RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®

RITMO BISONTE - BisonteTEAM ®
Si vas massa ràpid i et canses aviat, o vas massa lent i perds el ritme.... és que encara no coneixes el ritmo bisonte, el que et durà lluny i no et cansarà. Visca el RITMO BISONTE!!!!!!!
20.03.2006

MARATHON OPEN ESPANYA XC OPEN DE BARCELONA COPA CATALANA OPEN ESPANYA XCM
COPA GIRONINA GP DE LA SELVA OPEN GRAN FONS CICLOCROSS BREVET 24H 29" CICLOTURISME
RAMÓN EL RODAMÓN REMEMBER STRAVA

divendres, d’octubre 09, 2009

REBENTANT ELS ALPS (II)
by Charlie!

Desprès de 3 setmanes d'haver tornat de la primera rebentada dels Alps, amb la Carol vam agafar la furgo aquest cop sols sense el Ribi i pam! direcció a Suïssa. La primera parada va ser a Grindelwald on allí ens esperaven el Santi i l'Ada que ja portaven uns dies de vacances. I què hi ha a Grindelwald perquè hi anèssim? Doncs una cursa que no sabia ni que existia i que el Santi i l'Ada ens van comentar de fer aprofitant que el cap de setmana següent hi havia el Grand Raid CristAlp.

Camp base.


EIGER BIKE -CHALLENGE

El diumenge ens aixequem molt d'hora, encara estàn montant els carrers i posant les faroles, sort que no fa gaire fred i cap a corralines, a veure què tal aquesta Eiger, de moment som els primers en arribar a corralines i no hi ha ningú. Quan falten poc minuts la cosa es va omplint, estic a primera fila i eh! un paio que es cola, li anava a dir alguna cosa però sort que no hi vaig fer, portava una Specialized pata negra, tot equipat Specialized i a les mànigues del maillot l'arc iris de campió del món... la óstia! és el Cristoph Sauser que com diu a la seva web és campió del món marathon, medalla de bronze olímpica, campió d'Europa,... sort que no li vaig dir "eh bandoler! fent pirules abans de començar!!!"


Típica plaça d'un típic poble, tot molt típic i net.

El dia desprès d'un viatge en cotxe de 1.000km no és el millor moment per fer una cursa de 88km i 4000m de desnivell, la idea era anar a acabar amb dignitat, o sigui, dosificar al principi però m'escalfo i a rebentar la patata intentant aguantar una grupeta que ja sortint del poble se m'escapa, van com unes putes motos. Així que poso el ritmobisonte i a fer-ho dignament, el primer portillo té 1.167m de desnivell en 12km's que com en totes aquestes curses d'aquí es comença per asfalt i desprès pistaca de terra amunt fins arribar als 2167m, ja començo a patir més del compte.

Els primers metres de baixada caminant per unes "escales" suicides, desprès pistaca avall, però tant avall que de tant frenar cremo el disc i les pastilles del darrera. Les curves són tant bésties que hi ha proteccions als arbres, només se sent olor de cremat i alguns paren suposo que s'han quedat sense frens. Però el suïssos són tant previsors que al final de la baixada hi ha un punt d'asistència mecànica. El segon port són 570m en uns 5km, la pista va fent z, aquí no hi ha terme nig, o puges treient fum el platillo o baixes treient fum dels frens, quina burrada.

Arribo a dalt bufant com un desgraciat, desprès un troç de pla a pota i una baixada per un senderillo la mar d'alegre. I aixecant la vista la cara nord de l'Eiger, impresionant i mítica muntanya que tot i ser estiu està plena de neu. Però la cosa no està per mirar gaires muntanyes, la baixada torna a ser pista i avall. Una mica de puja i baixa i pam! el puto cartell que indica que en els propers 4km's pujarem 450m, tot i ser alquitranada havia de fer equilibris perquè no s'aixequès la roda del davant en un tram on hi havia molta gent animant. I com que al dorsal hi posava el nom la gent cridava pel nom, fins i tot l'speaker que hi havia enmig de la pujada, tot molt impresionant, molt pro.

La baixada és d'aquelles que hi ha repetxons i finalment toca l'últim port, 1.061m en 14km's, per sort és quan millor em trobo. Just començo a pujar i trobo que baixa un conegut de la TransAlp que es retira, crec que som uns quants que gastem les vacances d’estiu fent curses d’aquestes. En aquest últim port només quedem els de la volta llarga i al haver-hi menys gent en cursa els molts havituallaments són encara millors; quan falten pocs metres per arribar hi ha algú que et demana el que vols, jo sempre demanava cola i banana. Llavors a qui li havies dit el que volies es girava cap a l’habituallament i repetia cridant; COLAAAAAAA!!!!!! BANANAAAAAA!!!!! I eh! quan arribaves a l’habituallament hi havia dues persones, la de la beguda on en una mà portava un got i en l’altra un botellín ple (allí no s’omplen els botellins, tires el teu i agafes el que et donen) del que havies demanat i la segona persona amb una safata del menjar que havies demanat, un puto luxe, sobretot el botellín ple de cocacola!!!

Per acabar de rebentar les cames et fan pujar per un prat d’herba per no seguir pujant per la pista i finalment arribes dalt de tot que coincideix que hi ha una parada del cremallera que puja al Jungfraujoch i està ple de guiris i sobretot japos que fan cara de no entendre el perquè de tanta agonia podent pujar en tren, però ells t’animen i et fan fotos per ensenyar a la família de que els europeus fan coses rares. La baixada és tremenda i no s’acaba mai fins que arribes al fons de la vall i ja només queda pujar el repetxón que porta fins al poble on hi ha l’arribada.

Explicat així sembla molt fàcil, però amb el permís dels 100km de les Guilleries aquesta ha sigut la cursa més dura que he fet mai, no per res més que pel desnivell i les rampotes. Al final acabo el 24é amb 6:14:58h amb la sensació de que he patit més aquí del que patiré a la CristAlp el dissabte vinent.

La Carol a l’igual que el Santi i l’Ada acaben “disfrutant” de les rampotes, de moment la primera proba l’hem superat els 4, per celebrar-ho per la tarda anem a rebentar-nos un gelat al poble, visca!!! El diumenge la Carol i jo decicim de quedar-nos a Interlaken que no ho hem visitat i el Santi i l’Ada que ja porten uns dies per allí decideixen anar a un altre lloc, així que ens acomiadem i quedem a Sion el divendres vinent on hem de passar al revisió de les bicis.

La setmana entre curses la dediquem a fer el guiri sense deixar de pedalar; Interlaken, Gruyere, Château d’Oex, la gelera de Les Diableretes, el castell de Cateau de Chillon que surt a totes les caixes de xocolatines,… i el dijous anem a Sion on el dia següent es fan les verificacions de les bicicletes.



Desprès de la rebentada de pegatines que li va fer la Carol el iaio va tirar la moto al llac.




Pa cagarse!


Mega pastís d'aniversari.


A que si explico que he anat en bici a roda d'un Porche que a la vegada a roda d'un tren ningú s'ho creuria?


Això és pujar fàcil





La gelera de les Diableretes




A dalt de la gelera hi havia aquesta "joguina" que naturalment vam rebentar!!!


El Chateau du Chillon.


GRAN RAID CRISTALP

Desprès d’una nit de moltíssima calor, pel matí ens tornem a trobar amb el Santi i l’Ada per passar plegats la revisió de la bicicleta on et posen aquella pegatina tant vacilona. Amb les bici revisades anem cap a Verbier que és el poble on comença la cursa llarga, acampem al mateix lloc de l’any passat amb el wc públics més nets del món, anem a estirar una estona les cames i anem a dormir d’hora, tot i que no sembla que farà el millor dia del món per lo menys la cursa es farà dissabte i no diumenge.



Carpes a la zona de revisió de bicis a Sion.

El Santi que ha passat la revisió!

Dissabte molt d’hora cap a corralines, no fa tant fred com l’any passat però hi ha el mateix ambientazo i pam! sortida! A ritmillo bo faig el primer port, que som sempre es carreterera asfaltada amunt i piscata amunt i la baixada un altre cop per pistaca. Un paio ha decicit que com que no em pot deixar baixant m’eliminarà per atac de riure, així que desprès d’unes curves on quasi es mata, finalment es mata i es fot un cebellot tremendu en una curva per pista ampla on hi ha un petit reguerot. Al cap d’un estona em torna a avançar a muerte… un parell de curves més avall encara en la pista ampla traça malament i el perdo de vista quan cau en un prat avall, ja no el veig més però ha estat molt divertit. Però la diversió em dura puc, concretament al km 16 començo a nota humitat a les cames i braços…. Eh! que no m’he pixat, és líquid de tubeless, acabo de rajar el pneumàtic!!!!! Canvio ràpid, però la vàlvula no vol sortir, merda! m’avança tothom, vinga passar gent i més gent…. el Santi, l’Ada, la Carol, tothom!!!!! Aconsegueixo reparar, però m’he quedat sense càmara de recanvi i encara queden una mica més de 100km, però en un punt d’asistència tècnica demano una càmara i me la donen sense problema, això és tant fantàstic com els havituallaments, els suïssos són la óstia!!

Així la gent pot animar-te pel teu nom.

I res, anar fent i avançant a gent, em trobo a l’Ada que també ha punxat, desprès a la Carol al prat d’herba infernal que aquest any estava sec i no era un trampolí avall, desprès al Santi fins que em poso amb la gent on estava al principi. Es tracta d’anar encadenant pujades i baixades amb un dia una mica gris però sense ploure, fins que finalment comença el port que porta a l’inici del Pas de Lona. De l’esforç del principi per recuperar posicions ara em passa factura, comença l’agonia que es remata amb els km’s finals de puajda a peu fins coronar el mític Pas de Lona, però aconsegueixo passar amb dignitat.

La segona cosa curiosa que em passa és que al troç de peu una senyora i la seva filla que em parlen en anglès i que asseguro no haver vist mai abans per tant no tinc ni idea de qui son embogeixen quan em veuen, em començen a dir que si les recordava de no se on i al veure que posava cara de raro que si era el Carles (ho posava al dorsal…) d’Alpcross (només feia falta veure el maillot i culotte…) de Barcelona (collons! això no ho posava enlloc!!!!!). Em va saber greu no correspondre la seva inmensa alegria, però ni puta idea de qui eren, tampoc estava per recordar gaire, les cames i el pulmons treien fum i la mitja neurona estava en off feia estona.

Finalment el petit no-puerto i tot baixada per senderillo pedregós. Quan falta poc per arribar sento que algú m'anima... unes altres dones guiris boges? Per sort no, era el Power amb uns amics! I més baixada fins creuar la línia d’arribada a Grimentz, visca! No he fet una gran cursa, quedo el 104é amb 8:56:01h, però tot i punxar milloro el temps de l'any passat. Un exèrcit de mangueres i pots d’oli i de sabó fan que en 5 minuts tingui la bici més neta i engreixada de feia mesos, fins i tot un paio me la va assecar amb un drap molt curosament per no rallar res, definitivament adoro els suïssos!!!

Seguidament poso en marxa el móbil, a la Carol l’any passat la van tallar per pocs minut abans de començar el port del Pas de Lona, estic convençut que aquest any passa i l’acaba encara que ella no les tingui totes…. Merda! vinga rebre missatges, deu ser ella que m’ha trucat dient que l’han tallada però NO! a cada punt de pas on hi ha xip m’han enviat un sms dient-me el lloc, la posició i el temps de pas, començo a pensar que de tant perfectes els suïssos fan ràbia!

Aquest any al no tindre asistència (com et vam trobar a faltar Laury, jejeje!!!!!!) i al no ser una cursa circular, toca anar amb autocar de correus fins a l’inici. Les bicis van al remolc, per sort la meva entra la primera on segur que no es ralla, perquè les últimes en entrar van a pelotón. No porto ni un duro i vaig passar de fer-me la bossa, així que estic esperant el bus amb la panxa buida i brut com una mala cosa. La tornada amb autocar és una merda, primer cal baixar un port ple de curves per una carretera estreta, aquí em marejo i vomito, sort que no havia menjat res. Desprès anem pel fons de la vall sense problema i desprès pugem un altre port per arribar a la sortida on hi ha la furgo, vomito per segona vegada, quina agonia, ho estic passant pitjor tornant en autocar que no fent la cursa, si ho arribo a saber torno en bici, segur que el conducto del bus m’ho haguès agraït, li vaig deixar la paperera mòbil plena de vomitat, que desprès vaig tirar en un troç de jardí.

De tots colors, mides, tamanys,...

Rebo un sms de la Carol, no l’han tallada, ha passat amb una hora d’avantatge, que ha acabat!!!!!! Con el Santi i l’Ada, que venen amb el següent autocar, per celebrar-ho anem a sopar plegats en una pitzeria.

Diumenge ens acomiadem del Santi i l’Ada que dilluns tenen que treballar i baixen de bon matí cap a Sabadell, com que nosaltre ens vam agafar el dilluns de festa per si s’aplaçava la cursa a diumenge aprofitem per anar a Chamonix, que per més que hi vagi no em canso mai de repetir i de veure el Mt. Blanc amb tanta neu. I per la tarda amb calma anem tornant, posem la sisena, puntilla de gas, la visa va treient fum dels putos peatges i pam! arribem a casa, ara si que ja s’han acabat les curses estrangeres… i ja s'encèn la bombeta per la temporada vinent…. potser la TransGermany? Potser repetir la Dolomiti i la Salzkammerburg que estàn molt aprop i les fan en dos caps de setmana seguits? O... o... o..... oooohhhhh!!!!!!!

Foto al vomitat.


A que no sabeu com es diu el paio que surt darrera meu?

Etiquetes de comentaris:

4 Comments:

At 09 d’octubre, 2009 21:11, Blogger Ada said...

Quin luxe tenir l'honor d'haver-te enredat per fer una de les curses més dures que recordes, jejeje!
M'ecanta la senyal del ciclista caient de la cadira, molt típica, no?

 
At 10 d’octubre, 2009 01:28, Blogger Jordi said...

quina canya! he disfrutat i quasi cansat llegint-te!

una cola i una banana pel Charlie!!!! i que estiguin al punt.. ajajja
vinga... molta llum i a l'esquerra...

 
At 11 d’octubre, 2009 19:52, Blogger Carles said...

Estic intrigat. Com collons es diu el paio de la barra de pa ?????

 
At 14 d’octubre, 2009 19:55, Blogger Charlie! said...

JOKER, està claríssim... no? jajaja!!!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

l