RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

dilluns, de maig 19, 2008

DIUMENGE (i com rebentar el Roca)
by Charlie!

L’Epic proposa d’anar a Ivars de Noguera a fer una curseta de 90km i 1800m, però al veure que comença a les 8 del matí i hi ha 180km des de Barcelona... com que aixecar-se a les 5 fa una mica de pal....

L’alternativa és fer la mítica Barcelona-Montserrat-Barcelona per muntanya, quedem a les 8:30 a la plaça Karl Max com sempre, s’apunten el Ramonet i el Robert, visca! Sort que havia de ploure, perquè arriba a tindre que fer sol i tots pillem cagaleres solars...



















Amb la impuntualitat pròpia bisonte, començem a pedalar a les 9, potser una mica massa tard per anar a Montserrat. Quan arribem a la Font Groga ens trobem a uns vells coneguts, com el Pol, el Berner i un altre que no recordo el nom i petem la xerrada una estona, anem acumulant retràs….. i més encara quan apareixen els indis de la tribu Tribike, el mismíssim Paco, Oriol i el gran jefe Albert. Res, poca cosa, des de Cabrils venen al Tibidabo i s’en tornen, una estiradeta de cames…




















Els acompanyem una estona fins que ens desviem, allí tenim la primera baixa, el Robert que no té molta estona i de la cursa d’ahir per la tarda sota la pluja i fang va perjudicat es queda amb el Tribaikerus. L’Epic, Ramonet (que també va còrrer ahir per la tarda, però aquest està fet ben torradet) i jo continuem a veure la Moreneta, a aquest pas arribarem a l’hora de brenar.
Finalment quan per la zona de Santa Creu rajo el pneumàtic del davant (a que no adivineu de quina marca és?) i més endavant l’Epic trenca la cadena decidim que anar a a Montserrat és impossible, així que farem una volta per la Collserola més desconeguda que ens cau lluny de casa, la zona del Papiol.




















Del darrer cop que vam passar per aquí amb el Miki i la Núria recordàvem uns senderillos, vam anar a per ells amunt i avall fins arribar al punt més alt, el Puig Madrona…. casualitat? No! La trialera de baixada compensa les rampotes que hi ha per arribar. Finalment la previsió del temps es compleix a mitges, perquè si que ens mullem de veritat, però no de pluja, sinó de suor, quina calorada que portem a sobre i l’aigua comença a escasejar. De camí de tornada ens trobem el que necessita un ciclista una mica abans d’una cursa, un WC que a poder ser te que ser de la marca ROCA, d’aquí neix l’expressió “rebentar el Roca”. Com a mode ilustratiu aquí teniu dues maneres de com fer-ho:

Rebentar el Roca de manera clàssica (i més recomanable):
Primer pas:
Cal asseure’s (és aconsellable haver-se baixat abans el culotte, la foto és només ilustrativa) i agafar la bona postura.



















Segon pas: Empenyer suament que es tracta de rebentar el Roca i no una altra cosa.



















Tercer pas: Ara que tot ja està calent, toca rebentar-lo de veritat, viscaaaaa!!!!!! (es pot acompanyar de crits si és necessari com el clàssic aaaaaaaaahhhhhh!!!!!!!!! ).



















Rebentar el Roca de manera literal (en cas de que la clàssica falli, és molt gratificant):
Primer pas: Localitzar el Roca i desenganxar-lo del terra, acostuma a estar anclat, quina putada. Millor tirar abans de la cadena per evitar sorpreses.



















Segon pas: Aixecar-lo a una alçada mínima d’un metre, els fan resistents els cabrons.



















Tercer pas: Amb força i decisió llençar-lo ben lluny i que la gravetat faci la resta, repetir-ho tantes vegades com calgui fins que rebenti, viscaaaaaaaaa de nou!!!!!



















I ja a partir d’aquí direcció cap a casa que encara ens queden uns quants km’s, parant abans a fer una xispa en el súper destralero que el Ramonet té clitxat en una urbanització d’un lloc indeterminat de Collserola, pura vida.





















Finalment arribem a la Font Groga on l’Epic baixa cap a casa seva i el Ramonet i jo continuem fins al Forat del Vent, Coll de la Ventosa i matem el matí pujant a la torre del Turó d’en Segarra (és la torre més alta que es veu en la primera foto) per la pista i baixem amb alegria per la trialera.

03:58:00h
61,2km
1.695m

Sta. MARIA DE CORCÓ (El Fangarès) - 17/05/2008
OPEN DE BARCELONA- CAMPIONAT DE BARCELONA (by Ro)
Aprofitant el boom mediàtic del Cabrerés que es feia el diumenge, aquest any van pensar de fer el dissabte una cursa oficial per així donar més ambientillu a la fira que munten, però... em sembla que no van comptar amb el diluvi universal que va caure durant tot el matí de dissabte i bona part de la tarda, fent que la cosa quedés una mica deslluïda.
Aquest cop la furgo-patera la vam ocupar el Ramone, el Carras, la Lauri, la Lola (mític gos ovella) i jo mateix. Pel camí va començar a ploure una mica, però un cop allà, quan tocaba fer les inscripcions va caure el que no està escrit. Jo crec que el pantà de Sau es va omplir en mitja hora, "fijo". Em vaig pensar molt el fet d'inscriure'm però al veure que el Ramone i el Carras ja ho havien fet i sobretot per la combinació de les paraules màgiques del Ramone "cobarde" i "24 hores Madrid" em van fer decidir.
El que te còrrer per la tarda és que normalment el Roca ja s'ha rebentat pel matí i això fa que sigui un pas que ens el podem saltar. Ens vestim de romans+xubasquero i ens plantem a la sortida sense conèixer el circuit ni haver fet un sol metre d'escalfament.

Total, que ens plantem uns quants temeraris a la sortida i en 20 metres ja anem de fang fins al cul. A mi em toca remuntar ja que a la primera corba (de 180º) em quedo l'últim. Passo al Carras, al Psycho i no se quants més. A la primera baixada atrapo al Ramone que el veig una mica... ¿desmotivat? i així anem junts durant les tres voltes. Jo li feia pressió a les baixades i ell a mi a les pujades. El més difícil de tot era mantenir l'equilibri i tirar-te per les baixades amb la maneta de fre tocant el manillar i sense pastilles, i ja quan a la meitat de la segona volta va deixar de ploure aleshores aquell fang líquid es va convertir en una pasta densa que feia que donessis tres pedalades i n'avancessis una. Una agonia!!!
A l'última volta faig un intent d'escapada suïcida a la baixada però l'únic que aconsegueixo és fotrem un meco de consideració del qual avui encara en noto les conseqüències en forma de morat a la cuixa, dolor, molt dolor!!!, un manillar que mira a Cuenca i una direcció amb joc. Al final, a l'última baixada, li trec uns metres al Ramone i aconsegueixo entrar uns segons abans que ell!!! Siiii, ho he aconseguit!!! Per fi!!! El mite ha caigut!!!! jajajaja. (La que m'espera a Vall de Lord...). Al final fem 8è i 9è èlit. Aquest any sols cobren els 8 primers scratch, així que ens fotem i marxem tal i com hem vingut però amb les bicis fetes un desastre...
El millor de tot és que el Carras ha mantingut la desena posició de la classificació general Èlit. Si senyor, el més regular de tots. A caiguda per cursa, però les ha acabat totes menys una.


Classificació [+]


General Final [+]

Etiquetes de comentaris:

l