RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

dimecres, de juny 06, 2007

PedalsDeFoc en 3 etapes (la crònica de la carol)

Per fi... 8 mesos dient que faria la Pedals deFoc algún dia, però no imaginava que fos tan haviat. Això sí, no ha sigut ni Nonstop ni en 2 etapes, ha sigut en 3...que tampoc està gens malament!!!

Divendres 1 juny : Nervis nervis i més nervis. La Mar i jo ja estem preparades per iniciar aquesta petita aventura. I jo només us puc dir que estava com un flam, perqué no sabia ni amb qui ni amb què m'anava a trobar.

Arribem cap a les 22 allà, i ja em relaxo més. La gent sembla maca, i a l'hotel hi havien unes 30 persones més que també feien la Pedals. Vam dormir a l'hotel Pirene...i no us imagineu quins records...la pell de gallina, pq se'm feia estrany estar allà, no amb la organització...sinó per participar-hi..... :)

Aquella nit no vaig poder dormir molt... I no em va costar aixecar-me gaire (si...costa de creure) cap a les 6.45 ja estaven en peu.

Dissabte 2 de juny: 8 del matí, ja esmorçats, un autobús ens porta fins la boca sud de Vielha. Mare meva.... quin freeeeeeeeeeeed!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Comencem a pedalar i ens separem els diferents grups que anàvem a l'autobús.Ens quedem els 11 que anem...i comencem a baixar. Ara ja sí! vaig pensar... però l'optimisme em va durar poc, ja que ens vam ficar per unes pistes...pistes....A AIXÒ LI DIEU PISTES!!!!!!!!!!!!!???plenes de pedres de més d'un pam. Vaig patir molt, pq no dominava la bici baixant per allà, i evidentment la resta de gent corria més. En un moment em vaig veure sola per allà, però poc desprès els vaig tornar a enganxar.
Seguim la ruta baixant i perdent-los de vista i pujant enganxant-los. És el que té no baixar ràpid, que després has d'apretar més pujant.
Però arribem a una zona que hem de seguir el "camí de l'aigua" i allà també de puja-baixa, ja els perdo totalment, desorientada, començo a cridar-los però no m'escolten.... hauran marxat? Per sort tinc cobertura, i truco a la Mar, que m'espera i tornem a anar juntes, però dura poc, ja que ellà va més ràpid que jo i em quedo enrere, desanimada i caient-me les llagrimes d'impotència i solitud.


Portava el road book i gairebé ni l'havia mirat, estava tant pendent de no caure que no podia mirar-lo i ubicar-me. Em va venir a buscar un dels 11, i em va trobar en aquella situació deplorable, asseguda a una pedra, intentat calmar-me, mirant el road book i amb atac d'asma inclòs. I vaig pensar: en quant arribi a un pista o carretera me las piro vampiro, truco, que em vinguin a recollir i ja està!!
Però, bé, un cop arribem a la carretera, mel s trobo esperant. I em fa ràbia abandonar... així que continuu, i per sort ara toca carretera de pujada!!!!! però.... quina pujada!!!!

Arribem al poble de IRAN, allà menjem entrepans i 2 coca-coles (vaig pensar que si al Ramon li funciona... a mi tb!!) i després de descansar tornem amb les bicis. Queda 1 muntanya. Però abans de fer-la em de baixar encara 1 tros més, tot pista amb grava. I és que crec que amb el patiment del matí he millorat ràpidament baixant i controlant la bici, i aquest cop no els perdo i tinc més confiança en mi mateixa!!!!!!! La última pujada, anava en 4-5 posició i la última baixada, la última, però sense perdrel's de vista....tot un repte per mi!!!!!!!!!!!

Arribem a Les Esglèsies, on dormim. Contents. Molt Contents. I és que només recordava els bons moments, les textures ocres i vermelles de la terra i la gama de verds de la vegetació. L'aire que em tocava la cara al baixar i la suor que regalimava al pujar, tot un patiment, que en segons es transforma en un petit plaer i satisfacció personal.
Diumenge 3 de juny:
Ens aixequem més tard, avui toca la etapa més dura, encara que diuen que la d'ahir ho va ser més. 60 km amb dos muntanyes,la segona : El Coll de Triadó. quina por. El meu cul adolorit com mai, les cervicals tb. Comencem la ruta. Bé... vaig pensar... tampoc és tan dura!. La Mar i jo davant, estirant al reste i comencem i acabem el primer pic. Arribem a la Vallfosca, on comença la pujada cap al coll del Triadó en total un 20 km de pujada. Allà, a la Vallfosca, mirant a l'envoltant, vaig veure una de les desgràcies que estan fent les constructores i promotores, un conjunt residencial amb golf...i no m'ho vaig poder treure del cap en tots els dies, ni ara, ja que em sento parcialment resposable d'aquestes coses.... però bé, seguint amb el tema, comencem a pujar....i seguim pujant... jo aguantant amb la Mar, fins que vaig haver de parar per mal d'esquena i fer estiraments. I pujar....pujar...pujar.... pujar....pujar.... uuuuffff....i a 4 km de l'arribada em dona el que es diu una pàjara, que mai havia experimentat. pujant, 145 pulsacions i no anava ....vaig haver d'acabar-ho a peu.
Arribo a dalt i devoro l'entrepà que ens havien fet tot esperant la gent que venia darrera meu. Tornem a pedalar.... ara ja només queda puja baixa i finalment una super baixada que arriba a Espot, on acabariem l'etapa. S'ha de dir, que a cada baixada disfrutava un pél més, i la gent amb qui anava, m'explicava com ho havia de fer o què no havia de fer per no caure... jejejej

Dilluns 4 de juny: Això s'acaba!!!!!!!!!!!!!!!!!!! noooooooooooooo! no vull ara!!!!!!!! Les meves cames estan millor que ahir. I no tinc ganes d'acabar!! Bé, comença la última etapa, d'uns 90 km. Potser la més bonica de les tres pels seus paissatges, per la seva duresa portable.... o perqué ja estic habituada al dolor i a llegir el road book mentre pedalo sense por d'anar sola, i sense sentir ja el dolor.
Pujem.Comencem la ruta, avui passem per més pobles, JOU, SON... i els caminets ens porten al bosc de Gerdar. Trams a Peu, impresionant bellesa...no se sent res...o tot, l'aigua, les fulles, el vent.
Continuem direcció ISIL fins a Montgarri... plovisquejant....ooooooooo no comennça a ploure d'una manera!!!!!!!! just quan entrem a l'alberg...i sona el mòbil: el Carles!!!!!!!! Despenjo però es talla pq no tinc cobertura, truca a la Mar, i ens explica el que heu llegit a la crónica anterior. Charle! ets únic!
Dinem a Montgarri, no para de ploure i decidim pujar a les bicis. Sort que em vaig comprar uns guants de neopré per si passava això.... però de poca cosa van servir, no sé si pq eren del Decarton o bé pq no servien per la pluja (eren de fer surf) Mai a la vida m'havia costat tant arrencar la bici, amb fang en aquella pujada. Arribem al pla de Beret. Una boira que no es veia a un metre de distancia, xops, decidim baixar per carretera, ja que comença a ploure un altre cop bestialment fort...però no sé el que es pitjor, si baixar un port a 50-60 km/h amb pluja i sense ulleres o per pistes. Finalment... arribem a Vielha, a la central de la PdF, gairebé amb hipotèrmia, i ens posen l'últim segell. Ens donen un mallot(ei que em va més o menys bé!!!!) i una motxil.-leta. Però ara només vull arribar a l'hotel i fer me una dutxa caletnta. I així és. Ens dutxem i contents ens anem despendint... que ara toca la tornada, i pobre Mar, ha de posar-se a conduir ara....uuufffff.

Bé... una experiència única amb mals moments que la memòria els transforma en bons i bons moments que es transformen en immillorables.

Així que per fi, puc dir, he fet la PdF, 220 km... començo a ser ja una autèntica bisonte... no? ;)

Ara... fins la propera... que potser no és d'aquí a massa!!

[c]

l