ens va sortir un recorregut de 530 km per carretrera i 70 km per corriols de neu.

Aquí podeu veure més fotos, Album1 i album2

Volem destacar la col•laboració de l’importador de Surly i de marca de mitjons Mund que han volgut recolzar el nostre viatge.

Per cert, ara que ja sabem com se les gasten a Findlandia, l'any que ve hi tornarém!!!!

Etiquetes de comentaris: ,

l