RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

divendres, de juny 21, 2013

ANGLATERRA (II) by Charlie!



La idea era creuar tota França evitant peatges, perquè tenim temps, perquè el viatge de tants km's no sigui tant monòton i perquè no-vull-pagar. Bé, excepte el Túnel del Cadí i el Túnel de Porté Puymorens, encara que aquest últim tampoc el paguem perquè estan de manteniment i no es pot passar, ens mengen el port amb patates. Però de seguida ens donem compte que no arribarem mai, com odio les rotondes que tant agraden als francesos. I a sobre les foten tant petites que has de frenar, ni les pots esquivar, així que desprès d'uns quants centenes de rotondes decidim agafar l'autopista. Pensant que el dièsel estava més car a França omplo el dipòsit a Catalunya... error! està més barat a França. Com també surt molt més a compte sortir de l'autopista un moment als milions de centres comercials que hi ha al costat i buscar una benzinera Carrefour, en litre de dièsel està uns 20 cèntims més barat.




Finalment arribem a Calais, on es pot creuar el Canal de la Mànega en vaixell o en l'Eurotúnel, que consisteix en posar el cotxe sobre d'un tren i per un túnel sota del mar et porta a Anglaterra. Si el vaixell s'enfonsa sempre pots nedar i salvar-te, si el túnel es trenca ja em direu com collons et salves si estàs dintre d'un túnel sota terra i sota del mar, sobre d'un tren en marxa i dintre d'un cotxe, impossible. El vaixell triga una mica més, però pots fer les mítiques fotos de les parets blanques de les costes de Dover.


Conduir per l'esquerra és una mica de bojos, però com tothom està boig i tothom ho fa per l'esquerra doncs tampoc és tant complicat. A la tornada penses el mateix del conduir per la dreta. Això si, encara ningú m'ha sabut explicar quina avantatge té conduir per l'esquerra, la furgo consumeix el mateix, de nit cal encendre els llums i fins i tot per girar cal posar els intermitents, tot igual, llavors?





Per passar la primera nit haguéssim pogut passar-la a qualsevol lloc, però havent-hi un poble que és diu Sandwich havia de ser allí. Pagar en lliures és una putada, com que no coneixes la moneda vas pagant en bitllets fins que un dia veus que tens un tercer colló i t'espantes, però no, és el moneder carregat de monedes que abulta molt. També et donen ganes de posar tots els professors d'anglès que has tingut en fila i corrent amb el braç estirat i la mà oberta plas! plas! plas! els vas bufetejant a tots a mesura que avances. Perquè mai et van dir que parlaven molt ràpid i es menjaven paraules? Tampoc no sóc un fiera en l'idioma, però poc entenia.


Excepte un parell de dies coincidint en la visita a Londres que va ploure, la resta de dies no van estar malament i com que no deu ser l'habitual la gent embogia en banyar-se en unes platges de merda, no hi ha sorra i tot és pedra, sempre fa vent i una cosa que em donava mal rollo, entrant de la "sorra" cap dintre del mar unes baranes de fusta on en el seu extrem més dintre del mar abans d'enfonsar-se un pal amb una espècie de torxa. Si busques muntanyes vas malament, tot és ondulat i verd, molt verd. Però tampoc és tot dolent, les autopistes són gratuïtes, a tot arreu hi ha wc públics nets i on no falta mai paper i hi viu la Mercè! Si, està becada per la Universitat d'Oxford i li vam fer una visita. A més d'oferir-nos una visita guiada i un súper fish and chips per sopar, a més ens va oferir un bed and breakfast. Tot molt britànic.






Harry Ploter existeix!
Desprès de Sandwich, Canterbury, Londres i Oxford, vam anar a visitar als Galesos. Si fins llavors tots havia estat ondulat ara anàvem en búsqueda de muntanyes, les del sud no són gaire més altes que el Tibidabo, però oferien un canvi de paisatge. Els Galesos clarament són més simpàtics que els anglesos, o potser els definiria millor més afables. De bon matí vas al wc del càmping i si hi ha 100 anglesos, 99 passen de tu i un et saluda. La proporció galesa seria de 50 i 50. En això els francesos són els putos amos, serien 99 els que et dirien bonjour. El francès que no et saludaria seria un de París, diuen que són molt estirats.



Amb ganes de fer cims, ens vam quedar amb les ganes, perquè les muntanyes no tenen cims, més o menys. Puges bastant de cop, però quan arribes a dalt hi ha com grans esplanades, tot molt arrodonit, la idea del cim punxegut no existeix, per lo menys en aquelles muntanyes. Una fita de pedres indica el punt de la corba més alt, això si, les vistes són espectaculars. Hi ha pocs boscos, però ho compensa un excés d'ovelles, que quan et mirem amb aquells ullets saltons et venen ganes de fotre'ls-hi una bufetada a veure si els hi cauen, però no s'ho deixen fer.





De nou a Anglaterra i de tornada a buscar el vaixell, passem per un dels molt monuments de pedra que hi ha i que em feia especialment gràcia torna-lo a veure, l'Stonehenge. Tot són teories, però en realitat ningú sap del cert per a què servia, fins i tot podria no haver servit per a res. Ara serveix per fer calers, com sempre et fan pagar per tot i com sempre et sents vigilat, mai abans m'havia sentit tant observat com a Anglaterra, allà on vagis, per més lluny que sigui, sempre hi ha una videocamara vigilant-te i un gran cartell que et diu que t'estan vigilant. Això si, ens vam fer un bon free-camping-is-not-a-crime quasi davant del monument, aixecar-te pel matí i veure el monument solitari em va fer sentir salvatge per un moment i amb ganes de moure pedres.








I ja de tornada un altre cop vaixell, aquest cop tot per autopista i amb una alarma d'excés de gálibo per passar per un túnel sota Paris. Sortir d'allí va ser també molt salvatge. Com que també som molt campechanos com l'imbècil que mata elefants, vam voler entrar per la Cerdanya i veure per fi una mica de muntanyes altes i fins i tot neu. I per rematar-ho vam trobar-nos al David i a la Marta pedalant i a Ribes de Freser a la Irene Rigau, la consellera d'Ensenyament de la Generalitat. I amb aquest apunt folklòric vam acabar el viatge. 





1 Comments:

At 03 de juliol, 2013 10:05, Blogger Ada Xinxo said...

He rigut molt Charlie! gràcies pel teu humor lapao-anglès :)

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

l