RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

dilluns, de juny 11, 2007

24 HORES BTT DE LISBOA... VICTÒRIA DEL
BisonteTEAM "INTERNATIONAL"
by Charlie! (l'home de la mitja neurona)

Abans de la parrafada, agraïr a dues persones que han fet possible aquest petit somni de Lisboa; primer al Ribi, per enredar-me a anar i per tota la resta que ja veureu a la crònica i desprès al David d’Espaibici per deixar-me de forma incondicional les seves rodes dinamo, que han fet que pedalar de nit deixi de ser un inconvenient.

Barcelona – Lisboa
Quedo amb el Ribi a l’aeroport davant del taulell de facturació, tot carregat amb la caixa de la bici i la bossa de mà, tot pesat fins al gram, hi ha limitació de pes fins a 20kg per la bici i 10 per la bossa. Tot el que es passi, 6€ per kg!!! Porto lo just, sense res de recambis, potser massa poc per còrrer unes 24 hores, però que hi farem. Arriba el Ribi, facturem les bicis i la tenda que porta ell i quan passem el control policial per anar a la porta d’embarcament, primer problema... al Ribi no li deixen passar la tija de seient que porta a la bossa. El poli li diu que no es poden pujar barres de ferro i ell indignat respón que no és de ferro, és de carbono. Ni amb aquesta vacilada el picoleto li deixa passar, jejeje!!! Apa, posa la tija en una de les bosses de mà i tornar enrera a facturar-la (estàn a punt de tancar la facturació!!!!), torna a fer la cua dels control policials, torna a passar per l’scanner i vinga, a embarcar.
Això ho fem amb una hora de retard i amb un cambi de porta, començem bé. Finalment embarquem i arribem a Lisboa. La teoria de que els pilots de companyies de low cost són inexperts és veritat, quasi fot l’avió de canto el molt animal.
Ja a l’aeroport recollim de la cinta la bossa amb la tija i ostres! ens donem compte que és una hora menys a Portugal, perfecte. Anem a la sortida de paquets especials a recollir les bicis i la tenda. Les caixes surten més o menys ràpid sense cap desperfecte, quin descans!!!!! Però la tenda..... 20 minuts, mitja hora, tres quarts, una hora... no surt, merda, a on dormirem? Vaig a reclamar i resulta que amb el cambi de porta de l’avió a l’embarcar, s’han equivocat, la tenda està a Vigo, sort que no ens han enviat les bicis allí també! Dues opcions, la passem a buscar demà a les 10 del matí o el diumenge al torna a embarcar cap a Barcelona. Tant se val, aquesta nit tocarà buscar-se la vida i amb el temps que em perdut tampoc tindrem a on sopar.
La cursa té la base en un càmping del Montsanto, i fins allí arribem en taxi. Els taxistes no fan bona cara quan veuen les caixes, però finalment arribem a lloc desprès de pagar el taxi no precisament barat....
Demanem per dormir, però tot està ple, demanem per sopar, tot està tancat…. Fins les 24 hores està oberta la inscripció, així que ja ens apuntem i per sopar rebentem la màquina de cocacola que van haver d’endollar i la màquina dels Mars. També uns croasants que portava el Ribi, l’alimentació ideal previa per unes 24 hores!!! I per dormir? Allí estava, enmig d’un parc infantil, un fantàstic castell de fusta, esperem que no hi hagui cap puto nen hiperactiu nocturn que tingui gans de jugar, perquè ens fotem a dormir allí sota tú, com un parell d’indigents. De nou, el descans ideal previ a unes 24 hores!
Ja pel matí montem les bicis, la meva perfecte, però el Ribi té problemes amb l’inflatge de la forquilla, té la vàlvula plena de merda i s’encalla perdent l’aire i mentre apretava la potència.... se li esquinça!!! Per sort ahir vaig veure un Decartón molt aprop d’on estàvem, així que compro una tenda OneSeconds la més barata que trobo per deixar el trastos i una potència indigne per a la seva súperbici, però... salvats. I la resta fins començar la cursa ben poca cosa, comprem menjar al súper del càmping no precisament barat, ens deixen desar les caixes de les bicis a la recepció, les necessitem per la tornada, busquem un lloc a peu de circuit per deixar la tenda i els tratos, ens engalanem i cap a la sortida, comença l’hora de la veritat, comença la cursa. Em sento com un Almogàver, preparat per conquerir terres estrangeres llunyanes, sense espardenyes i trabuc, però amb ganes de guerra!!!! Aquestes són les 6enes 24 hores en que participo, però fins ara sempre ho havia fet en equips de 4 i de 2, avui toca indivial... quina emoció!!!!

La Cursa
Com que no tenim ni idea de com és el circuit i hi ha moltíssima gent a la mega parrilla de sortida, decidim començar ràpids. Sortim des de tercera fila i de seguida ens posem davant. Els circuit és, sense arribar a ser un autèntic trencacames, durillo amb pocs descansillos, però 100% ciclable; senders ràpids, amb arrels, algunes escales que es podiem evitar pel costat, pista ampla, un parell de rampots durs,.... una mica de tot.
Tots els participants portem dorsal davant i darrere, on el primer dígit és per diferenciar els equips d'1, 2, 4 ó 8 corredors, així que si t’avança un paio amb un 4 no cal seguir-lo si no vols morir, alló és una altra cursa! Les primeres voltes anem plegats en primera i segona posició (de la nostra categoria), fins que ens avança un paio amb un 1…. un rival! No té gaire pinta de “pro” i tot just acabem de començar, així que no li dono gaire importància.
I no gaire cosa més a dir, que anar cremant kilòmetres, forçes i temps de mica en mica. Anem a la metaixa volta del paio del davant, que resulta ser el guanyador de l’any passat, porta tota la família i amics d’asistència, i nosaltres pobres desgraciats ningú que ens animi més que entre nosaltres mateixos, jejeje!! Anem més o menys rodant junt, a vegades m’escapo jo, desprès m’atrapa el Ribi, desprès em deixa ell, el torno a trapar jo, rodem plegats unes voltes,…. Només parem per alguna petita parada tècnica com posar oli a la cadena, mirar la classificació, agafar provisions o fer la pixadeta “d’aigua”, en els controls només ens donen aigua, ni rastre de cocacola!!!
A les 19 hores paro a posar les llums a la bici, és hora de posar-se a rodar amb la dinamo que m’han deixat. Encara no és fosc, però millor tenir-ho tot preparat. I segueixo rodant, ara en solitari.
Cap a les 22 hores decidim parar a sopar, farts de barretes, galetes i una merda d’entrepans rancis que ens preparat amb bimbo i sense tomàquet, oli i sal, tot ben ranci de collons, quina merda tu, com es troba a faltar una mica d’asistència i que algú et digui un simple “vinga amunt” quan entra la nit, el cansament comença a notar-se i els km et mengen la moral de mica en mica. Aquesta és la única parada llarga de tota la cursa, baixem a sopar tal qual, bruts com una mala cosa, per sort tothom va més o menys igual. El sopar consisteix en un plat de pasta, que quan demanem si podem agafar dos plats els cambrers ens mirem amb mala cara, però tú, tàctica del guiri boig i pam! dos plats per cadascú, visca! Desprès de tanta aigua i suero fastigós demanem una cocacola, quina alegria tenir una llauna a les mans, feia hores que desitjava una puta cocacola, però quan arribem al final de la barra del selfservice el paio ens diu que no entra amb la inscripció, que l’hem de pagar a part!!!! Déu, el meu somni fet realitat, la llauna freda a les mans, la boca seca, els ulls mitg sortits dels desitg per fotre-me-la i ara resulta que no porto pasta a sobre i em fa pal anar-la a buscar, perquè porto hores i hores pedalant, perquè la nit abans he dormit en un castell d’un parc infantil al terra, perquè no vaig sopar i perquè tenim la tenda a Vigo!!!
La classificació diu que anem segon i tercer a la mateixa volta que el paio escapat, pel darrera cap problema, el quart ja a tres voltes que són 36,9km, una barbaritat. Seguim pedalant, però cadascú al seu rotllo, aprofitant els baixons i pujades que van i venint misteriosament, és quan ho paso més malament, la barreja de son i cansament fan que s’em tanquin els ulls, tinc que distreure’m com sigui perquè sinó em fotrè de cap; intento pensar en coses que em motivin o pensar en coses que hauria de dir a alguna persona, és el millor moment per posar les idees clares.
Fa estona que vaig sol i quan porto porto 80km desprès d’haver sopat decideixo fer una breu parada a recarregar de menjar i eps! el Ribi havia pensat el mateix estava allí, feia mala cara, però clar, què esperava que fes, també la feia jo. Però la mara cara era perquè, segons la seva versió, un arbre que estava al costat de les escales s’havia mogut per donar-li un cop i fer-lo caure sobre de les mateixes escales… té un cop a la clavícula, res trencat, però està desmotivat i diu que es vol retirar. Tonteries, una mica de Voltarèn d’un dels milions de tubs que em va regalar la Mar i venga a rodar com un campió! Més endavant ens donem compte que suposem que de la caigua la forquilla ha perdut força aire i està bastant baixa, però endavant, a rebentar-la!
Al cap d’una estona torno a rodar sol fins que veig un dorsal amb un 1 davant i un 07 a continuació….. jejeje…. el paio que anava primer!!! És en pujada i va mort, així que acabar-lo de desmotivar foto una acelerada que li arrenco les pegatines, ara a més de mort estava desmotivat!!!
I ja per no matxacar-vos més amb aquesta parrafada, només dir que la nit acaba sent vençuda pel Sol i amb ell els ànims tornen, el més dur ja ha passat, ara només queda aguantar fins les 12 i això està fet. Torno a anar amb el Ribi plegats, decidim que si ningú pilla globo de mort, arribar plegats fins al final, genial. Cap a les 10,30h comença a ploure fort de sobte, així que decidim resguar-nos sota un cobert, nosaltres ja tenim la feina feta, el tercer està a una volta enrere segons la classificació i el quart a 4 voltes. Finalment arriba el tercer i ens posem a roda, el paio va bastant tocat, però al passar per meta els seus colegues i familiars esclaten de joia…. Perquè serà? Si li treiem una volta i va mort!!! Llavors sospito alguna cosa rara…. que entenen els portuguesos per una -1 volta? En resum, que descobrim que el paio va a la mateixa volta que nosaltres, no entenem res, però tú, cal que apretem el cul. Així que al començar la següent volta que és en pujada decidim fotre-li un pal que ti cagues, el deixem clavat, en pocs segons els perdem de vista. Al passar de nou per meta els amics i familiars es queden fregits, segur que li vam treure una minutada, tanta, que quan va arribar va decidir no continuar i donar per acabada la seva cursa, però com que nosaltres no ho sabíem encara vam donar la darrera volta a mort, fins que finalment, passats 9 minuts de les 12h vam arribar el Ribi i jo plegats a meta com a campions, braços enlaire i deixant a l’atzar del xip marcar qui entrava primer, però això poc importa, els dos som “champinyons”!!!!
Cansats però contents, ara toca el pitjor, dutxar-nos i recollir els trastos. Abans uns de Huelva ens conviden a cocacola, finalment!, ens entrevisten per una TV i pugem al podium, molt emocionant. Jo per si de cas m’havia guardat un maillot del Ñeke net per l’ocasió, jejeje, cal fer content els patrocinadors!!
Primer dinem un menú fantàstic i desprès tornem a empaquetar la bici i amb taxi cap a l’aeroport. Per cert, els portuguesos condueixen fatal, jo vaig passar por i tot. El taxista anava a 120km/h per l’esquerra i de sobte creua 4 carrils a sac per agafar el desviament de l’aeroport a la dreta, allí tot cristo pitava.

Lisboa – Barcelona
Ja a l’aeroport primer recuperem la tenda, ha tornat de Vigo de vacances la cabrona…. Facturem les bicis i la noia que ens atèn diu que passem 6kg del pes permès, si que pesen les copes tú, jejeje! i que ens costarà 36€ de suplement…. Però al final es va empanar i no ens va cobrar res…. Aquest cop passem el control de l’aduana sense problema i mentre esperem per embarcar ens quasi dormim a la cadira. Pugem a l’avió i ja no recordo res més fins aterrar, em vaig quedar fregit a la butaca.
Aquest cop les bicis i la tenda van aparèixer sense problema, les recollim i fora ens esperava la Noe i el pare del Ribi que em porten fins a casa.
Cansat però content arribo a casa on quasi directament caic al llit…. Feien el mateix els Almogàvers desprès de la lluita? Se m’en fot, perquè demà treballo i necessito dormir!

l