RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

divendres, de juny 26, 2009

Huaraz (Perú)
by Ramonet

Dia 158, 10.055 kms, 599 hores pedalejant...
La última crònica estava a només 1900m d’alçada. Mal rotllo perquè tenia que pujar fins els 4900m. Ja com he perdut crec massa neurones i les poquetes que queden (teoria de la selecció natural) estan acostumades al pensament únic de “pedaleja, pedaleja... mente en blanco, mente en blanco...” Doncs això que en 4 dies he estat casi 25 hores pedalejant i la gran majoria en pujada. Ehh i tan feliç!!! Encara que mes d’un dia només aixecar-me no em podia ni moure...
El Pau Zamora em va dir una cosa que em va quedar gravada al cervell i va ser que aquesta zona era increïble però inhumana, jeje. Que m’ho prengués com un repte.. Si això t’ho diu el Pau...
Tenia tota la raó, dur de collons però ha estat per un dels llocs mes increïbles que he pedalejat, bueno ja en porto bastants, jeje.

Sort que amb tanta pujada he trobat alguna col·laboradors que m’empenyien la bici durant bastants quilometres. Ells contents de tornar del cole amb el “gringo” i jo content de pujar uns quilometres com si tingues un petit motor a la bici.
Uuuuu… quina por!!! Poble abandonat, boira… jeje. Si es va aparèixer algun esperit aquella nit jo no em vaig enterar de res. L’únic que es va aparèixer va ser un maleït gos que no em deixava dormir perque no parava de bordar… Al final a plena nit i plovent em va tocar sortir de la tenda e intentar fer punteria contra el gos amb un pedrot. No el vaig tocar però va marxar…

A part de ploure durant la nit va ploure durant el dia. Jo estava tot emocionat perque així ja estic entrenant ciclocross… Vaig fer la foto estratègicament per el fang (aquí tampoc n’hi havia molt) i la cascada al darrera –o que macuuu!!!-. Però al veure millor la foto… Collons aquestes cames son les meves...?? Encara servirà d’alguna cosa empènyer un carro ple de trastos durant tot el dia.

El senyor Bob va voler tornar a ser protagonista. Amb tantes pedres i baixades salvatges sense voler gastar massa pastilles de fre resulta que un tub es va partir.
La part dolenta es que no es tindria que trencar, la part bona es que es d’acer i es pot soldar a qualsevol lloc.
Al primer poble que arribo resulta que no poden soldar perquè com plou no hi ha electricitat. El segon poble el senyor soldador ha marxat al poble del costat. El tercer poble després de 30 kms intentant no anar massa ràpid puc arreglar el senyor Bob...

Mes pujada però començo a veure neu als voltants...

Amb un parell... Si tinc que acampar doncs acampo casi a dalt de tot del port que es on hi ha millors vistes i s’està mes tranquil·let. Jeje.
El Polar ja ho diu tot. A 4740m s’està a 5º a les 5 de la tarda...

Fent de model amb la posició oficial de Bisonte per mostrar la moda que mes es porta per la Cordillera Blanca. Jeje. Ni tres capes ni merdes. Mil jaquetes, culotte, malles, pantalons curts, gorro, buff, 2 mitjons... quan mes roba a sobre millor i de guants uns del Decarton d’esquiar que estaven d’oferta fa anys...

mmm... En Manolo Chinato descriuria millor la situació:
Una sola puerta de tres, abierta.
Una sola puerta. Enfrente, la montaña.
Pasa la nube inmensa;
toda suya... todo suyo.
Huracanes de vientos;
lluvia andante semiparalela
y en todo el monte funerales alegres, naturales, de hojas muertas.
Los cabellos terráqueos danzan todos iguales
al son de trompetas invisibles que vienen de los mares.

...

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso...
y para mañana
ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.
Una sola puerta de tres, abierta.
Una sola puerta inmensa.

Si tant amunt com a 5000m que he arribat no he vist a Déu es que no deu existir. A no ser que s’aparegui en forma de llama...

A part de fer molta ràbia que no hi hagi un cartell dient que has arribat jo em faig la foto igual. D’alguna cosa em va servir fer tots els ports dels Alps amb el Charlie...
A partir d’aquí moltiiiiiiissims quilometres de baixada fins a Trujillo (a la costa). Ueeeee!!!!!!!

Número màgic i volta al comptador. Ja 10.000kms... Si hagués sortit de Barcelona a on hagués arribat amb 10.000 kms, almenys a la China... jeje.

Etiquetes de comentaris: ,

l