RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

dijous, de juliol 02, 2009

Pedals de Foc 2009
by Aquest encara està viu?

La nit abans de les curses, o de determinats díes especials m'encanta anar-me a dormir pensant 'quan et tornis a ficar al llit hauràs fet X cosa', i en pensar-ho el divendres a la nit a Vielha, igual li vaig posar un interrogant al final a la frase. Eh, que son 230km de muntanya, plens de ports com si no hi haguès una altra cosa i... sortint a les 5 del matí!!!

Si, per sortir a les 5 és necessari llevar-se com a les 4... per intentar esmorzar i anar cap a la sortida. No cal dir que a aquestes hores un no es persona encara, oi?. Doncs això, més vegetal que animal, arribem a la plaça de Vielha que ja està força plena. Tècnica corralines i ens posem prou endavant. Just darrera d'un artísta vestit d'Orbea de cap a peus que minuts abans de sortir demana a crits una manxa de peu com un desesperat. Jo no sabía qui era en aquell moment, pero desprès m'ho van deixar clar. És un vell conegut de molts, d'ara endavant l'anomenarem 'L'

Sortida pel carrer aquell infernal amunt, no trobem gaire follón perque hem sortit endavant, sort! I en un moment i amb un reflexe veig com dos que han tret uns metres a tota la resta. Faig una apretadeta absolutament innecesària i m'ajunto amb ells. Son en Llibert que pedala sense esforç i 'L', que esbufega. Pedalo amb ells fins gairebé el final del túnel. Túnel que passem a 24 - 25 km/h, al començament parlant amb en Llibert i al final només escoltant-lo. Uns 300m abans d'acabar el tunel els deixo anar uns metres per agafar aire. Com que cap dels dos porta llum, no crec que tingui massa problemes en agafar-los a les pedres.

Efectivament, al primer tram de baixada passo a 'L', que a més de no semblar garie 'suelto' baixant, porta forquilla rígida. És la millor elecció? Ehem... Uns metres més endavant em trobo a en Llibert de cara, que s'havia passat una cruilla d'aquelles perdedores que hi ha al començament. Veig que el ritme que porta es bo i aguanto amb ell fins a Vilaller, primer control, on signem i sortim poble amunt.

I ja en les primeres rampes començo a pensar que millor deixar que cadascú vagi al seu ritme. Aquesta idea em queda confirmada quan veig que en Llibert no té cap intenció de baixar el plat gran. I jo no tinc cap intenció de que em reventi, tot i que crec que ja ho ha fet en la pujada al túnel, encara que no n'era conscient.

Efectivament, van passant els kilómetres i no trobo un ritme 'útil'. Res, el camí de l'aigua s'em fa una tortura, les pujades d'asfalt de desprès em semblen Ca'n Alegre (anava a dir Alpe d'Huez, pero es poc mític), i el port aquell amb pista pedregosa sembla no acabar mai. Un cop que (increiblement) acaba, arribo a l'avituallament de Les Esglèsies, on m'espera la mama per posar-me aigua, guardar-me els manguitos i perneres... i recordar-me que marxo sense camelbak ni bidons... ¬¬'. Tan poc ritme pedalant i tanta pressa per sortir de l'avituallament!

D'aqui es puja per una variant nova al Coll de l'Oli. Els primers 5 o 6 km son pedalables, per pistes amb pedres i alguna rampa dura, que evidentment es fa dura, i a partir d'un coll s'ha de caminar tot seguint una carena marcada amb fites. Encara que lo de donar-li al peu no em fa gaire gràcia, trobo que el tram es maco, i faig el gula tot lo que puc per fer trossos muntat. En arribar al Coll de l'Oli s'empalma amb la ja coneguda trialera. En un parell de punts, i per fer moviments 'd'emergència' m'agafen rampes a la part interna de les dues cames. S'ha d'escollir, (gestos forçats + rampes + anar muntat) contra (gestos suaus + anar muntat + boca plena de pedres). Guanya la primera opció.

Ja en arribar a la carretera penso que les rampes son història... pero no. Al cap de un parell de minuts de pedalar em quedo ben clavat. M'arrossego fins el control i li dic a la mama que no vaig enlloc d'aquella manera. Mig litre d'isostar desprès, continuo cap al triador. El tros de carretera es fa molt etern (això es més que etern), i en començar la pujada busco una marxeta còmoda. M'han dit al control que abans de pujar coll de l'Oli al tercer li portava un bon tros, així que millor serà anar fent a ritmillo. Del Llibert ni pensar-hi! I als tres o quatre kilómetres de port... em passa el que era tercer com un míssil! Pero... qué es aixó!!! Evidentment, ni em plantejo seguir-lo, no puc de cap manera. Acabo la pujada, faig el tram aquell que voreja i baixada fins a Espot. Aquí prenc una altra decissió, prefereixo acabar fora del podi o com sigui a no acabar. Sembla decissió fàcil des d'aquí, pero amb l'hipòxia al cervell que es porta amb 150km no ho es tant.

Tram nou en sortir d'Espot. Just al acabar les rampes fortes de la carretera, i quan sembla que has de descansar una mica... no! Continues pujant per un no-camí i desprès fas un corriol prou xulo. I un tram de pista més normalet desprès, tot per evitar tram de carretera fins al camí del calvari. Aquí començo a agafar una mica de ritmillo (seràn els corriols?) i el camí del calvari passa a dir-se camí del vici, oh quin goig! I en acabar i sortir al marge de la nacional em trobo a un tio amb dorsal i roadbook que puja per la carretera...

Pensament: Aquest cabrón està fent pirula!
Crit: Eh tu! D'on surts?!

Un segon despres, arriba el sucre al cervell.

Pensament: Si es el que t'ha passat com una moto al Triador! Aquest està més perdut que el Ramonet!
Crit: Ehm... tot recte amunt!

Ens ajuntem tots dos i m'explica amb un fort accent gallec que s'ha perdut innumerables cops, i que ja està fart de no tenir clar a on anar. El reconec de seguida, es el que va guanyar el Soplao el primer any que ho van fer. Ja deia jo que anava rapidillo... Anem fent plegats per benefici comú. Ell no es perd més, i posa un ritmillo alegre que fa que jo no m'adormi. Per sort ja em trobo una mica millor i portem una marxeta maca. Passat Montgarri el paisatge fa contrast amb la duresa. Que maco tot i que dur el camí!

Baixada final cap a la vall, intento veure si 'com-qui-no-vol-la-cosa' el puc tallar baixant, pero tot el que aconsegueixo es menjar-me tres o quatre curves i endur-me cap a casa algun susto. Millor ho deixem com amics i tot llest.

Entrem junts a meta, finalment ell segon i jo tercer, per la diferència de temps en passar per la catifa del xip a la sortida. Acabo més que content, desprès de pensar mil cops, especialment entre Cabdella i Espot, que no acabaría.

Al cap de una estona arriba la Núria amb el Bucles i l'Epic. Fa goig veure-l's plegats i que ho han passat bé. Com a mínim l'Angel i el Carles, que la Núria ha patit com fa temps que no ho feia. Una mica desprès arriba el Enric i el Xavi. I desprès el Santi i l'Ada. Desprès en Francesc i companys, i encara desprès, el meu pare, en qui teníem molta confiança en que acabaría, i així ha estat. Estupendo! I segur que em deixo gent.

I així va ser, en anar a dormir vaig tornar a pensar que tot just fa un día al ficar-me al llit no tenía ni idea del tute que m'esperava... mare de déu!

24H MADRID
By Charlie!


Un altre divendres de carregar trastos i carretera, aquest cop encara més lluny, cap a Sant Agustín de Guadalix, que bé a ser un poble pijo a la Sierra de Madrid. Avui no anem sols, en la furgo venen també el Ribi i la Noe i en el seu cotxe el Wizard i la Ma José. Una parada a posar benzina i brenar, una altra per sopar i 631km desprès arribem a lloc.

Cusiositat: Anar a Madrid en peatges costa el doble que anar a Blanes, però hi ha quasi 8 vegades més de km’s per autovies de dos carrils de puta mare…

La furgo a tope!


Aquest cop no ens perdem i arribem al circuit de seguida, acampem i dormim fins que el Ribi que és un paio que s’aixeca amb el sol comença a donar pel cul fent sorollets. Era tant d’hora que no vaig ni poder cridar alló de “Ribiiiiiiiii, t’odiooooo!!!!!!!!!!!”. Tots correm en categoria Solo i la zona de boxes dels Solo està lluny del circuit, així que anem a gorronejar un troç de carpa dels Tribike, on el Paco, Oriol, Albert i Roger corren en equip de 4. Agafem el dorsal, preparem el xiringuito, aquest any hi ha més gent, més carpes, més de tot, fins i tot ens sorprenem al veure a l’equip Cemelorca per allí; Sergi Mantecón, Trujillo, la Sandra Santanyes,… ja sabem qui farà la volta ràpida. I és que en aquestes 24H i en cap altra més del món que conegui, hi ha l’estúpida norma que en cas d’empat a voltes, guanya qui te la volta ràpida, no qui arriba abans. Si dos corredors porten el mateix número de voltes, un acaba i l’altre encara triga per exemple 20 minuts més en acabar però té la volta ràpida, quanya aquest tot i arribar més tard. Això ho explico ara perquè més tard… pam!

Anem a corralines i a les 12h comença la cursa. El circuit és el mateix que l’any passat, excepte els metres finals. És un circuit molt lleig, dur, sec i dues pujades i les seves dues baixades, quasi 10km per volta. Els primers metres són per un senderillo al costat d’un riuet, i desprès ja s’encara la primera rampa per una pista en un puto descampat, desprès es torna asfalt del dolent i es corona la primera pujada que és el punt més alt del circuit. Aquí comença una baixada per un senderillo divertida però amb curves cegues, més d’un i de dos van fer recte i van comprobar que la riera estava seca. Desprès un petit troç de pla i la segona pujada també per pista d’uralita que comença picant amunt. Va pujant fins que s’arriba a la baixada per un senderillo molt divertit, unes curves i rampota potent avall fins arribar a un senderillo trencat i desprès per un senderillo millor que et porta a la recta de meta.



Zona de boxxes


Les primeres hores són sota un sol matador i al circuit no hi ha ombra, mirant el Polar desprès surt una mitja de 33ºC i una màxima de 38ºC, quina puta agonia. El fred l’aguanto bé i pensava que el calor també, però alló era un puto infern, així que 5 hores desprès d’haver començat tinc que parar perquè porto un mareig, veig tort i tinc les orelles tapades, res, que estic fet una merda. Mentre em recupero els de Tribike que van segons es retiren i marxen de la cursa cansats de que els putegin amb els relleus i les llums, es que van molt junts amb un equip local i sembla que hi ha preferències. Una llàstima, perdem la seva companyia i la seva carpa, per sort estem sota d’un arbre on s’està prou bé. Ja recuperat i amb els ànim de la Carol que em diu que vaig 3er retorno a la cursa. Mentrestant el Ribi que està curtit de treballar a la intemperie no l’afecta ni el sol ni la calor ni res de res, va donant voltes pel circuit, de moment va 1er. La Carol ha tingut una caiguda però segueix voltant igual que la Noe.

I poca cosa més a explicar que anar donant voltes i més voltes, el calor va marxant fins que arriba la nit i fins i tot fa fred. A les 3 de la matinada quan ja estic cansat, encara una mica tort del xungo de la calor i pensant amb les 24H de Montjuïc del cap de setmana següent decidexo plegar, m’ha arribat el moment en que t’ho deixes de passar bé i començes a agonitzar, porto 15 hores. No se si haurà estat una bona decisió i el moment de pendre-la tampoc acompanyava cansat com estava, però unes 24H t’absorveixen tant de cos i cap que amb la il.lusió que em fan les de Montjuïc decideixo prioritzar, no contava en anar-hi però m’ha sortit una oportunitat a darrera hora quan ja estava apuntat a les de Madrid.

Els de la carpa del costat em diuen que la Carol ha plegat, moltes vegades ha fet més hores de les que ha aguantat, la menjada de tarro que suposa fer voltes en un circuit no gaire “bonic” i que és la seva primera experiència en 24H i a més solo, li ha faltat l’experiència de saber passar el moment crític, aquell que saps que no tens que parar, perquè si ho fas ja no arrenques. Mentrestant el Ribi segueix voltant i va 1er, la Noe segueix voltanti jo passo d’anar 3er de cursa a 1er d’anar a la dutxa, que a sobre l’aigua està gelada de collons, això si que és dur.



Abans de començar


Pel matí vaig a mirar les classificacions, el Ribi va segon i la Noe només ha parat a descansar una estona, per primer cop no ha parat a dormir, visca! Van passant les hores i el Ribi recupera la primera posició, però pam! comença el tongo com l’any passat. Més o menys la cosa va així; un paio que va dues voltes pel darrera del Ribi li recupera 3 voltes en unes 3 hores mentre que el Ribi no para de voltar. Tenint en compte que la volta és fa en uns 35 minuts més o menys, el paio deu haver volat… i justament el mateix paio que va fer el mateix l’any passat, pel matí vola però invisible, el Ribi ni l’ha vist en cap moment. Finalment li recupera la volta perduda i acaben la cursa empatats a voltes, però… el paio volador invisible té la volta ràpida, per tant “guanya” ell. Més d’un està amb la mosca darrera l’orella, igual que l’any passat, però com que hi ha un alfombra de xip a l’altre punta del circuit la teoria és que o hi ha dos o tres paios donant voltes amb la mateixa bici o fa atajillos, és impossible la remontada. El Ribi cabrejat es nega a pujar al podium, però abans li diuen que ha guanyat pendent de la comprobació del xip, però quan el criden pensant que era el primer li diuen que ha fet segon. Una segona posició que senta malament, però no hi ha probes. La Noe fa primera en femines, recollida de premis i cap al xino que ja comença a ser mític.

Amb la panxa plena ja només toca tornar a casa, uns a descansar i uns altres també però ja pensant amb les 24H Montjuïc!



Podium del Ribi!


El cuiner del xino.... aquest si que és un campió!!!!!!!

Etiquetes de comentaris:

l