RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

diumenge, de febrer 22, 2009

COYHAIQUE (Chile)
by Ramonet

A partir de Villa O’Higgins comença la mitiquissima carretera austral. Com era diumenge (el dia del senyor) ningú tenia ganes de treballar, o sigui que em va costar com bastant trobar tot el que em feia falta per començar a fer camí ja que en com a mínim 4 dies no arribaria a cap altre lloc on poder comprar. El mes difícil va ser la benzina per el fogonet, al final un yayo em va vendre la que tenia a la seva motoserra.
Després de devorar un plat típic que ens fan els Israelians, per fi a les 16h puc sortir, per tant pedalejo fins a les 20h, planto la tenda a escassos 3 metres del camí, fer el sopar i a dormir.

L’endemà em quedaven 60 kms per arribar al port d’on surt un altre maleït vaixell, aquest per sort surt a les 11h, 13h i 19h. Jo tenia que agafar el de les 13h sinó s’hagués fet molt tard o sigui 60 kms a cara perro amb una pluja asquerosa, que em va portar records de no fa ni dos mesos corrent cx per aquells prats de Euskal Herria.
Per arribar vaig tindre que fer mitja de pulsacions de mes de 140ppm durant mes de 4h. Vaig arribar a escassos 15 minuts abans...
Però la sorpresa vindria al arribar a l’altre banda (Puerto Yungay), Allà em trobo un altre cop a l’Argenti, els tres Chilens i l’Anglesa, resulta que la carretera per culpa de les pluges esta tallada i no es sap quan l’obriran. Hi ha un mini quartel militar i ens allotgen en un barraco, ara hem canviat el llac per el barraco... El pitjor es que el militar diu que fins que no pari de ploure no es podrà arreglar la carretera. Quina rayada un altre cop... Però la sorpresa ve quan cap a les 19h els que havien portat als altres (son mochileros dels autèntics, o sigui que viatgen només a dit) diuen que el riu ha baixat i que intentaran passar, el tio es un militar jubilat. El ex militar em diu que si vull que em porten, no m’ho penso dos cops, carreguem la bici, carro i bosses a la part de darrera del pick-up i a creuar el riu.
Jo crec que es dels pitjors viatges que he fet amb cotxe durant la meva vida. Muntat darrera un pick-up, plovent, amb fred i aguantant la bici amb una mà, i tot per un caminacho amb barrancs per el costat i que cada forat del camí el meu cul el notava mes que si anés amb bici. A mes l’animal del conductor anava com si allò fos el rally aquest que fan ara del Dakar per la patagonia.
Arribem a Cochrane casi a les 23h, amb els altres busquem una "cabaña", per uns 5 € cada un aconseguim dormir en una caseta amb llits i tot (el tercer cop que dormo en un llit en un mes) ja que amb la pluja que queia era impossible acampar.
Després de ploure tota la nit ens enterem que la carretera que ahir varem passar de llet, avui esta definitivament tallada...
Amb la pluja que no deixa de emprenyar i amb la incertesa de que diuen que la carretera per on tinc que anar esta tallada, jo segueixo el meu camí. Després de mes de 4 hores per fer poc mes de 60kms tot sense parar de ploure i fent series als repetxos per intentar nomes no ficar el peu a terra (qui em va manar a mi ficar un plat petit de 26 i un pinyó de 30 dents..), arribo a Puerto Bertrand on després d’una jugada magistral em dutxo amb aigua calenta en un hospedaje i al cap d’una hora la senyora em torna els diners i vaig a dormir en una cabanya en obres on estan l’Alfonso (Chile) , Emilio (Argentí) i Sally (Inglesa).
Ells només han pogut avançar fins aquí per que la carretera que segueix també esta tallada. Ells paguen 1,5€ cada un per dormir allà i jo no pago un duro per que en teoria ningu sabia que jo també hi era.
Celebrem la definitiva despediada amb truita de patates i veient la peli Volver al meu netbook. Al final ningú la veu que ens quedem tots dormits a mitja peli. Casi com a casa...
A partir d’aquí seguint la carretera austral, un dia dormint en un càmping i els altres dormin alla on el cos diu prou i vol parar. La meva barrera psicologica son les 6h de bici, o sigui que pedalejo fins a buscar un lloc per acampar i allà m’hi quedo.
Un dels dies en un bosc al costat d’un riu, que com sempre tenia propietari i com no podia ser d’una altre manera va vindre a cavall al veure la foguera que estava fent el fogonet de merda (si algu vol un fogonet de gasofa que no es compri un primus i es compri un MSR), aixo si molt bon home que fins i tot em va dir on podia agafar aigua neta, ja que el riu baixava marró per culpa de les plujes.
Al dia següent el lloc elegit va ser a escassos 30 kms de Coyhaique, ja no tenia mes ganes de pedalejar i vaig acabar en un poble que es diu El Blanco entre el riu i el patí de l’escola.
Això si la dutxa no la perdono casi mai, 1 lt d’aigua calenta i un altre de l’aigua del riu, buscar un lloc on penjar la bossa Ortlieb (gracies Mercè i Charlie per la part que et toca.. ;) ) i a dutxar-me rapidíssim que sinó em congelo allà mateix (molts dies estic a 8º-9º), aixo si després com nou.
Per els quilometres que porto per la carretera austral m’ha donat temps a treure unes conclusions:
-
Els paisatges son increïbles, no saps a on mirar i cada corba es un paisatge diferent, això si no hi ha un metre plà i en molts moment el ripio esta moooolt malament, sobretot el primer tros que amb prou feines pots anar a 15 per hora.
-Et trobes montón de ciclistes, cada dia almenys n’he trobat a cinc, això si en direcció contraria. La majoria son viatgers nomes de carretera austral, o sigui uns 20-30 dies, però en canvi també et trobes el típic pillat que va sortir d’Alaska o que porta 2 anys donant voltes per Amèrica. El millor es que per el que porta tant temps l’hi preguntes i les pujades no son tant pujades ni la carretera esta tant dolenta ni el vent bufa tant fort, en canvi els que estan poc temps, a part d’anar bastant mes pulcres i no fer tanta pinta de torrat normalment viatgen en parella (home i dona) i si preguntes les pujades son molt dures, la pluja es un tsunami, el camí es impracticable i la muntanya de la que baixen es l’Everest. De relocos!!!
-El millor es que no cal anar carregat amb aigua, com a molt cada quilòmetre es creua un riu amb l’aigua mes neta i pura que es pugi veure, ni la de Ribes ni Viladrau.. i ben fresqueta que fa pocs minuts aquella aigua estava en un glaciar.
Alfonso, Sally i Emilio intentant pescar el sopar a Puerto Bertrand, al final varem tenir que anar al super...

Com diu l’Arnau, la carretera Austral un dels millors llocs per anar amb bici.

Per sort els últims 90 kms han sigut asfaltats però amb algun "portillo" de 1000 mts de desnivell. Jo ja cansat de fer el "Chozas" a les pujades amb el plat petit de 26 dents he anat a la "bicicleteria" i he comprat un 22, ara serè el rei del molinillo. El millor que el plat es un XTR, es l’únic que tenian...

Els espanyols com sempre fent amics arreu del mon, sobretot Endesa..
M’he comprat una casa nova amb vistes per tota Amèrica. El tema ja estava premeditat de feia dies quan em van dir que a Coyhaique hi havia una tenda North Face. Es enoooorme i pesa igual que la Decarton que tenia (2,1kg), que ja estava mes morta que viva, amb goteres i una varilla arreglada amb un pal de fusta, brides i cinta americana.

Villa O’Higgins - ¿¿??
39,2 kms
3:15 h
510 mts desnivell

¿¿?? – Puerto Yungay
56,7 kms
4:06 h
670 mts desnivell

Cochrane – Puerto Bertrand
52 kms
4:40 h
850 mts desnivell

Puerto Bertrand – Puerto Tranquilo
67,7 kms
4:47 h
1150 mts desnivell

Puerto Tranquilo - ¿¿??
83,3 kms
6:17 h
1100 mts desnivell

¿¿?? – El Blanco
99,6 kms
6:33 h
1590 mts desnivell

El Blanco – Coyhaique
35,5 kms
2:15 h
360 mts desnivell

Etiquetes de comentaris:

6 Comments:

At 22 de febrer, 2009 20:17, Blogger Ro said...

Ja em deixes més tranquil amb això de la dutxeta diaria...

Apa, que el ritme no pari!!!

 
At 22 de febrer, 2009 23:03, Blogger Eugeni said...

Ramonet!!!! Mira d'escriure mes sovint que ens tens tots preocupats!!

Apa salut i km's!!

 
At 23 de febrer, 2009 15:21, Blogger victor anglada said...

aixo de darrera de la pick up son els remontes als downhills, es mooooolt dur fer descens!! que pensaveu, que tot era diversio? JA!!!

 
At 23 de febrer, 2009 20:26, Blogger Carlesepic said...

Ostres ostres, quin parell de cròniques, impresionant l'aventura que t'estas pegant, anims Ramon a veure si tu també arribes a Alaska.

 
At 23 de febrer, 2009 20:35, Blogger Charlie! said...

Podries fer ja un llibre de tot el que et passa, tremendu!

Ja saps l'origen de la bossa Ortlieb, jejeje!!!! També haguès estat bé això!!!!

 
At 24 de febrer, 2009 23:34, Blogger Espaibici said...

Ramon!

La veritat és que seguir les teves cròniques provoca molta enveja, però hi ha una pregunta que en ronda pel cap.

La teva casa nova te el mateix rentaplats que la furgo-patera?

Bon viatje!!!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

l