RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

dimarts, de març 24, 2009

COM POT SER?¿?¿!!!!!!!
by Charlie!


Disfrutar de la bici és tant fàcil com quedar amb els colegues el cap de setmana i anar a fer uns alegres senderillos, alguna trialerilla xunga, unes rises, algú que croqueteja i fins i tot pares a fer una xispa. No cal més que això i t’ho pases de puta mare. Però també hi ha una altra manera de passar-ho bé i és anar cada dia entre setmana a entrenar, a fer unes series, sentir el cor que vol sortir per la boca, apurar a les baixades, també els dies de descans actiu rodant amb agilitat, el dissabte sortir a estirar les cames amb els colegues i diumenge anar a una cursa. En els dos casos ho fas perquè t’agrada, però en el segón el d’anar a les curses és perquè a més de passar-ho bé t’agrada veure’t desprès en una classificació i veure com evoluciones respecte tu mateix, sentir-te satisfet si has fet una bona posició o motivar-te per millorar si no ha estat prou bona.

A ningú li agrada estar a les 9 del matí a corralines un diumenge 11 de gener a Maçanet de la Selva on a més saps que rebentaràs la bici amb la quantitat de fang que hi ha. Ni encara amb més fred el diumenge següent 25 de gener a Sta. Coloma de Farners. Ni un dia 1 de febrer que comença a ploure fins i tot abans de començar la cursa en un circuit ple de fang. Ni el 8 de febrer a Riuderenes que et fan creuar un riu d’aigua gelada que t’arriba fins als genolls. Ni un 15 de febrer a Vilobí on et fan pujar una bona estona a pota per una trialera amunt rebentacames. I un 1 de març a St. Hilari on saps que quasi segur que caus i et rebentaràs les cames a cops de pedal empentant la bici tant de pujada com de baixa. Però no ens queixem de tot això perquè per sobre de tot ho passem molt i molt bé, perquè això és mountainbike i no balls de saló, no estàs en un recinte tancat, si plou et mulles, si hi ha fang t’enfangues i si et fots una òstia no et queixes de que hi ha un arbre o una pedra, perquè estàs a la muntanya. Ho fem perquè ens agrada i prou. Això ha estat aquest any el Gran Premi de la Selva i desprès de tot plegat també t’agrada veure’t a la classificació final general, perquè tu has estat en totes i en cada una de les curses i és una satisfacció veure’t allí. A més a més, pagues una inscripció i una llicència perquè així sigui.

En la majoria de les curses del Gran Premi de la Selva hi ha hagut problemes amb les classificacions de les Femines i aixó que per desgràcia no en són gaires, fins i tot es va donar el cas a Maçanet de la Selva on els jutges deien que no hi havia podium femení perquè no havia acabat cap noia ostres! en aquell mateix moment estava al costat de la Carol, la Nuria i l’Ada que l’havien acabat. Finalment al podium van pujar dues sent elles mateixes les que deien com havien acabat, tremendu! Quasi sempre hi ha problemes amb les Femines, com pot ser? Però el que ja m‘ha deixat amb cara de tonto ha estat que desprès de fer totes les curses en la classificació general final la Carol ni apareix, com si no haguès fet ni una sola cursa, no s’ha enfangat ni ha passat fred ni ha matinat, res de res, no ha estat mai, no va pujar al podium a Sta. Coloma, per a la federació simplement no existeix.

Ja per desconfiança i partint de les classificacions individuals de cada cursa m’he fet la meva pròpia classificació general fent copy&paste en un full excel amb els noms i les puntuacions a partir dels pdf que penja al federació a la web. Una simple formula amb sumes, divisions i multiplicacions i desprès ordenar-ho per per noms segons puntuació que és una funció standard de l’excel m’he fet la classificació general Elit en 20 minuts i no m’he deixat a ningú perquè amb un copy&paste no pots “perdre” a ningú. Llavors la meva pregunta és…. Perquè la federació va trigar dues setmanes desprès de la última cursa en publicar la general? Com pot ser que la noia que anava segona general abans de la última cursa desprès d’aquesta ni apareixi a la general? Això vol dir que o no tenen l’eina adeqüeada per fer classificacions o no la saben utilitzar. Només cal un excel i perdre una estoneta fent la fòrmula que pots aprofitar any rere any i ja està, no cal res més. La única explicació per “perdre” una persona és el factor humà ja que ho deuen fer manualment, un va dictant noms i resultats i un altre calculadora en mà apunta el nom i calcula la puntació final. Així només entenc perquè han trigant tant i ho han fet malament. Un error és perfectament comprensible, però ja no és aceptable quan han passat 2 setmanes en publicar-ho i repassar-ho i una altra setmana des de que es va reclamar, en total 3 setmanes. Jo trigo dues setmanes en trobar un error i una altra en no corregir-lo desprès de dir-m’ho i em foten fora de la feina.

Fa una setmana que hem reclamat perquè es corregeixi l’error, han calgut dos mails per obtindre resposta i tot i així la classificació segueix sense aparèixer la Carol. Com pot ser? Estàn tornant a cantar els noms i calculadora en mà repassant els resultats? Collons, que només hi ha 13 noies (o potser n’han “perdut” alguna més?)!!! I aquest pas no n’hi haurà cap, perquè paguen igual i són tractades indignament, amb quina motivació s’ho tenen que pendre? Seguirem esperant i reclamant no serà per paciència.

Etiquetes de comentaris:

Santiago de Chile
by Ramonet

Aquest bolg s’està convertint en súper internacional, la Mercè aquest finde de visita per LA i jo de visita per Santiago, de relocos....

Ja he sortit de Santiago amb això comença una nova etapa, no se quina, però nova. Jo em vaig marquen com diferents etapes mentals per no acabar mes tarat mentalment del que estic, per que si tinc que pensar amb el que em queda –que ni jo mateix ho se- crec que no tindria collons de seguir.

Fins a Santiago mes i mes autopista, avorrit, si i molt, però amb vent a favor un voral enorme i bon asfalt es difícil deixar l’autopista i anar per carreteres secundaries que acabes fent el doble de quilometres. Així que res pura autopista fins a casi Santiago on aquí em vaig desviar els últims 80 kms anant per una magnifica carretera on ja m’imaginava anant per la carretera de la Roca.

A Santiago vaig estar allotjat a casa del Alfonso, un dels chilens que vaig conèixer en aquell llac esperant el vaixell.

Te una magnífica casa al mateix centre de la ciutat però a part d’això:

-Em va fer de guia.

-Em va acompanyar a comprar un fogonet nou que per trobar-lo varem tindre que anar fins a l’altre punta de la ciutat i a sobre varem anar en bici, van sortir casi 40 kms..

-El diumenge al matí em vaig donar conte que havia perdut la meva meravellosa dutxa i bossa d’aigua de 10L Ortlieb. Problemón per que ara es quan la tindre que fer servir per carregar aigua i poder-me dutxar. El pobre em va portar un altre cop a l’altre punta de la ciutat això si amb el seu cotxe a veure si trobàvem algo semblant...

-Vam estar mirant i remirant mapes per veure la millor ruta que podia agafar.

-Va organitzar un dinar a casa seva amb els altres Chilens que vaig conèixer allà.

-I el mes fort es que no em va fotre fora de casa seva, jo tant de temps solet donant voltes crec que m’estic tornant una mica “especial”.


Aquí es veu la diferencia entre països, els Catalans ens ho prenem tot massa a pit, som orgullosos i massa estirats, Amèrica llatina tot es pura vida, un 10 per el que va ficar el nom al poble. El primer cartell es el nom del túnel (fent relació al nom del poble), però al fons es veu el desviament per el poble. Peor es nada... que grande, almenys em va tindre entretingut durant l’autopista unes bones hores pensant en la frase...

Aquí vaig acabar un dia... Com va anar, doncs en un pueblucho preguntes a una persona si hi ha algun lloc on dormir, pensa 2 segons i diu: Pots vindre a casa meva... Jo no m’ho penso ni un segon i cap allà vaig, al final va vindre algun veí a conèixer “el loco ciclista”, el millor es que sense coneixem de res el tio va marxar durant 2 hores per feina i em va deixar d’amo de casa seva. Com es pot veure jo amb els peus sobre la taula, que ja acostumat cada dia a un lloc nou en 3 hores faig qualsevol lloc casa meva.

La meva habitació a Santiago. L’Alfonso ja m’havia deixat l’habitació preparada i les claus de la casa a la gelateria del costat, ell no tornaria fins a la nit. Ja no recordava la sensació de tindre les claus d’una casa a la butxaca, jo anava tant orgullós per el carrer...

El primer que vaig fer a Santiago va ser anar al carrer on estan les tendes de bici, era el paraís, com a molt hi havien bicis d’uns 3000€ però igualment quin gran carrer, mes de 10 tendes de bicis juntetes, mmm si això estigues a Barna, ja sabria on anar a fer Shopping.. allà em vaig comprar una cadena nova (la meva ja te mes de 4000 kms..)

¡¡¡Envidiado!!! Retrobament amb la resta de “Pirinchos” (gent que vam tindre que esperar la maleïda barca al maleït llac durant dies) de Santiago per donar-los una mica mes d’enveja. Ells ja fa mes d’un mes que estan treballant.

Últimament tant escoltar parlar chile ja casi que els entenc al parlar i fins i tot utilitzo el “cachai”, “po..”,“huevón”,“polola”... entre d’altres. Jejejeje. El meu cervell esta crean un espanyol que crec que es tanta barreja de diferents països que a cap lloc m’entenen... que trist

A punt de sortir de Santiago diumenge a les 16:30h per evitar el transit. ¡¡¡¡¡ooohhh quina pena!!!! . Alfonso (grandíssim amfitrió), Natalia i Claudio. L’Alfonso fins i tot em va acompanyar amb la seva Trek fins deixar-me a les afores de la ciutat... Vaig pedalejar fins mitja hora abans que es fes fosc (19:30h i 50 kms) temps necessari per buscar algú que et deixi acampar en el seu terreny o pati de casa seva, muntar la carpa i fer el sopar...

De sortida de Santiago cap a Los Andes m’esperava aquest “portet” (1400 m alt) de ripio.  El pitjor que ara tinc que passar el pas cap a Mendoza (Argentina) per el costat de l’Aconcagua, estic a 800m i tinc que pujar a 3500 m en 70 kms, amb la bici de 60 kg dia i mig de pujada...

video

Aquest cop el vídeo es de jo arribant al centre de Santiago passant entre els cotxes amb carrrito i tot... Els frens by “Bicing” estaven d’allò mes eufòrics.

Després que tothom em pintes tant malament l’entrada a Santiago per autopista va ser re-fàçil, per mi la ciutat gran mes “civilitzada” que he estat per Amèrica Llatina (i he estat en bastantes), els carrers estan indicats, no tots els autobusos et volen estampar contra el terra, no et segueix un seguit de nens com si fossis Forrest Gump, no hi ha forats negres que si fiques la roda vas a parar al Japó, tampoc la gent creua el carrer al veure una bici, ni els cotxes treuen un fum negre que cada segon de respirar allò perds un dia de vida, ni al parar 10 segons sembla que 3 persones et vulguin assaltar, ni... jejeje.... que catastrofista. A sobre per donar amb la casa de l’Alfonso només vaig tindre que preguntar un cop. 

Chillán – Linares
108 kms
4:25 h
205 m desnivell

 Linares – Talca
74 kms
3:54 h
150 m desnivell
 
Talca – Curicó
124 kms
5:45 h
460 m desnivell
 
Curicó – San Franciso de Mostazal
104 kms
5:03 h
470 m desnivell
 
San Francisco de Mostazal – Santiago de Chile
75 kms
4:29 h
530 m desnivell
 
Santiago de Chile – ¿¿??

51 kms
2:27 h
285 m desnivell
 
¿¿?? – Los Andes

45 kms
3:30 h
785 m desnivell

Etiquetes de comentaris:

l